Quan vaig fer la gloriosa i patriòtica mili, em van donar, com a part de l’uniforme, la gorra més menuda que hi havia: talla 56. Ho destaque perquè, com podeu suposar, no tinc el cap gran. Potser per això no m’hi caben determinades situacions. Una d’elles és la imposició lingüística; una altra, l’autoodi.
Soc de família castellanoparlant i no vaig conéixer el valencià fins als divuit anys. I, a més, ho vaig fer de la pitjor manera possible. L’any 1975, a l’Escola de Magisteri, en la primera classe, un professor d’Educació Física —si és que se’n podia dir així—, un d’aquells nostàlgics del Glorioso Movimiento Nacional, va decidir fer una exhibició pública d’ignorància: va ridiculitzar, davant d’un centenar d’alumnes, un company de Cullera només perquè li costava articular bé les frases en castellà. El pobre havia tingut la “desgràcia” de créixer parlant valencià al seu poble i amb la seua família.
L’escena em va colpir. I em vaig preguntar: què fa que algú crega que la seua llengua és més important que la d’un altre? La força bruta? La voluntat d’extermini? O, simplement, l’ego desbocat? Siga com siga, aquella lliçó em va calar fondo. I vaig decidir conéixer la llengua del territori que m’acollia. I la vaig estimar com qui descobreix una mare adoptiva… o com qui adopta una llengua que el tracta amb més afecte que aquell professor de gimnàstica.
Gràcies als amics valencianoparlants, als cantants de la Nova Cançó i als versos d’Estellés i d’altres autors, vaig començar a caminar per aquella senda. Els primers passos, com els d’un infant que aprén a caminar, foren vacil·lants; després, segurs. No vaig renunciar al castellà matern, però vaig guanyar un tresor cultural. Ningú no m’ho va imposar. De fet, em va resultar molt més fàcil acceptar que rebutjar. I, amb l’elecció, vaig eixir guanyant.
Ara escric i parle valencià amb naturalitat i dic «bon dia» a qui em diu «bon dia». Quina cosa tan senzilla! No és gens noble atacar qui t’ofereix aixopluc, i encara menys allò tan íntim i essencial com la pròpia llengua.
Tenim dret a exigir als habitants de la casa que ens acull que canvien els seus costums i la seua llengua només per a complaure’ns? Seria comodíssim, sí, però potser també un poc desvergonyit. Són ells els qui han d’adaptar-se a nosaltres? L’argument és tan bàsic que fa riure haver-lo de plantejar. Qui no ho entén veu tan poc com un ase amb orelleres. Trist… i fins i tot patètic.
I no és una imposició que et diguen «Aquí se habla español», siga en un restaurant d’Altea, Benidorm o Benicàssim, o —pitjor encara— en un centre oficial?
I no és una imposició voler uniformitzar els valors democràtics vetant cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia, o deshomologant continguts que defensen la memòria històrica i els drets humans?
I no és una imposició que, malgrat el consens estatutari, se’ns haja imposat una denominació ridícula per al nostre país, quan fins i tot el seu creador, Emili Attard, la va qualificar d’“imbecil·litat”?: «La imbecil·litat de Comunitat Valenciana és meua»?
I no és una imposició que a les escoles s’impose el model lingüístic que a la Conselleria li sembla bé —és a dir, el castellà—, ignorant l’opinió de mestres, famílies i experts, amb el pretext de voler posar fi a una suposada “posar fi a la plantilla catalana d’immersió lingüística obligatòria” que només existeix en la seua imaginació?
I no és una imposició que el valencià vaja sent substituït pel castellà en l’àmbit social i econòmic?
I no és una imposició que els drets lingüístics dels valencianoparlants continuen sense ser respectats i les discriminacions lingüístiques siguen sistemàticament ignorades?
I…?
No cal continuar. Contra la imposició, la revolta.
Als anys vuitanta, jo treballava en un col·legi públic d’EGB. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià —mal aplicada des del minut u— establia la creació de línies en valencià. Els debats als claustres eren furibunds. Curiosament, érem els mestres castellanoparlants vinguts de Cuenca, Albacete o Teruel els qui més ardorosament defensàvem la iniciativa. En canvi, alguns companys valencianoparlants s’hi oposaven. No volien fer classe en la seua pròpia llengua! La trobaven de segona categoria. Argumentaven que havien ingressat al cuerpo nacional de maestros sense cap obligació de reciclar-se. “Som mestres de l’Estat espanyol!”, proclamaven, com si hagueren descobert Amèrica.
Digueu-me: qui odia les cames que el fan caminar? Qui els ulls que li permeten veure? Qui el cor que li dona vida? Només algú amb una passió irracional per l’autodestrucció.
Com es pot arribar a odiar tant la llengua materna? Com es pot menysprear allò tan íntim i profund?
L’autoodi en estat pur. La deshonra feta carn.
I no és autoodi que un president autonòmic com Mazón apel·le a la defensa dels «signes d’identitat, l’autonomia, l’espanyolitat i la valencianitat», però use el valencià només en comptades ocasions —fins al punt que costa creure que puga articular un missatge complet en la nostra llengua?
I no és autoodi que es dicten criteris lingüístics per a l’administració en contra de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb el pretext d’«acostar la llengua a la ciutadania», quan el resultat és un desgavell normatiu?
I no és autoodi ofegar l’AVL amb retallades pressupostàries tan severes que la fan pràcticament inoperativa? Cal recordar que, des del 2006, aquesta institució és un òrgan estatutari i com a tal hauria de ser respectat. Afortunadament, el govern central compensarà en part aquesta reducció.
I no és autoodi que l’arquebisbe de València siga acusat de “catalanista” per fer ús del valencià normatiu en les seues cartes pastorals?
I no és autoodi reduir dràsticament els recursos destinats a la promoció i normalització de la nostra llengua?
I no és autoodi voler declarar Alacant “zona castellanoparlant”?
I no és autoodi provocar guerres estèrils sobre la denominació de pobles i ciutats, imposant criteris absurds en contra de la lògica i la tradició? L’exemple més clar és la intenció de canviar el topònim oficial del cap i casal valencià.
I…?
No cal continuar. Contra l’autoodi, l’autoestima.
Quan el govern del PP veu seriosament qüestionada la seua acció política per la nefasta gestió de la DANA d’octubre de 2024, recorre a la cortina de fum de sempre: trau a passejar el fantasma del catalanisme, cedeix als plantejaments de Vox i fomenta el “secessionisme lingüístic”. L’acostament a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) n’és un exemple clar. I es “reivindica el valencià del poble” —quin poble, exactament?— en detriment de l’estàndard, imprescindible per a una normalització lingüística real.
En aquestes batalles, sempre hi perd la part més dèbil: la llengua minoritzada. I ja se sap que, fomentant la diglòssia, el camí de la substitució es fa cada volta més planer.
Assistim, doncs, a una ofensiva programada que té com a finalitat la desaparició progressiva del valencià i la imposició del castellà en tots els àmbits de la vida pública.
Jo continue amb la meua talla 56 de cap. Aquesta no m’ha crescut prou per a entendre certes actituds. I a hores d’ara, sincerament, ja no crec que cresca. Potser millor així: encara em queda espai per a raonar.
