Dos mil anys havien passat des que Mamik havia entrat en la ciutat fantasma de Sawaris. No sabia com, però des d’aquell dia havia deixat de ser un home com els altres. Ni envellia, ni sentia fam, ni patia les inclemències del temps. Potser aquella gelatina dolça que cada matinada cobria el desert havia alterat el seu cos. Potser havia estat aquell remolí de llum que s’havia endut els invisibles. Per un misteri insondable, Mamik seguia caminant.
Un dia despertà entre edificis de formigó, sirenes, cotxes en una gran ciutat costanera que deixava entreveure que havia viscut millors temps. Al principi pensà que havia arribat a Alexandria. Però no: aquell lloc es deia València. I tot i que no hi havia piràmides ni construccions flotants tenia uns edificis estranys en un lloc que semblava un riu sec. Hi trobà una força invisible, més subtil però igualment destructora: la força de l’oblit, que campava pertot arreu com un llençol tènue i persistent.
El gos, que també havia viatjat amb ell en aquell misteri fora del temps, encara l’acompanyava. Ara, Mamik, era més alt, amb el pèl més fosc i ulls que brillaven com estels antics. Ningú no es fixava en ells. Eren dos més entre milers de fantasmes que pul·lulaven pels carrers, sense saber on anaven. Mamik, però, notava alguna cosa estranya, com un murmuri sota l’asfalt, una mena de clam silenciat.
Va escoltar una conversa a la ràdio d’un taxi vell, encara que no sabia el que era, on s’havien colat per resguardar-se de la pluja:
—El valencià està desapareixent, cada vegada més escoles el marginen, la televisió pública ja no és lliure, i ara volen canviar fins i tot el nom de la ciutat. Ens volen fer creure que parlar valencià és cosa de iaios o de radicals, però és mentida. És la nostra…
Es tallà de colp l’emissió. Mamik no entenia totes les paraules, però entenia el dolor. Era el mateix que havia vist fa segles en els ulls dels esclaus que carregaven pedres sota el sol egipci. Llavors els dominadors eren invisibles. Ara, portaven corbata —encara que Mamik ignorava tot això.
Caminant pels carrers de la ciutat, es plantà davant les Corts Valencianes. Ningú sabia d’on havia eixit aquell home de cabells negres i mirada antiga. Portava una túnica que semblava feta de sorra, i darrere d’ell, el gos sense nom. Els polítics entraven i eixien parlant de pressupostos, de competències, de la unitat d’Espanya. Alguns reien a crits, altres signaven decrets que reduïen hores de valencià a les escoles, que abaixaven els impostos als més rics i augmentaven la jornada laboral. Un conseller, amb pinta de patrici romà, cridava a un periodista:
—¡Esto ya está hecho! València volverá a ser solo Valencia, sin acento. ¡Basta ya de tonterías pancatalanistas!
Mamik no va dir res. Només es quedà dret, mirant la gran façana. I quan el president —un home amb l’aire absurd d’un emperador decadent i somriure impostat, que ben bé podria haver fet senador un cavall si n’haguera tingut cap a mà— va voler saludar-lo, Mamik s’apropà i, sense que el sàtrapa poguera fer res, li va tocar el front. L’home, de sobte, començà a parlar en valencià pur, amb l’entonació clara d’una àvia de la Marina Alta.
La gent quedà estorada. Alguns pensaren que era una actuació. Altres, que havien pres massa vi al dinar en un restaurant del centre. Però aquella mateixa nit, a la televisió pública censurada, una veu desconeguda recità Estellés abans que tallaren l’emissió. A les escoles, els xiquets començaren a escriure en valencià espontàniament, com si hagueren somiat la llengua. I en les muralles antigues de València, que tornaren a dibuixar-se començant pel carrer Colón, aparegueren escrites amb foc aquestes paraules:
“Som d’on venim. I venim d’un poble que no es rendeix.”
Mamik no va tornar a aparéixer. Alguns diuen que es dissolgué amb el vent de ponent. Altres, que va pujar a una nau, però molts, molts més, asseguren que segueix ací, despertant consciències, ensenyant que la llibertat comença pel reconeixement de la pròpia veu.
I aquella ciutat, i aquell país que s’havien deixat adormir per promeses buides, començà a parlar de nou. No solament en valencià, sinó amb orgull. Perquè aquell home vingut del desert havia recordat al poble que, com en temps dels faraons, el pitjor enemic no és el dominador, sinó l’oblit de qui som.
“Assumiràs la veu d’un poble / i seràs per sempre poble.” — Estellés
