Plovia i deien que encara plouria més, de valent i amb ganes, com no s’havia vist des de l’última riuada. La Universitat havia pres la iniciativa i havia suspés les classes en previsió que empitjorara l’oratge. Agossaràs, que tenia classe a la facultat, es trobà amb un dia extra i va decidir anar-se’n a l’hort que tenia a Picassent per passar el cap de setmana en família. El temps era bastant rúfol i les previsions que en feien presagiaven una mena d’hecatombe. Eren les pitjors imaginables, per això quan Malson isqué per la televisió dient que la tempesta se n’anava cap a Conca, li va estranyar moltíssim. No podia dubtar del cap dels superherois. Era el cap suprem. Tenia tots els mitjans al seu abast, a més del consell de tot un equip d’assessors que de ben segur llegien els periòdics. Aquella notícia no podia justificar una baixada de l’alerta de cap manera, sobretot, si continuava plovent més amunt. En tot cas, Agossaràs se n’havia anat de cap de setmana llarg. Tindria temps per a llegir i treballar en la seua proposta de justificar un nou sistema d’accentuació del valencià normatiu. Ningú li havia encarregat aquesta comanda, però tampoc calia. Era Agossaràs, superheroi i company d’aventures de Pompom i Alatac, i no necessitava cap encàrrec ni permís per a dir-ne la seua: podia pontificar sobre el que volguera. Només havia de proposar-s’ho i trobar calma, silenci absolut i temps a parts iguals, així que va decidir desconnectar el mòbil durant tot el cap de setmana.
Mentrestant a l’HIPOCEC algú ja havia redactat un esborrany de missatge per a alertar la població i recomanava als veïns que pujaren a les terrasses i pisos i que s’oblidaren dels cotxes i de baixar als garatges. Un consell d’allò més encertat que xocà davant per davant amb les exigències, tan incomprensibles com delirants, de la presidenta de l’HIPOCEC, Emolàs Sadrap i Pompom, el president de la Diputació. El problema, una vegada més, era dels catalanistes independentistes, bolivarians proetarres i del seu registre formal. El missatge semblava redactat en aquella llengua estàndard que es parla en bona part dels antics territoris de la Corona d’Aragó i, és clar, calia diferenciar-lo de la llengua de Mordor. L’orgull dels valencians havia de surar com l’oli, fins i tot en aquella situació. Pompom, visiblement disgustat amb els subordinats que havien aprés el valencià normatiu a l’escola, intentà telefonar Agossaràs, però no fou possible. Ho va intentar de totes les maneres: per missatge, per Whatssap, per Telegram, per Fb, per Instagram, per correu electrònic: res a fer. Calia que contactara Agossaràs, ja no pels seus superpoders, que li feien mantenir-se sa i estalvi dins el departament de Filologia Catalana de la UV; sinó per la seua capacitat d’inventar paraules encara no codificades en cap diccionari. Dues hores més tard, emprenyat amb tothom per la marxa inexorable del rellotge i la manca absoluta de propostes, tornà a escriure el missatge. Malauradament, va fer tard i arribà a tots els mòbils quan ja no era necessari i amb els resultats que tots coneixem.
Inhumana cosa és quan els representats públics estan més pendents dels números que de complir amb les seues responsabilitats, però si aquesta negligència acaba amb 230 vides humanes, aleshores el punt d’indolència esdevé inèdit fins al punt que no es pot esborrar amb un lleu exercici de maquillatge, ni tampoc amb un de més profund. La reparació és necessària. Van morir 230 persones per ignorància, per rebuig al valencià normatiu, pel postureig de ser més valencià que ningú, pel rèdit electoral, per defugir el «valencià valorià», pel ridícul a no quedar bé amb els aliats polítics, per la ignomínia de ser incompetents com a servidors públics i no voler assabentar-se’n.
Quan Agossaràs va llegir tots els correus que li havia enviat Pompom va respirar tranquil. No podia imaginar-se el motiu de tanta emergència, sobretot si tenia en compte que tots aquells intents de comunicació es van realitzar des de l’HIPOCEC. «En plena emergència volia parlar de llengua?», pensà incrèdul. No obstant això, no li respongué. Va intuir que necessitava un fals testimoni i, com que no pensava anar a presó per ningú, arribà a la conclusió que seria millor allunyar-se’n per un temps. Només fins que Pompom i Sadrap pogueren oblidar que haurien pogut salvar 230 vides i tornaren a dormir tranquils.
