Alatac, Pompom i Agossaràs, els nostres tres antiherois, es van trobar a la porta del Palau de la Presidència del Territori a mitjan matí d’un grisenc dia de primers d’octubre.
-Vosaltres també per ací? –va preguntar estranyat Agossaràs.
–Vosatros, vosatros –corregí Alatac-. Quan te costa adaptar-te a la dolça parla territorial, l’única, la nostra, l’exclusiva, la que naixqué ací per obra de Nostre Senyor!
-Frena un poc, Pepica, no et paren bé eixes rampellades místiques que tens últimament –va dir Pompom.
-Que collons de rampellades! –es va enfurismar Alatac- Tu també parlant raro, Sento. Amb ese, eh?, res de essa o aquella; i no amb ce, com diuen els que volen imposar-nos una llengua estranya que s’hi ha d’escriure el teu nom familiar.
-Deixeu-vos d’estralejar –va interrompre Agossaràs-. Sabeu per a què ens ha cridat Nightmare?
-Ni idea –va dir Alatac-. Pensava que m’havia cridat només a mi per a parlar de l’organització de la Festa i de l’entrada solemne de la nostra sacrosanta ensenya pàtria al gran temple Catedralici.
-Jo pensava que volia parlar amb mi per oferir-me un càrrec al seu govern, ara que va a fer modificacions quan se’n vaja el de les fulles de parra –digué una mica trist Pompom.
-I jo creia que m’anava a encomanar una nova lletra per al Te Deum amb les paraules que parla el poble pla i no amb eixes que no entén ningú -va lamentar-se Agossaràs.
–Lo millor serà que entrem i aixina sabrem lo que vol el nostre president –va dir amb resolució Alatac.
I s’endinsà amb pas ferm en l’edifici, sense saludar els que estaven a l’entrada, i sense que aquests gosaren preguntar on anaven; ja els havia dit el president que eixos tres personatges tenien el pas franc i que podien entrar quan volgueren per a fer-li una visita. Va dirigir-se cap el despatx de Nightmare, seguida dels altres dos antiherois que anaven trontollant i fent-se espentes per tal de ser el segon en entrar-hi.
Quan obriren la porta de l’antesala, van quedar sorpresos en no veure la secretaria seguda a la taula. De sobte, se’n adonaren que del despatx del president sortia una veu, que recordava la seua, cantussejant en un idioma estrany amb un ritme que els semblava haver sentit alguna vegada, però no acabaven d’identificar-lo.
Es van mirar amb incredulitat i cada ú invitava els altres dos a que cridaren a la porta o directament l’obriren. Finalment, Alatac va pegar dos colps amb els artells i sense esperar resposta girà el pom i obrí la porta.
Es van quedar bocabadats. En mig del despatx estava el seu president abillat amb una disfressa barata d’indi americà i amb un tocat de plomes que li arribava fins els peus.
–Ah, sois vosotros –va dir en el seu idioma habitual-, pasad, pasad.
– Però, president, què estàs fent? –preguntà un tant astorat Pompom.
–Estoy bailando la danza de la lluvia de los indios arapahoes –contestà-. Me ha enviado las instrucciones por escrito un chamán que me han recomendado.
-Arapahoes? –va repetir Alatac-. I això per què?
–Porque “ara pa’ joé” quiero que el día de la Fiesta llueva –va dir amb un to que als tres els va semblar que parlava seriosament i no estava fent cap acudit-. ¿No pensaréis que iba a salir en la procesión cívica para que me silbaran e insultaran, verdad? Hasta ahí podíamos llegar. Que llueva, la suspendemos y yo me voy a comer con un bombón que he conocido hace unos días, a ver si esta vez puedo triunfar; no como la otra, que me reventaron el plan con tanta llamadita de teléfono. Ya he reservado mesa en el Airón.
-Però no pots fer-nos això, presi –protestà Alatac-. Amb el vestit que m’havia comprat per a lluir-lo en la processó i les hores que he passat ensayant la cara de mística i que em caigueren les llàgrimes en el Te Deum, ara què?
-Jo ja tenia casi acabada la nova lletra per al Te Deum en la vertadera llengua dels valencians i no en eixa que mos volen imposar –va lamentar-se Agossaràs.
-Fes el que vulgues, president –va dir en to piloteril Pompom-, però enrecorda’t de mi quan nomenes els nous consellers.
–Sí, sí, sí –va dir apressuradament Nightmare-. Pero dadme vuestra opinión. ¿Lo hago bien?
I tornà a cantussejar i a ballar davant els tres antiherois que mirant-se entre ells no sabien què dir.
En acabar, Alatac, sempre la més decidida, va dir.
-I no serà perillós, presi. Ja veus el que va passar l’atra vegà.
–No, lo tengo todo controlado –contestà elpresident-. Invocaré la lluvia para que empiece a caer dos días antes, suspendemos el acto y luego bailo la contradanza para que deje de llover el día de la Fiesta y así me puedo ir de comida.
-Eres molt gran, president –va trencar a aplaudir Pompom, fent-li la pilota un altra vegada.
–Pero no me habéis contestado –va insistir-. ¿Qué tal lo hago? ¿Creeis que surtirá efecto?
-Clar que sí –contestà Agossaràs-. Jo com a expert en llengües he de dir-te que tens un accent arapahoe perfecte. Tant de bo, ui, perdó, ojalà parlares el valencià igual de perfecte que eixe atre.
–Todo se andará, Agossaràs, todo se andarà –replicà Nightmare-. Hale, ya podéis marcharos. Ah, pasad por la cafeteria de enfrente y decidle a mi secretaria que ya puede volver de almorzar. No quería que me oyera practicar este ritual, por eso le he dicho que no volviera hasta que la avisara. Ya sabéis que yo no tengo teléfono móvil para llamarla, ni tampoco sé su número para hacerlo desde uno de los fijos del despacho, además que tampoco me aclaro mucho con estos “paratos” tan modernos.
I sense esperar que els altres eixiren, va començar a llevar-se el tocat de plomes i la resta del vestit.
-Què hi fem? –preguntà Alatac després de sortir de despatx, ja en el carrer.
-Cridar a la secretaria, faltaria més –va contestar Pompom.
–Ma’ que eres pilota, Sento –remugà Alatac-. Era una pregunta retòrica.
–El jefe, es el jefe –asseverà Pompom-. Si vol que ploga, pos que ploga. Jo ho he gravat tot amb el meu mòbil, quan em faça conseller maniobraré per que em nomenen a mi candidat, ensenyaré el vídeo a qui el tinga que ensenyar i ho aconseguiré.
-M’anomenaràs conseller de Cultura? –preguntà ansiós Agossaràs.
-Clar que sí, Lardet –va respondre.
I aprofità que Agossaràs posava els ulls en blanc i cara d’èxtasi, per fer-li una senyal a Alatac donant-li a entendre que ni amb quatre litres de cassalla al cos ho anava a fer.
A l’endemà començà a ploure, i a l’altre dia continuà plovent, i a l’altre. I van suspendre l’acte de la processó cívica i el Te Deum. I el dia de la Festa continuava plovent i decretaren l’alerta roja. I Nightmare va quedar-se sense anar a l’Airón a dinar amb el seu nou pla.
Després de quinze dies plovent sense donar treva, Alatac telefonà al president.
-Presi, caguentot, açò se t’anat de les mans –va dir la dona des de el seu despatx, ple de poals que replegaven l’aigua que queia del sostre a bots i barrals-. Fes alguna cosa.
–Estoy en ello, estoy en ello –va sentir Alatac des de l’altre costat de la línea telefònica-. La contradanza no surte efecto, algo debo hacer mal. He llamado al chamán arapahoe para que venga, pero me dice que no se atreve a hacerlo por si depués no puede volver, ya sabes como están las cosas con los extranjeros allí.
-Però si ell és natiu –va dir Alatac.
–Nunca mejor dicho –reblà Malson Nightmare-. Pero “panochita” ya sabes como es; le aplica la ley de extranjería atendiendo a su color de piel y nos lo devuelve aquí, que ha sido su lugar de procedencia. Tendría que darle un cargo de confianza para mantenerlo y a ver como lo explico.
-I què vas a fer? –preguntà la dona molt interessada.
–Le he pedido que me grabe un tutorial de la contradanza, ya que con las instrucciones que me dio por escrito se ve que no me aclaro, y lo cuelge en Internet. Me enviarà el enlace y así veré qué hago mal y podré corregirlo. A ver si así deja de llover.
-Que ho faça prompte, presi –va dir angoixada Alatac-. Tinc el despatx ple de poals amb l’aigua que va caient del sostre i d’un moment a l’altre podrà caure’m al damunt per no poder suportar el pes.
Només penjar va rebre un guassap de Pompom. Era una fotografia del seu despatx també ple de poals d’aigua. Ella igualment li va enviar la foto del seu despatx amb el comentari: “Merda d’edificis vellancos”. “Sip” li retornà el missatge Pompom.
El dos van rebre el mateix guassap de Agossaràs: “M’ofegue”. “Mosatros també”, li contestaren els dos. “Què fa el president”?, els tornà a preguntar. ·”Està en ello”, li contestà Alatac. “Podem estar tranquils”?, preguntà de nou Agosaràs. “Com sempre, o siga NO”, va escriure Alatac.
I va tindre el temps justs d’eixir del despatx en sentir un cruixit, abans que els sostre caigués.
Pompom va cridar també a Malson Nightmare amb la mateixa cantilena que Alatac. I també escapà del despatx abans que un sotrac li anunciés que col·lapsava el sostre.
Tots dos van irrompre traient foc pels queixals al despatx del president i el van obligar a redactar la seua dimissió i presentar-se davant els mitjans de comunicació a l’endemà.
El comunicat estava tan mal redactat que no deixava clar si dimitia, si demanava una excedència, s’agafava una baixa mèdica o quines turmes de bou volia fer el personatge.
Agossaràs va dir als altres dos companys de disbarats que per a escriure texts hi era ell, que tots dos companys no sabien fer la o amb el forigol. Alatac i Pompom la van mamprendre a cartxots amb ell; i perquè la seguretat del Palau els va detenir, de no haver-ho fet, hagués anar a parar a la séquia més propera que anava buscant per Internet Alatac, que no tenia ni punyetera idea de la geografia de la seua ciutat.
Les navalles en el partit, més partit que mai, eixiren a relluir i cada galtada valia un euro. Ningú sabia què calia fer, perquè no quedava clar què era el que hi havia dit el president.
Intentaren localitzar Agossaràs perquè redactés un escrit clarificant la situació, però aquest antiheroi havia agafat un vol cap a Papua Nova Guinea. Volia estudiar els idiomes i dialectes d’aquella terra, que eren dels pocs que no dominava.
I tardaren anys i panys en clarificar la situació.
