La ciutat de València caminava aquells dies amb un aire espès, d’aquells que només apareixen quan la mentida ha crescut tant que necessita escapar per algun racó. Després dels cartells de VIXCA, del PIXCA involuntari, dels discursos tronats i de la sàtira convertida en moviment popular, la metròpoli tornava a sentir el pes d’alguna cosa que encara no acabava de concretar-se. Però Mamik, el viatger del temps, ho percebia com percebia els canvis de vent al desert: el poble respirava inquiet, expectant.
Ell i el gos sense nom escoltaven de lluny, en pantalles gegants, la comissió del Congrés sobre la dana. Allí, el president Malson —el mateix home que encara patia l’eco ridícul del PIXCA— apareixia impostat, solemne, com si acabara d’eixir d’una piràmide on ell mateix s’haguera coronat faraó. Assegurava que aquell 29 d’octubre fatídic havia actuat “amb total diligència”, que el dinar en el famós Restaurant Cascorro havia sigut “brevíssim” i que tot el que havia fet responia “al criteri dels tècnics”.
Mamik va bufar. Coneixia aquell to des de feia mil·lennis. Era exactament el que utilitzaven els invisibles d’Egipte quan volien justificar l’injustificable: la veu orgullosa, la mirada perduda i, darrere… el buit, però la ciutat no era cega. Als pocs dies corrien com pólvora les declaracions del cambrer del Cascorro, que afirmava que el dinar no havia sigut breu sinó interminable, i que les rialles havien ressonat ben bé fins quasi les sis. També s’havia fet públic que la periodista que l’acompanyava havia eixit del pàrquing molt més tard del que havia declarat als jutjats. I, per rematar-ho, la jutgessa havia demanat les gravacions completes i testimonis d’altres persones, perquè allò feia olor de contradicció de ben lluny.
La ironia flotava en l’aire, quasi palpable.
Davant la justícia, la periodista afirmava que no havia sentit cap conversa sobre alertes, ni decisions d’emergència, ni res que tinguera a veure amb la tragèdia que s’estava desenvolupant mentre ells dinaven. Ni en el reservat ni en el pàrquing ni en el trajecte. Res. Un silenci tan absolut que feia més soroll que un crit.
El gos va udolar fluixet. Mamik va alçar una cella. A voltes, la mentida és tan gran que fins i tot els animals no se la creuen.
A la vesprada, caminant sense saber ben bé per què, Mamik i el gos es trobaren davant del Restaurant Cascorro. El propietari, empal·lidit per dies de periodistes i declaracions que no quadraven, els va deixar passar sense preguntar. En el reservat desert quedava encara una taca de vi, com el record brut d’un banquet que no hauria d’haver existit. Quan Mamik hi posà la mà, una vibració suau recorregué la sala i, com si les parets volgueren confessar-se, tots els murmuris d’aquell dinar aparegueren flotant: comentaris frívols, bromes que feien olor d’una suficient arrogància, frases de menyspreu cap a les alertes, i un “no dramatitzem, que açò no serà tant”, que ressonava com un colp sec dins d’un sepulcre.
El propietari, que ho va presenciar tot, s’escurà la gola sense saber on mirar. El gos tenia el pèl eriçat. I Mamik, amb aquella calma d’home que ja ha vist caure massa civilitzacions, murmurà:
—No hi ha piràmide que aguante la càrrega d’una veritat amagada.
Eixa mateixa nit, en una roda de premsa d’urgència, el president aparegué pàl·lid, amb els ulls esbatanats. Els assessors intentaven col·locar-li les paraules, però ell no n’encertava cap. I com més intentava concentrar-se escoltant el que li deien a través del pinganillo, li eixien les paraules fatídiques:
—PIXCA, PIXCA, PIXCA
Quan Mamik, dissimulat entre la multitud, posà la mà al front de Malson, la llum —aquella llum antiga que havia despertat esclaus, desfet consignes i retornat la llengua al poble— travessà el sàtrapa com un ganivet fi. I llavors ell començà a parlar. Per primera vegada, sense impostura, sense ornaments, sense manual, amb un valencià de les muntanyes de la Marina.
—I… sí. Sí, no vaig fer cas al mòbil. I sí, tardàrem més del que vaig dir. I sí, vaig minimitzar l’alerta. I sí… —i la sala, de colp, quedà muda— vaig haver d’actuar abans. I sí, m’he fartat de dir mentides.
Les càmeres tremolaren. Els periodistes callaren. Algú, a la tercera fila, deixà caure una carpeta. La veritat feia massa soroll per a no ser escoltada.
Aquella nit, el vent de ponent bufava fort entre les muralles antigues que es tornaven a dibuixar, ara envoltant tota la ciutat. I allí, amb la mateixa cal·ligrafia de foc dels dies passats, va aparèixer un nou missatge:
“Un poble que coneix la veritat ja no pot tornar a agenollar-se.”
El gos sense nom va fer un udol llarg, clar, com un crit antic alliberat. I Mamik, observant el firmament, va saber que la ciutat havia fet un pas més cap a la llum.
La mentida pot aguantar temporals, però la veritat —quan apareix— sempre és un diluvi.
