El Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) ha donat el vistiplau a la norma de la Universitat de València (UV) que estableix l’ús exclusiu del valencià en les comunicacions internes amb les persones que formen part de la plantilla o estan contractades. Amb aquesta decisió, els magistrats revoquen la sentència prèvia d’un jutjat de València que havia anul·lat la disposició per considerar que excloïa indegudament el castellà. Contra aquesta sentència pot presentar-se recurs de cassació davant el Tribunal Suprem.
L’origen del litigi es troba en la modificació de l’article 10 del Reglament d’Usos Lingüístics de la UV, duta a terme el 8 del juny del 2023: “La documentació interna de caràcter administratiu, i totes les comunicacions institucionals internes i la documentació que s’hi acompanye, s’han de fer en valencià, sense perjudici dels drets dels ciutadans i ciutadanes establerts en la legislació general. Atès el deure estatutari de conèixer la llengua pròpia de la Universitat, és redactaran en valencià totes les comunicacions i documentacions que s’adrecen exclusivament al personal de la Universitat de València (PDI, PAS, PIF i qualsevol altre personal contractat), sense perjudici dels drets lingüístics reconeguts en la legislació vigent.”
Diversos catedràtics de Dret Constitucional —Remedios Sánchez Férriz, Roberto Viciano, Vicente Garrido Mayol, Lorenzo Cotino, María José Ridaura i Goran Rollnert— van impugnar la nova redacció, i van interposar un recurs de reposició davant la UV. Posteriorment, van acudir al Jutjat contenciós administratiu número 5 de València, que els va donar la raó, al·legant que la norma vulnerava el dret del personal a rebre comunicacions en castellà o en format bilingüe.
Tanmateix, la sentència afirma que “l’ús del valencià com a llengua vehicular en l’àmbit intern de la UV i respecte del seu propi personal, i el fet que això no genere cap lesió ni perjudici per a cap ciutadà està, a més, plenament justificat si atenem dos pressupostos clars: d’una banda, que el valencià és la llengua pròpia de la UV, com assenyalen els seus estatuts des de la primera versió d’aquests acordada i aprovada en democràcia, i, d’altra banda, que tot el seu personal té l’obligació de conéixer el valencià“.
En aquest sentit, els magistrats destaquen que el deure del personal de conèixer el valencià i la garantia dels drets lingüístics ja figuraven en la normativa anterior, i que amb la nova redacció s’expliciten més clarament.
Aquesta expressa protecció és, segons el tribunal, l’element clau per a validar la norma i per a descartar l’aplicació de jurisprudència prèvia sobre vulneració de drets lingüístics en altres territoris amb llengües oficials. “Es tracta de casos individualitzables que poden ser objecte d’impugnació pròpia per a fer valdre aquests drets lingüístics en cas de ser vulnerats”, recull la sentència.
“No existeix cap obstacle a la UV, ni per descomptat el precepte reglamentari recorregut ho suposa, perquè el personal, els estudiants o els ciutadana en general s’adrecen a la UV en qualsevol de les llengües oficials que desitgen, tal com preveu la legislació bàsica estatal i que el mateix reglament recorregut reconeiax que ha de ser en qualsevol cas aplicable”, recalquen els magistrats.
Per tant, el TSJ discrepa dels demandants i subratlla que “la redacció anterior del precepte ja contenia les determinacions relatives a l’ús del valencià com a llengua vehicular de la Universitat en els seus efectes ad intra (no com a única oficial ni excloent)”, i que el canvi impugnat simplement “aclareix, més que innova, atesa la generalitat del precepte originari”.
En altres paraules, qualsevol membre del personal pot recórrer a la justícia si considera que en un cas concret s’han vulnerat els seus drets lingüístics, però, segons el TSJ, el Reglament d’Usos Lingüístics de la UV els respecta plenament.
