Era un dia difícil. No solament feia molta calor, que la feia. A més a més, hi havia una humitat ambient molt elevada. Per això, la sensació de basca era asfixiant. Així i tot, com que estaven al mes d’agost, la ciutat s’havia omplert de turistes que hi havien arribat per terra, mar i aire. Els que havien arribat per aire, amb prou feines ho havien fet des de l’aeroport a qualsevol altre lloc. El metro encara no havia recuperat el servei d’abans de la darrera desgràcia. Els que venien per mar, aquells pintaven poc i també donaven poca pena. Els duien amb autobusos fins una estació de tren on els embarcaven perquè anaren, en un tren ràpid, a la metròpoli situada a centenars de quilòmetres a veure uns museus pretensiosos.
Els més problemàtics eren els que venien per terra. Quasi tots venien de la metròpoli dels museus, que estava al mig d’un erm on feia molta calor a l’estiu i molt de fred a l’hivern. Aquell clima, barrejat amb l’aïllament d’aquella ciutat, feia anys que havia modelat el seu caràcter. Patien un complex de superioritat del tot injustificat.
El cas era que, per manca de pressupost, els serveis de neteja de la ciutat estaven desbordats. I la brutícia de tota mena s’amuntegava per totes bandes. Des de contenidors que feia dies que no es buidaven, fins a pintades a les façanes d’edificis monumentals o emblemàtics. Des de caguerades de gos per les voreres fins a gots de paper, ampolles de vidre o pots de beguda abandonats a qualsevol lloc.
Els metges ja havien advertit les autoritats que tot allò, a banda de fer lleig, podia acabar en alguna mena d’infecció generalitzada; però les autoritats no n’havien fet massa cabal. Especialment, perquè estàvem en el mes d’agost, que és el mes de les vacances per excel·lència. I havien aprofitat l’avinentesa per anar-se’n a cercar paratges plaents. I també, de passada, li havien carregat la factura del viatge als soferts contribuents, però aquesta és una altra història.
Per sort, la ciutat no estava desprotegida. Tres superherois, dotats amb uns poders extraordinaris, vetllaven per ella. Just en el mateix moment en què els lectors llegien aquesta mateixa línia, els tres es passejaven per la plaça de la Catedral, al bell mig del rovell de l’ou del centre de la ciutat.
—Heu vist com n’està de bruta la ciutat —preguntà Agosaràs, amb posat trist, mentre assenyalava una bossa de paper greixosa que algú havia deixat caure al terra, just a tocar d’una paperera.
—Raó tens, company —confirmaren Pompom i Alatac, seriosos.
Ja duien una bona estona buscant quina podria ser la solució als problemes que els afligien, tant a ells com a la resta d’habitants de la gran ciutat que era capital del seu país. Ho havien provat tot. Un palmito hiper-ràpid per tal d’escampar aquella basca. Les mirades influents per tal d’aconseguir que aquella allau de turistes descobrira les papereres abans de llençar res al terra. El bufit huracanat que havia d’endur-se aquell aire humit i calent cap a dins de la mar.
—I no hem aconseguit res de res —es lamentava Alatac.
I els tres continuaven caminant, amb la mirada fixa al terra. Els semblava que aquella combinació de factors malèfics acabaria per derrotar-los sense remei. De sobte, Pompom va alçar una mà, per reclamar atenció.
—¿Qué quieres, desgraciao? —li preguntà un turista malhumorat.
No havia trobat lloc on anar a dinar. Per una habitació que era poc més que un cau li havien demanat tres-cents euros i estava ofegat de calor. Fou l’únic que va veure el gest de Pompom. Després de disculpar-se, Pompom va explicar la seua idea als companys.
—Potser per a nosaltres és impossible; però aquests dies, tenim ajuda.
—Ajuda? Quina ajuda?
Estava més que clar que els seus companys estaven a punt de rendir-se, davant la magnitud de la situació.
—Que no ho sabeu? Des de fa dos dies, està a la ciutat Mentdeclit.
—Mentdeclit? Qui és, aquest? —Alatac i Agosaràs no estaven disposats a creure en miracles.
—Mentdeclit és una superheroïna de primeríssima categoria —els aclarí Pompom— i segur que amb els seus poders, afegits als nostres, podem aconseguir civilitzar tota aquesta trepa d’indocumentats i també suavitzar aquesta calorassa que ens esgota.
—I que ens posa de mal humor —reblà Alatac, torcant-se la suor del front amb un mocador roig.
El principal problema que tenien era que no coneixien la superheroïna Mentdeclit. De manera que van haver d’ordir un pla per a trobar-la. Per sort, Pompom tenia, a més de molts altres superpoders, el de poder descobrir, només mirant els ulls d’una altra persona, si era o no un superheroi. Per això era ell qui se n’encarregava de la recerca escortat pels seus dos companys. Fou una tasca llarga i dificultosa perquè els turistes, quan se’ls quedava mirant, s’emprenyaven i l’insultaven. Fins i tot algun va tractar d’agredir-lo. Clar; ell no podia fer servir els seus poders per a defensar-se’n, perquè hauria sigut una catàstrofe descobrir-se davant de tothom. Per això, al cap d’un parell d’hores, tots tres estaven més que farts i a punt de deixar-ho córrer.
Fou llavors, quan la van trobar. De sobte, un vehicle luxós va passar pel seu costat. Es veia que transportava un passatger important. El conductor anava més ert que un fus i al seient del darrere, una jove desgrenyada mirava per la finestreta com si tot el que veia li semblara molt llunyà. Pel costat del vehicle, que avançava molt lentament, uns quants policies anaven apartant els curiosos.
—A punt he estat de no reconèixer-la —explicava Pompom més tard. Perquè un dels policies el va empènyer i va estar a punt de caure de cul. En un instant però, la seua mirada i la de la jove desgrenyada es van creuar.
—Ets tu! —cridà. I la jove fixà en ell la seua mirada lànguida i va fer aturar el vehicle.
Aquella mateixa vesprada, tots quatre herois compartiren una tauleta a una orxateria propera a l’església de santa Caterina. Mentdeclit els explicava que les autoritats li havien encarregat fer-se’n càrrec dels assumptes més precisos de l’ajuntament mentre ells feien vacances.
—I la veritat. No sé què fer. No sé per on començar. Vosaltres què en penseu? Què hauria de ser el primer que podríem fer? Perquè la ciutat la trobe jo… no sé com dir-ho. Com desanimada.
—No sé si és la paraula, Mentdeclit; però sí. La ciutat no està bé. Massa calor, massa gent i massa merda —li respongué Pompom, que ja estava cansat de vagarejar sense aconseguir cap propòsit.
Per sort per als ciutadants de la capital, residents i visitants, els quatre superherois van passar-se encara moltes hores, pensant què fer, asseguts al voltant d’aquella tauleta i dels seus gots d’orxata. Els nostres superherois confiaven en Mentdelclit, perquè de fet, es comportava com un veritable volcà d’iniciatives, de propostes o de suggeriments.
—El que ens caldria és fer saber a totes les persones la importància de mantindre neta i ordenada la ciutat —els explicava als seus embadalits companys— però això s’ha de fer de manera que s’aconseguisca l’objectiu sense que se n’adonen del nostre propòsit. Amb discreció.
—Però mira com està tot, Mentdelclit —li responia Alatac— mira! Mira aquell d’allà, pixant entre dos cotxes aparcats. Hem de fer alguna cosa que siga realment eficient.
—I si els ventàrem un parell de bescollades? A més d’un li faria profit —terçà Agosaràs, però Mentdelclit va negar vigorosament amb el cap.
—No. Ja sé què farem. I aconseguirem els nostres objectius sense que ells se n’adonen de la nostra intervenció. Que és del que es tracta, no?
—Clar, clar —li van confirmar els altres. Llavors, Mentdelclit els va explicar el seu pla.
—Organitzarem unes festes d’estiu, a la ciutat. I farem que tothom s’ho passe bé i que, a la vegada, tinga un comportament cívic.
—Unes festes? I amb comportament cívic? Aquesta gent?
Es veia de seguida que Alatac era escèptica. No ho veia gens clar, però Mentdelclit els ho va explicar i tots ho van entendre.
—Es tracta que s’ho passen bé. Sense fer mal a ningú. En especial, als nostres patrocinadors. Per això han de ser unes festes que pareguen molt participatives, però que a la vegada, estiguen molt ben controlades.
—I això com ho farem? Fins i tot amb els nostres superpoders… —Pompom no ho acabava d’entendre. Però Mentdelclit estava decidida i ho tenia molt clar.
—La clau de tot està en com els expliquem a la gent el que ha de fer. Això és fonamental. Que ens entenguen i ho farem amb rètols en els dos idiomes. L’important i el que encara s’entesten en parlar aquells… aquells que encara el parlen.
—Vols dir en valencià? Nosaltres? —Pompom estava confós.
—Sí. També ho esciurem en valencià; però de manera que ens entenguen. Jo usaré el meu superpoder de comprensió per tal que tots entenguen el que de veritat vull dir.
Per això, només dos dies més tard, tots els qui arribaven a la ciutat, tant era que ho feren des de l’aeroport, des del port, per carretera o a l’estació del tren, a més a més de la brutícia, de les pintades i sobretot de la basca insuportable, es trobaven uns grans cartells que, amb unes lletres precioses de color groc i blau, els anunciaven:
“Bienvenidos a Valencia. Una ciudad acogedora, inclusiva i que también es la cuna del Caloret. Valencia en fiestas os recibe con los brazos abiertos.
Benvinguds a Valéncia. Una ciutat que vos vol acollir, que és cuna de la taroncha, de la horchata, de la xufa, del amor i de las muqueres. Y del caloret. Valéncia en festes vos recibeix en els brasos auberts”.
Discretament, els quatre herois se’n miraven un des del parral d’una alqueria que encara no s’havia enderrocat per ampliar l’autopista. Reglotaven satisfacció, excepte per un petit detall.
A la part de sota d’aquell enorme cartell, a l’autopista que arribava des del nord, algú va escriure, aprofitant la foscor de la nit:
«Quins collons!»
