Ahir vaig parar un moment a El Café de Camilo. En aquest mític establiment, que vaig conéixer, ja fa uns anys, de la mà d’Imma Cerdà, vaig coincidir amb un cavaller que escrivia una nota amb estilogràfica sobre una xicoteta bossa de paper. Mogut per una curiositat innata, no vaig poder resistir-me a llegir les seues primeres línies.
Escrivia versos de Josep Piera: «Mai no és llarga l’espera, ni és silenci, si tu has de venir, amor meu, a cercar-me». I, tot seguit, continuava amb paraules de Salvador Espriu: «Pel silenci fidel de nobles arbres per mi estimats, camino a l’oblit…».
Quan li vaig preguntar l’edat, em va dir que tenia vuitanta-quatre anys. En aquell instant vaig pensar que, de major, vull ser com ell, i així li ho vaig fer saber.
Aquesta imatge, la d’un home que agermana poetes d’arreu del nostre domini lingüístic en la modèstia d’una bossa de paper, ens recorda que el saber és bo de portar. Limitar el bagatge cultural de les noves generacions no només és un error administratiu, sinó una taca en el procés de formació humana que atempta contra el sentit mateix de l’educació.
De fet, des de l’antropologia, Claude Lévi-Strauss ens va ensenyar que la riquesa de les societats resideix en el seu caràcter obert. Les cultures no són compartiments estancs, sinó sistemes que s’alimenten de l’intercanvi. Pretendre que la literatura s’ature en una frontera política és negar la realitat orgànica de la llengua. Si la nostra identitat es construeix a través del diàleg amb els altres, amputar part d’aquest diàleg és, en última instància, empobrir el propi poble. Com bé diu el refrany, qui més sap, més val, i privar l’alumnat de referents literaris universals és restar-los capacitat de comprensió del món.
A més, la filòsofa Martha Nussbaum defensa en la seua obra El cultiu de la humanitat la importància de la «imaginació narrativa»: la capacitat d’entendre la humanitat a través dels ulls de l’altre. Una educació que veta autors per la seua procedència geogràfica atempta contra aquest aprenentatge essencial i contra la llibertat de pensament.
Aquest tancament entra en contradicció directa amb el marc legal que ens empara.
Finalment, no podem oblidar la lliçó de Paulo Freire. L’educació ha de ser un procés d’emancipació, no una “educació bancària” on l’Estat decideix quines peces de coneixement són aptes segons la conjuntura política. El professorat ha de tenir la llibertat de mostrar la literatura en tota la seua extensió, ja que, com adverteix el refranyer, la lliçó ben apresa, tard és oblidada, però només si aquesta és completa i veraç.
En definitiva, la cultura és un riu que no demana permís per a travessar ponts. Aquell cavaller d’El Café de Camilo ens ensenya que la poesia és un territori lliure. Quan la Conselleria d’Educació, el passat dimarts 24 de febrer, a través de la modificació del Decret de currículum de Batxillerat, proposa retallar-la, en realitat el que fa és fer-nos més ignorants que la resta de la ciutadania de l’Estat espanyol, reduir la nostra pròpia llibertat d’aprendre, de créixer, d’emocionar, d’estimar.
Miquel Puig és secretari de Cultura, Política Lingüística i Memòria Democràtica de CCOO PV.
