L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha dictaminat que la denominació correcta del municipi de València és exclusivament “València“, amb accent obert, i ha rebutjat la proposta de l’equip de govern, integrat per PP i Vox i encapçalat per M. José Catalá, per a oficialitzar la forma bilingüe “Valéncia / Valencia”, “segons fonaments històrics i lingüístics exposats en un estudi tècnic del lingüista i acadèmic de l’AVL Abelard Saragossà“, va precisar el consistori.
Així consta en l’informe que ha enviat aquest dilluns a la Direcció General d’Administració Local. A partir d’ara, l’Acadèmia pot pronunciar-se oficialment sobre el document, que s’incorpora a l’expedient incoat per l’Ajuntament, que tramita aquesta Direcció General i que resol el Consell.
La institució normativa es va pronunciar en la sessió plenària del 27 de febrer, i el seu informe —aprovat amb setze vots a favor, dos en contra i dos abstencions— fixa amb claredat el seu criteri. El document estableix que “la denominació correcta i adequada des del punt de vista històric i lingüístic és la forma tradicional i única València. En tot cas, si l’Ajuntament de València decidix proposar per a l’aprovació oficial la forma doble, en contra del criteri de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la solució bilingüe adequada és València / Valencia“.
Sense fonament històric ni lingüístic
L’AVL explica que ha analitzat “exhaustivament” les dades etimològiques, fonètiques, documentals i normatives vinculades al topònim, així com la documentació inclosa en l’expedient administratiu elaborat per la Direcció General d’Administració Local. Després d’aquesta revisió, l’organisme conclou que l’estudi tècnic presentat pel consistori “no aporta cap novetat rellevant i no oferix un corpus argumental sòlid que permeta justificar l’abandonament de la forma normativa i oficial fins ara”. “Les consideracions presentades resulten insuficients i manquen de fonamentació necessària per a avalar un canvi toponímic d’esta magnitud”, subratlla l’AVL.
Així mateix, continua, “l’estudi tècnic de l’Ajuntament no exposa cap fonament històric ni lingüístic que justifique la forma en castellà i la denominació bilingüe, tal com fixa el decret 69/2017 del Consell”. “En conseqüència, esta institució ratifica íntegrament la posició sostinguda en l’informe de 2016 i ho fa, a més, ampliant els arguments, i considera injustificat modificar la forma valenciana del topònim”, remarca.
Criteris per a la fixació de la toponímia
L’informe elaborat per la Secció d’Onomàstica i aprovat pel Ple oferix una anàlisi exhaustiva del nom de la principal ciutat valenciana, atenent criteris lingüístics i històrics. “De l’aplicació i estudi d’estos criteris es desprén que la denominació correcta és València, amb accent greu, ja que s’ajusta de manera coherent a l’etimologia, a la tradició escrita i al corpus normatiu vigent, i que no existixen motius de pes suficients per a modificar-la a favor de la proposta Valéncia“, assenyala l’AVL. “Este enfocament global permet tindre en compte tots els criteris aplicables, i va més enllà d’atendre únicament l’aspecte concret de la pronunciació local per a determinar la forma oficial d’un topònim”, apunta..
Segons l’informe, “la Secció d’Onomàstica ha consolidat, al llarg del treball en més de seixanta expedients de canvi de nom, una metodologia sòlida basada en la deliberació sobre tres pilars fonamentals: etimologia, pronunciació i documentació històrica, juntament amb la coherència amb el corpus normatiu”.
Així , el document explica que “la normativa ortogràfica establix que la representació escrita ha de seguir les regles ortogràfiques generals de la llengua, i que el topònim s’ha de tractar com qualsevol altra unitat lèxica anàloga. Per això, la forma ha de ser coherent amb paraules de la mateixa família morfològica (paciència, consciència, adherència)”.
Etimologia
També sosté que “l’etimologia del topònim és inequívoca: es formà a partir del nom abstracte del llatí clàssic valĕntĭa (‘força, fortalesa’), amb e breu”. A més, s’hi exposa que “l’evolució del sufix ĕntĭa seguix un procés generalitzat, compartit pel tot el corpus que l’inclou, i que el topònim València no es pot analitzar aïlladament”. Per això, “els arguments comparatius utilitzats en l’estudi tècnic amb els noms Dénia o l’Énova es consideren metodològicament invàlids, atés que estos topònims tenen evolucions fonètiques i etimològiques totalment diferents (no deriven d’una e breu llatina ni contenen el sufix ĕntĭa)”.
Pronunciació
Quant a la pronunciació, l’informe indica: “La distribució real del timbre de la vocal no coincidix amb la distinció dialectal clàssica. La vocal tònica del topònim es pronuncia tancada en valencià i en part de les varietats occidentals de la llengua, però també en algunes zones de la varietat oriental; en canvi, es pronuncia oberta en zones també occidentals, circumstància que desmunta la dicotomia occidental = é / oriental = è defesa per alguns autors”.
I destaca que, “en textos poètics des de l’Edat Mitjana, València rima amb paraules acabades en ència. Açò és rellevant perquè mostra coherència històrica sostinguda, independentment del timbre concret (tancat o obert) en cada període”.
Sobre el “conservadorisme dels topònims”, l’informe recorda que “afecta sobretot la persistència del nom, però no impedix l’evolució fonètica”. De fet, afegeix, “els topònims també assimilen fenòmens moderns (p. ex. l’apitxament), sense que això supose un canvi ortogràfic, i per tant no es pot justificar sòlidament que el topònim haja mantingut inalterable en el temps el timbre de la vocal tònica d’un període determinat”.
Documentació i tradició escrita
D’altra banda, remarca que “el topònim València és un nom extraordinàriament documentat en fonts llatines, gregues, àrabs, medievals i modernes” i que “la grafia Valéncia és inexistent en els usos oficials i només apareix esporàdicament en alguns testimonis molt concrets”. En canvi, recalca, “València és la forma generalment utilitzada des dels estudis de Sanchis Guarner, les Normes de Castelló (1932) i també és la denominació establida en la legislació autonòmica i estatal posterior (Estatut d’Autonomia i Llei 25/1999)”.
“A més, és la forma utilitzada institucionalment per l’Ajuntament de València, les universitats, la Diputació i en les obres normatives de l’AVL (GNV, DNV, NTV)”, subratlla.
Conclusions
Les 33 pàgines de l’informe es resumeixen en sis conclusions:
- “En la fixació del topònim s’han d’integrar els criteris etimològic, fonètic, documental i normatiu, sense jerarquies rígides entre ells.
- L’etimologia del topònim és clara: prové de valěntǐa ‘fortalesa’, amb e breu llatina. Per això, l’estudi del nom no es pot tractar de manera aïllada, sinó que s’ha de fer tenint en compte l’evolució i la forma actual de les paraules formades amb el mateix sufix.
- La distribució real del timbre vocàlic desmunta l’argument d’una evolució diferent en funció dels dos grans dialectes de la llengua.
- València és la forma tradicional i consolidada en tota la normativa i en l’ús literari, administratiu i legal.
- Per raons de coherència ortogràfica, etimològiques i de tradició escrita consolidada, la grafia que es proposa per al topònim és amb accent gràfic greu, encara que la pronunciació habitual en valencià és amb e tancada.
- L’estudi tècnic no aporta novetats rellevants ni fonaments suficients per a justificar un canvi de la magnitud proposada.”
Per tant, la Secció d’Onomàstica conclou que “la forma correcta, adequada i històricament justificada és València, i que només en cas que l’Ajuntament insistisca en una forma bilingüe la solució admissible seria València / Valencia.”
