Ramon Llopis, natural de València, secretari de la falla del carrer Elisabet Guineu, administratiu en cap de la Regidoria d’Urbanisme de la mateixa ciutat, casat i amb dos fills en edat escolar, resident al barri de Benimaclet, va escoltar amb atenció el que li va comentar el seu regidor, que calia esborrar de les trapes tant del clavegueram, com també de l’enllumenat, així com de les de la conducció d’aigua… en definitiva, de totes les trapes de la ciutat, l’accent obert del nom de la ciutat i substituir-lo per un de tancat. Consuelo, companya d’en Ramon en el mateix despatx, valenciana d’Almenara, també casada, amb tres fills, tots també en edat escolar, membre de la comparsa de Moros i Cristians “El Turbant i la Corona”, resident al barri del Cabanyal, “Marina Perla”, havia escoltat també amb atenció l’acord de la Junta que li havia comunicat el regidor al seu company i ho havia sentit amb sorpresa i estupor.
La pregunta era: Com es podia fer una operació així? Enviant un equip de soldadors a rectificar l’accent de València i equipats amb totes les ferramentes convenients? Els dos, en quant el regidor se’n va eixir del despatx, s’hi miraren estupefactes; tant va ser així que Consuelo va fer una ganyota i va encollir els muscles expressant incomprensió.
Malgrat la sorpresa per part dels dos funcionaris, van tenir clar, com era d’esperar, que calia acomplir amb l’acord que havia aprovat la junta, el qual els havia comunicat el seu superior; i així el van informar a la resta d’administratives i administratius del despatx. Ja us podeu imaginar la cara que van posar totes i tots en oir aquesta barbaritat. Així és que, sense més preàmbuls, telefonaren al cap tècnic de manteniment de la corporació, un tal Genaro, natural de Conca. Fadrí. Afiliat al partit polític “Confia’t”. Home molt ben format, molt seriós i eficient en el seu treball. Afeccionat al futbol de botons i resident al barri de Campanar.
-Com? Que cal esborrar l’accent de les trapes? Però això què dieu és veritat?
-Tal com ho has oït. Cal esborrar els accents de totes les trapes de la ciutat.
-Em deixeu bocabadat i perplex. Serà possible! Però quina animalada, per favor.
-Atenció, Genaro! Després d’aquesta operació, caldrà escriure l’accent en sentit contrari. Que, per cert, això no tinc ni punyetera idea de com se’n fa.
-Genaro va esclatar en una rialla tan sonora que la va oir fins i tot el goril·la del Bioparc de la ciutat anomenat Kazon. Que, per cert, a correcuita, i com feia sovint per a escapolir-se, es va amagar a la caseta de la seua parcel·la on es trobava reclòs, per la por que li va entrar. Tan sonora va ser la rialla!
Ramon a continuació li va comunicar que calia preparar unes bones colles d’operaris organitzats en grups de dos homes cadascun amb els seus corresponents equips de soldadura, així com totes les ferramentes necessàries per a dur terme els treballs. Genaro sense pensar-s’ho i en vista del desgavell que li acabaven de comunicar, va dirigir-se directament al despatx del regidor per a expressar-li la impossibilitat de poder realitzar el treball i molt més en el carrer. Que millor deixar-ho com estava tot i punt final. Mentre això passava, al despatx del regidor, va impactar al seu ordinador una altra comunicació, aquesta vegada de la Conselleria de Lingüística i Gramàtiques Vàries, de la Generalitat, referent que calia esborrar, aprofitant el treball, el nom de la ciutat d’Igualada gravat també en totes les trapes. Tot perquè el nom d’aquesta població industrial catalana on havien fabricat les trapes delatava clarament que estaven escrites en català!!!!
Mare meua dels Desemparats. Quin cacau s’estava armant!
N’eren, tant un acord com l’altre, unes bajanades de categoria cinc estreles, a més a més d’irrealitzables.
Així és que Genaro en oir l’ordre de la Conselleria, en boca del seu regidor, va seure deixant-se caure en el butacó de davant la taula d’ell com si fos un sac pesat de sorra.
-Què li sembla tot això, senyor Genaro?
-Vol que li diga la veritat? Que estem molt malament. Pitjor que un coet borratxo.
