La ciutat de València s’havia despertat plena de cartells nous. No eren grafitis espontanis ni missatges d’artistes amagats, sinó pancartes oficials, penjades per tots els costats: façanes, autobusos, fanals, fins i tot a les estàtues dels ponts. El més gran cobria de banda a banda el pont de la Solidaritat. La paraula s’havia convertit en consigna:
VIXCA. VIXCA. VIXCA
Repetida centenars de vegades en la televisió, com un conjur maldestre. El president, Malson, aquell home que somreia amb l’aire grotesc d’un emperador de cartró, havia decidit que la llengua es podia reduir a cinc lletres majúscules. Un crit buit, però sorollós.
—¡Que resuene por los carrers! —bramava, pujat dalt d’un cadafal improvisat a la Plaça de la Mare de Déu—¡Que el mundo sepa que nosotros tenemos lengua propia y distinta, y que ya no necesitamos más historias! !Ni normas ni diccionarios! VIXCA, VIXCA, VIXCA.
El poble se’l mirava esmaperdut, alguns amb indiferència, altres amb recel. I molts, senzillament, es feien selfies davant el cartell per penjar-lo a les xarxes socials. La repetició era tan exagerada que el missatge començava a perdre sentit, com una paraula que es pronuncia massa vegades i es dissol.
Mamik, el viatger del temps, observava des de l’ombra del Micalet. El gos sense nom li bordava fluixet, com advertint-lo que allò no era normal. Ell ja ho sabia: havia vist faraons, sacerdots i emperadors invisibles repetir consignes, i sempre havia acabat igual: el poble esclafat. Aquell dia, però, el destí jugaria una altra carta.
En un dels cartells, el vent va arrencar la ‘V’ i deixà al descobert una ‘P’ que hi havia davall. El que quedava era:
PIXCA
Al principi semblà una errada tipogràfica. Però uns quants joves, rient, van començar a corejar-ho:
—¡PIXCA, PIXCA, PIXCA!
I en pocs minuts, la consigna falsa es convertí en viral. Els memes corregueren com un llampec: el president, retratat amb un plàtan, amb un pollastre, amb una guitarra… tots cridant PIXCA.
La força del ridícul va ser més poderosa que tots els decrets. La paraula inventada s’apoderà de la plaça i, a diferència del crit oficial, aquest feia riure i unia la gent.
El president Malson, desesperat, intentava restablir l’ordre:
—¡Noooo! Es con V, con V de Valénsia! VIXCA!
Però cada vegada que insistia, el poble contestava més fort:
—PIXCA! PIXCA! PIXCA!
Els músics de carrer improvisaren cançons amb aquell nou lema, els xiquets pintaven murals i les iaies del Mercat Central reien recordant que “pixca” era com deien antigament a una poca cosa, a una misèria. “Mira tu —deia una—, tanta propaganda i al final tot queda en una pixca.”
Mamik, amb un gest suau, es va acostar al president i li va posar la mà al front. Igual que en l’altra ocasió, una llum antiga va travessar-lo. L’home, tremolant, començà a parlar en valencià autèntic, amb aquell accent dolç i viu que ressonava a les muntanyes de la Marina Alta. Però cada vegada que intentava dir “VIXCA”, li eixia un espontani “PIXCA”, i la gent esclafava a riure.
El conjur s’havia invertit. L’intent de dividir amb la llengua havia acabat en festa. La paraula buida s’havia transformat en una sàtira col·lectiva, i amb la rialla es trencava el mur de la por.
Aquella nit, les muralles de la ciutat tornaren a resplendir. Amb foc daurat s’hi llegia:
“El poble riu, el poble viu. La llengua mai no serà una pixca”
I Mamik, mirant l’horitzó, va entendre que, a voltes, el poder més antic no és la solemnitat, sinó l’humor; perquè qui és capaç de riure’s del tirà, ja ha començat a ser lliure.
