L’Alqueria Blanca també és literatura. Les trames dels guions de la primera i la segona temporada de la sèrie televisiva valenciana, iniciada per Canal 9 i continuada per À Punt, van tindre també una versió narrativa, en el conjunt de 26 novel·les curtes escrites per Paco López Diago, amb la col·laboració d’uns altres autors, com ara Francesc L. Barrio, Marc Gomar i Quico L. Cebrian, en el primer cicle, aparegut el 2009, format per 13 relats; i amb la participació de Josep Franco en la segona sèrie, també de 13 novel·les, publicada el 2010. Els llibres van ser editats per la Fundació Bromera, dins la campanya «Llegir en valencià».
Les tretze novel·les del primer cicle narratiu de L’Alqueria Blanca, publicades el 2009, representen un conjunt de visions de la trama des de l’òptica de tretze dels protagonistes: el tio Pep, el patriarca de la família Pedreguer; Robert, net del tio Pep i estudiant de Dret; don Cipriano, el capellà del poble; don Miquel, l’alcalde; Dora, nucli de la família Pedreguer i filla del tio Pep; Ferri, encarregat de les terres de don Joaquim; Empar i Cento, els que porten el bar; Blanca, la de la botiga de queviures; Tonet, l’etern manifasser; don Joaquim, el ric del poble; Rafel, llaurador i home de Dora; i Jaume, l’altre fill de Dora i Rafel. Cada narració és un relat d’aquell micromon escrit en primera persona, des de perspectiva d’un personatge, que és actuant i subjecte principal o testimoni de la trama general, i que també informa sobre les accions de diverses figures. Aquesta forma de narrar conviu amb la presentació detallada de fets en tercera persona, on el que parla és el narrador i no el personatge; per exemple, no és possible que Rafel sàpiga detalladament tot el que passa a la casa dels Falcó, entre la mare donya Maria, la filla Assun i la criada Empar; l’autor posa els fets en boca de Rafel, però la veu real és la del narrador.
En benefici d’aquesta parcialitat del punt de vista, als llibres es fa servir la tècnica del monòleg interior, és a dir, s’evoca una acció molt propera al jo narratiu, i s’hi presenten reflexions o opinions del personatge mateix, com si la novel·la s’anara construint dins del seu cervell. Les descripcions també prenen un punt de vista subjectiu. Per exemple, en la novel·la 12 del cicle, titulada L’Alqueria Blanca per Rafel. Joc marcat, podem llegir un reflexió des de la consciència de l’afectat per una trampa en el joc de cartes: «Ho van fer d’allò més bé. Cada volta que me’n recorde se m’encén la sang! Com vaig poder arribar a ser tan imbècil!» (p. 49).
Expressió en valencià
Un fet que cal destacar de la sèrie novel·lada és que tots els personatges s’expressen en valencià; això inclou els membres de les famílies més benestants, bé afectades per la coentor de la castellanització, com Assun, la filla de Joaquim Falcó, o bé directament d’origen forà, com és el cas de Maria, la seua dona, que en la sèrie televisiva parlaven castellà. L’expressió en valencià suposa també introduir una riquesa del llenguatge, especialment de refranys i de frases fetes. Expressions com ara «a la força va el moro a missa» (sobre un fet inevitable), «a mi el futbol em feia un nuc a la cua» (no importar gens un fet), «anar tot per l’aire» (anar sense mesura, sense límit), «estar a les caigudes» (estar atent a una conversa d’altri), «estar a la miranda» (estar molt atent a una cosa), «fer barcelles» (fer una xarrada llarga amb algú), «no esperar a regar quan la mata estiga morta» (evitar un fet irremeiable), «parlar calent d’orella» (parlar indignat per una cosa sentida), «ser tot escopetades», «si no vols parlar… aire a la balladora», «tornar el gel als ulls», «traure l’ànima per la boca», «un home amb trellat i forrellat»… són ben característiques de la qualitat del llenguatge de L’Alqueria Blanca.
Les converses mostren situacions de drama o de comèdia. En el primer cicle de novel·les de L’Alqueria Blanca té un gran protagonisme l’oralitat, que presenta la trama a través de l’expressió dels personatges. Cal destacar el mèrit de la proposta lingüística d’uns diàlegs escrits en un valencià estàndard, per a representar la parla col·loquial. El treball és de qualitat, i les frases, expressions i refranys donen als diàlegs color i vivesa.
Un altre tema és la visió sobre els usos del valencià. Per exemple, en la novel·la La gran partida, la quarta de cicle narratiu sobre la segona temporada de la sèrie, publicada el 2010, Robert guarda els documents de la reforma de l’església en l’arxivador de l’Ajuntament que té la lletra e, d’església, i no en la lletra i d’iglesia. Don Miquel, l’alcalde, li retreu el fet de no haver posat els papers «en la r de rector, com tota la vida» (p. 32). La ficció sobre el respecte per l’ús del valencià en un centre oficial, en el tardofranquisme, forma part d’aquelles realitats imaginades que l’equip de guionistes de L’Alqueria Blanca ens presenta de vegades, com una mena de venjança sobre les injustícies de la història.
