Per a mi –i per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)–, el valencià no «forma part d’un altre idioma», sinó que és una de les varietats d’un idioma que rep noms diferents en els diversos territoris a on es parla. En València li diem –popularment, històricament i estatutàriament– «valencià», «llengua valenciana»; i en els altres territoris l’anomenen «català», «llengua catalana» o «modalitats insulars de la llengua catalana».
En la taula 1 mostrem les definicions de «valencià» en els diccionaris de Pompeu Fabra (1932), de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC1, 1995 i DIEC2, 2007), de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE, 1991) i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV, 2016).
De les definicions anteriors cal destacar, en primer lloc, el caràcter «singular» i «sorprenent» per a molts lectors actuals de la de Pompeu Fabra, una definició per exclusió. És bo recordar que la Real Acadèmia Espanyola (RAE) definia valenciano al 1925 com a «dialecto de los valencianos», i que per a Fabra parlar era «llenguatge, sia llengua, o dialecte o patués, etc. », que exemplifica amb Els parlars de França i amb El parlar català, i que donava parla com a sinònim de llenguatge. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) concedix al valencià, en primer lloc, la categoria de dialecte, és a dir, «varietat geogràfica, històrica o social d’una llengua, associada a la procedència dels parlants», i, en segon lloc, la de llengua, però amb limitació geográfica, només «al País Valencià»: fóra, doncs, dialecte en general, però llengua en el seu territori. La RAE dóna al valenciano categoria de «variedad», pero no definix l’accepció lingüística d’este terme, com ho fa l’AVL: «conjunt de formes particulars que adopta una llengua en un espai geogràfic, en una època o entre un grup social determinat». La novetat de l’AVL és definir valencià com a «llengua romànica» i com a «varietat d’esta llengua»: fa seues, per tant, l’accepció 2.6 de l’IEC, llevant-li la restricció geogràfica, i la 6 de la RAE. La virtut de la definició de l’AVL és que permet satisfer tant als «unitaristes» –que veuen reconeguda la unitat de la llengua– com als «secessionistes» –que veuen reconegut el caràcter de llengua del valencià–.
En la taula 2 mostrem les definicions de català en els diccionaris de Pompeu Fabra (1932), de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC1, 1995 i DIEC2, 2007), de la Real Acadèmia Espanyola (DRAE, 1991) i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV, 2014).
En moments com els actuals, cal oferir solucions. Estes són les que jo propose. Per una banda, continuar la pràctica habitual en l’interior de cadascun dels nostres països d’anomenar, en els usos quotidians, la llengua compartida, valencià i llengua valenciana en València, i català i llengua catalana en Catalunya. I per una altra banda, introduir, al costat d’eixes denominacions, per als usos més formals (administratius, universitaris) i sobretot de cara a l’exterior dels nostres països, com és ara el cas de l’ús de les llengües cooficials en el Congrés dels Diputats, un nom integrador i hereu de la tradició confederal dels nostres pobles. Eixe nom podria ser, arreplegant els tres gentilicis que apareixen en els nostres estatuts d’autonomia, idiomacatalà-valencià-balear o, simplement, català-valencià-balear. I si es considera massa llarg, es podria reduir a idioma català-valencià o, simplement, català-valencià, com acaba de proposar oportunament el nostre expresident Ximo Puig.
Jordi Colomina és catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant [1998-2016] i coordinador del Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
