Hi ha dies que em pregunte si la meua llengua sap que va estar a punt de desaparéixer. Si la pronunciem amb una mena de tremolor perquè ella recorda el pes del silenci, com un reflex inconscient. No és por, és alguna cosa més acurada: parlem d’una nafra anciana que no acaba de tancar, però que tampoc volem que cicatritze del tot. Perquè si s’aïlla, potser oblidem, i la història no es pot oblidar. Jo no vaig créixer amb paraules ben plantades. Vaig créixer amb una llengua de carrer, dita a mitja veu, dita com si demanares perdó. Encara que també vaig aprendre que cada paraula supervivent de l’incendi és un petit miracle. I no, no parle de gramàtica. Parle d’alguna cosa més primitiva, més essencial. Parle de dignitat.
La llengua ens la volen prendre de moltes maneres. Primer, fent-nos creure que no servix per a dir segons què. Després, fent-nos sentir que no cal, que no és moderna, que no és útil. I així, entre somriures botiflers i agents lingüístics de paisà, intenten a tot i a totes fer-la petita. Com si una llengua poguera ser petita. Com si poguera cabre en una capsa de sabates i guardar-se a les golfes de la memòria. Però no. Ella torna. Sempre torna. En un topònim escrit a mà. En una paraula dita sense pensar. Escoltant la cançó que mai s’acaba. I cada volta que torna, ens recorda d’on venim.
No escric açò amb la intenció de fer sanglotar ningú. Escric perquè em dol. Perquè em dol veure com encara s’ha de justificar que existim. Que som. Que parlem. Escric perquè em crema la gola quan veig com ens miren, com si parlàrem una llengua inventada, una molèstia, una cosa folklòrica per a les festes i prou. Però nosaltres no som folklore. Som el que fem per no deixar de ser. No som l’accent d’un mapa. Som la veu d’una història que encara no han pogut esborrar. Aquesta llengua que pronuncie ara no és només meua. És de qui va perdre la feina per no renunciar-hi. De qui va aguantar la burla a classe. De qui la va parlar a casa encara que a l’escola li digueren que no valia res. És la llengua de la meua iaia. De la meua germana. De la gent que encara diu “enraonar”, “espolsar-se” o “eixir a la fresca”, sense saber que allò que canten és un acte de rebel·lia preciosa. Aquesta llengua no es mor, ni s’està morint. Només espera. Espera que la tornem a fer nostra. Que no li tinguem por. Que l’estimem sense excuses ni a mitges veus. Que l’omplim de vida, de debats, de bromes, de cançons noves, de llibres, de cinema i de places. Perquè una llengua no mor quan la prohibeixen. Mor quan l’amaguem. I jo, sincerament, no pense amagar-la mai.
