Quan estudies l’Imperi Romà i les seues lleis arribes a la conclusió que els polítics que les feien es pensaven que eren per a uns altres i que ells en restaven indemnes. Dissortadament, aquesta sensació s’ha transmés segle rere segle, any rere any, legislatura rere legislatura fins a hores d’ara. Una autèntica tragèdia, perquè moltes decisions dels nostres polítics hodierns són fruit del desconeixement de les lleis que ells mateixos han contribuït a consolidar. Desconeixen la llei, s’enorgulleixen de no necessitar saber-la i tiren per la drecera més curta, com si el fet de dedicar-se a la política fora semblant a l’ofici de literat i es pogueren inventar lleis i disposicions sense tenir en compte la normativa precedent. Un fet que esdevé pedra gegant i nosaltres, aquells que sí que les respectem, som els Sísifs moderns, sotmesos al càstig etern de pujar-la fins al cim de la muntanya una vegada rere l’altra sense descans.
Fer pedagogia a aquells que no volen escoltar és com predicar al bell mig del desert, però si el silenci atorga, caldrà evitar-lo sempre, encara que sapiem de bestreta que el nostre esforç serà d’allò més inútil. Altrament, la mentida infectaria la normativa amb efectes tan devastadors com perniciosos. Per exemple, recordem una declaració d’una entitat pseudolingüística, al voltant dels orígens del valencià que, segons ells, «afona les arrels en la més profunda prehistòria valenciana», o alguna del rei En Jaume, com aquella que diu que era «francés» i que quan va descobrir la blavor de les nostres platges va quedar tan colpit que va abjurar de la seua llengua i es va passar a la nostra dolça llengua valenciana, d’orígens clarament prehistòrics. El problema és quan et creus totes aquestes faules i les dones per certes; aprens mitologia i rondalles, però no història ni llengua ni de bon tros filologia.
Es podria tenir en compte aquesta negació persistent d’un sector de la societat valenciana pel que fa als orígens i l’evolució de la llengua i legislar a favor d’aquestes creences per a deixar de banda la normativa actual del valencià? Òbviament, no. Qualsevol llei ha de respondre al principi de «bona fe» i aquest principi no pot incloure la mentida, per molt benintencionada que siga. El rigor científic i les decisions col·legiades dels ens normatius estan per damunt de tot i són d’obligat compliment per a tothom. També per als polítics.
Aleshores, què es va trobar el rei En Jaume el 1238 en arribar a València? Molt senzill, una societat andalusina de ciutadans musulmans que parlaven i escrivien en dialectes de l’àrab a tots els nivells, també el literari. La idea que vagareja per algunes planes de la xarxa que, en realitat, aquella llengua prehistòrica s’hauria imposat a l’àrab en diversos grups de ciutadans cristians que hi resistien convivint en comunitats tancades amb esperit de màrtirs és falsa. Certament, hauria estat molt bonic. Grups de resistència religiosa que mantenien una llengua diversa a l’àrab durant més de set segles en espera de ser alliberats per un rei cristià! Molt romàntic, però fals. Tot i això, alguns investigadors sí que han valorat aquesta hipòtesi, però finalment ha estat descartada per dos motius: per tenir fonaments de ficció i per no estar avalada pels documents històrics. En altres paraules, si en algun moment hi haguera hagut aquests grups de cristians en la València prejaumina, quan la ciutat va ser abandonada pel Cid (maig de 1102), aquests grups haurien marxat juntament amb ell per una mera qüestió de supervivència. De fet, l’historiador valencià Pere Antoni Beuter (en publicar la seua obra, el 1538) així ens ho transmet. Els traïdors eren cruelment castigats en les societats medievals, sobretot després del saqueig i la crema d’una ciutat. A més a més, el segon element que rebla aquesta idea és el Llibre del Repartiment, on el rei En Jaume reassigna les propietats de la ciutat als seus amics i aliats. Si el rei haguera tingut coneixement de l’existència d’aquests grups, lògicament els hauria concedit terres o algun bé immoble i, en canvi, no n’hi ha constància.
I si el rei En Jaume era francés, quina llengua parlava? No era francés. Efectivament, va nàixer a Montpeller el 1208, però aleshores Montpeller no era francés, sinó català. A més, quan va arribar a València, el 1238, ja existia la Cancelleria Reial, l’entitat que amb la seua praxi fixava la llengua al nivell més formal, en ser responsable d’escriure les lleis en les tres llengües de la Corona d’Aragó: el llatí, l’aragonés i el català. Per tant, el nostre estimat Llibre dels Furs, que alguns pseudolingüistes i conreadors podrien defensar que va ser escrit en aquella llengua prehistòrica, fantàstica i prejaumina, en realitat va ser escrit per la Cancelleria Reial en una koiné supradialectal de català, idèntica per a tots els territoris de la Corona, amb independència de les particularitats locals. Una qüestió tan allunyada en el temps i tan actual alhora.
I no existeix la possibilitat que després de 700 anys, l’àrab prejaumí s’anara deformant i a poc a poc anara creant nous vocables més entenedors que aconseguiren entrar en contacte amb el llatí vulgar fins a modificar-lo decisivament i propiciar així l’aparició d’una nova llengua? Encara que semble una barbaritat, també s’ha comprovat aquesta hipòtesi i ha quedat descartada. No s’han trobat prou elements per a capgirar-ne l’evolució i posterior expansió. Les primeres mostres de la llengua escrita es remunten als segles XII i XIII: Els Greuges de Caboet (1106), un inventari de queixes i reclamacions signat pel Senyor de Caboet i adreçat als seus vassalls i les famoses Homilies d’Organyà (1220). Un text amb notes explicatives d’un rector per a fer la litúrgia. En aquell moment, el llatí ja no era comprensible pels feligresos i el rector havia de recórrer a la llengua vulgar (derivada del llatí vulgar catalanesc)per a explicar els passatges de la missa que havia de fer necessàriament en llatí.
Doncs bé, ací teniu el perquè de tot plegat: així va començar tot. Els nostres inicis, doncs, són religiosos i jurídics, conseqüència d’una conquesta militar i d’una posterior repoblació de la ciutadania; no pas literaris com en altres llengües, perquè la literatura que es feia a Balànsiya (la València prejaumina) era en àrab i no en un àrab barrejat amb llatí vulgar, no; un àrab tan pur i tan digne com el de la resta d’Al-Àndalus. Potser per això mateix, perquè la llei i els textos normatius han estat el bressol de la nostra llengua, quan els pseudofilòlegs n’inventen i fabulen nous orígens i gestacions o quan els polítics ignoren les sentències que avalen la unitat de la llengua, menystenen els nostres ens normatius (AVL i IEC) i, fins i tot, qüestionen les normes d’accentuació vigents s’escenifica un despropòsit en tota regla, un greuge ignominiós, un ultratge trist i luctuós, un abús deplorable i aberrant i una prevaricació criminal que deshonra els nostres orígens atàvics i que és només comparable a l’escapçament d’un rossinyol en mans d’un bròfec inclement, despietat i malànima com Netanyahu.
