Mazón per fi ha gosat a donar explicacions sobre què estava fent durant l’apagada informativa que va succeir d’ençà el dinar a El Ventorro amb una famosa periodista. Ha confessat que s’havia tancat amb la seua professora de valencià (no ha indicat si era la periodista o una altra) en una cambra per poder desenvolupar les classes amb normalitat. I sembla que les classes van obrant efecte, ja que ha realitzat les declaracions en perfecte… castellà:
“Es que no quería que me pasara como a Rita Barberá, la pobre. Que intentó decir tres o cuatro frases en valenciano y falló en cinco.”
Al seu torn es defén del seu aïllament justificant que ell necessita molta concentració, ja que és un alumne molt aplicat. De fet, no va respondre el telèfon perquè en aquell moment estava embadalit practicant la o oberta:
“Mi profe dice que esas oes se me dan como a Dios; sus labios estaban pegados a los míos para asegurarse de que adquirían la forma correcta… y justo en ese momento alguien irrumpió en la sala para alertar que había una dana. Qué manera de cortar el rollo, tú.”
Tampoc no ha obviat detalls en altres avanços que ha fet amb l’idioma d’Ausiàs March:
“Hay que reconocer que la clase ya había comenzado accidentada. Los clientes de la habitación de al lado empezaron a dar golpes en la pared porque jadeábamos muy fuerte pero en realidad lo que estábamos haciendo era practicar la ese sonora”.
Aquestes declaracions han caigut com una bomba en Vox, que diu que ara sí que hauria de demanar la dimissió:
“¿Cómo se atreve? Todos creyendo que estaba cumpliendo como un macho ibérico el día de la dana. Ya lo creíamos el Bertín Osborne alicantino de metro sesenta y nos ha decepcionado. Resulta que estaba traicionando la patria española aprendiendo la lengua de los soberanistas judeomasónicos blasfemos y siervos de Satanás”.
Tot i això, el cada dia més honorable president n’ha fet cas omís i ha presentat la campanya institucional del dia de la Regió Valenciana amb un cartell que demostra el seu també domini de l’ortografia de la llengua amb un VIXCA, VIXCA, VIXCA. Quan un periodista li ha demanat si eixos VIXQUES estaven dedicats a algú en concret, no ha trigat a respondre:
“Pues claro que van dedicados a alguien: a mí”.
