En aquell mateix instant, va sonar el timbre del porter automàtic. «Qui seria?», Agosaràs romania inquiet des del dia en què aquells dos borinots l’havien deixat tot sol —si fa no fa, uns dos anys— per poder afrontar la perillosa missió que tenia encomanada i, en conseqüència, totes les adversitats que d’aquesta se’n derivarien. Però, no, no era cap d’aquells dos taps de suro que tant l’havien mensypreat, insultat, ultratjat, calumniat, burlat, desdenyat, menystingut, enganyat, desairat, desoït, rigut i… crec que n’hi ha prou, ja, de sinònims.
Per on anava? Ah, sí. No, no n’era cap, d’aquells.
—Riiiiiiiiiinnnnng!—va sonar fortament de nou la campaneta del porter automàtic.
—Sí?—va respondre Agosaràs per l’auricular.
—Soc el carter!—va xiuxiuejar una veueta insistent tota rogalloseta des del carrer.
—Quines presses, senyor!
—A vore, que li he trucat dues vegades —va espletar el vellet quasi ofegant-se.
—Oh, perdone’m! Quin cap d’alcalde, el meu…— el nostre heroi va prémer el botó que el deixava accedir al portal.
L’homenet va pujar panteixant els quatre pisos que li separaven del carret —bé, em referisc al carret de les cartes, eixe que se li sembla tant als que portaven les senyores a comprar al mercat fa unes dècades, no al de les fotos, ja m’enteneu—. Siga com siga, en arribar al domicili, li va lliurar una carta ben bonica i ben ornamentada per tots els costats:
—Ací té, senyor Agosaràs. Ha de signar-me ací…—li va indicar el missatger.
—Amb molt de gust —signant-li al lloc proposat.
—I ací…—va assenyalar en un altre apartat.
—D’acord…
—Ací també…—va repetir el gest anterior —I ací…, ací… i, ah, ací també—hi va afegir el carter, que no feia més de metre cinquanta i que portava un barret que li tapava la calba.
—Ja està?
—No, encara manca una signatureta ací…uhmmm, i, finalment…, ací… i, oh, se m’oblidava, també ací —li va marcar l’únic cantonet del document que quedava en blanc.
—Ja?— va preguntar amb els dits entumits.
—Prou. Moltes gràcies. Molt amable, jove —se’n va acomiadar aixecant-se el capell.
—Gràcies a vosté—va bleixar Agosaràs i va tancar la porta.
El neguit que havia precedit l’homenet del barret durant aquells set-cents trenta llargs dies, comptats dia rere dia, havia donat lloc a unes cosquerelles a la panxa que li provocaven el desig d’obrir aquella missiva immediatament. I de menjar-se un iogurt de plàtan també. Mentre anava a la nevera a agafar-ne un, va rumiar secretament: «I si aquesta carta fora dels meus dos col·legues interestel·lars?». L’ansietat se’n va apoderar, d’ell, deixà el iogurt en una tauleta que tenia a prop, i va obrir-la amb tota la cura que els nervis i les pessigolles li permetien.
El nostre amic es va quedar glaçat, bocabadat, de pedra, dempeus sense moure un ditet, com un estaquirot quan va veure el text que, amb lletres daurades, l’exhortava:
«Elecselent Ecselénsia de la Diputasió de Balénsia, el señor Don Pompom,
Honorable president i diputat de diputats,
chuntament en la Ecselent Ecselénsia de elAchuntament de Balénsia, doña Alatac, Honorable alcaldessa i señora de tota la noble siutat de Balénsia i de totes les seues pedanies,
tenen elonor de convidarlo, al Señor de Vosté, a la presentasió de
les auténtiques normes llingüístiques de la Llengua Valensiana i al posterior sopar en elecscels edifisi del Castill Del Puch de Santa María
este disapte a les güit i a les güit i micha hores (horari de Madrit) respectivament .»
«Don Pimpón i doña Alatac…», havia llegit estupefacte, ell que no entenia per què un personatge de Barrio Sésamo i una alcaldessa superheroïna li havien convidat a una festa d’aquest tipus. Ah, no, no, va col·locar-se les ulleres correctament: «Don Pompom, hi diu, don Pompom…». Ara ja tenia més sentit.
Agosaràs continuava sense entendre moltes coses, però es va concentrar en allò de més importància, és a dir, no entenia què havia passat des que els altres dos súper herois se n’havien anat en orris i per què el convidaven a ell, justament ara, a la presentació, ni més ni menys, que de les noves normes lingüístiques, ara anomenades les Noves Normes del Puig o les Normes del 2025. Tanmateix, el que estava més clar que l’aigua era que havia d’acudir a aquell acte per esbrinar què havien tingut entre mans durant tot aquell temps, saber com havien tornat a la Terreta i, en consequència, com havien aconseguit que els ens valencians —vull dir les entitats, no els pronoms febles de primera persona del plural— hagueren canviat l’accent del Cap i Casal sense el seu informe de set-centes cinquanta pàgines —que la seua bona suada li havia costat per desfer la postura contrària defensada 27 anys enrere, eh?—, sinó, a més a més, tota la normativa, i sense la seua ajuda!
No obstant sentir-se molest, i molt, va decidir escollir el seu millor vestit de súper heroi —el de color taronja viu— el qual feia joc amb la seua capa més llustrosa d’un daurat que combinava a la perfecció amb la targeta de convidat. Totes tres peces li paraven bé, molt rebé. «De categoria, xe! Quin tio més templat estàs fet, tu! Templat, més que templat!», l’ovacionava l’homenot de l’espill. També va triar el millor dels seus somriures, unes sabates ben blanques per a l’ocasió i va fer cap al castell del Puig .
—Riiiiiiiiiinnnnng! —va sonar el timbre en arribar-hi a això de les 19:45 h més o manco.
—Sí? —va obrir un majordom ben polit que semblava extret d’una novel·la d’Agatha Christie.
—Bona vesprada —va mostrar-li orgullosament el tros de cartró que havia rebut.
—Endavant, cavaller. Vosté és dels primers convidats a la festa. Pose’s còmode i agafe el que desitge. Tenim els millors xampanys francesos i també els vins espumosos valencians més bons del mercat si li venen de gust, a més d’un excel·lent caviar rus, entre altres exquisideses, que podrà assaborir amb la resta de participants de la festa. A les 20 h, tindrem preparada la gran sala per a la presentació de la Nova Gramàtica.
L’oferta gastronòmica li feia la boca aigua, ja que no s’havia pogut menjar el iogurt que havia oblidat damunt la tauleta amb tot l’enrenou de la invitació.
—Moltes gràcies, molt amable —li va dedicar un somriure Profident tot i travessant el corredor que el separava de la porta, una mena de pontet entre dues piscines allargades que envoltaven el rebedor i el gran menjador de l’interior de l’edifici.
Mentre recorria les diverses estances, anava observant les parelles i els grups que xarraven alegrement a l’uníson del piano, que animava l’ambient. No coneixia ningú, però això no el va descoratjar en cap moment. De sobte, un cambrer li va oferir un aperitiu i va agafar-ne dos, encara que ell se’ls haguera engolit tots sense tocar vores. Al moment, en va arribar un altre:
—Vol un whisky, senyor?
—Oh, no, moltes gràcies, no en bec —i en pegar-se la volta, sense que ningú no el veiera, aquell se’l va fotre d’un glop.
Però anem per faena, que açò no s’acabarà mai. Tres o quatre whiskies del mosso més tard, el nostre protagonista va ataüllar la parella dels dos bajoques que l’havien deixat amb un pam de nassos durant dos anys i als qui semblava els havia anat la mar de bé. En aquesta ocasió havien deixat els seus vestits de súper herois a l’armari —no, no anaven nuets: ella vestia pantalons i jaqueta rojos amb camisa blanca, i una banda que resava «A la meijor alcaldesa de Balénsia» mentre es fotia un meravellós i caríssim Strawberry gin amb trossets de maduixetes, i ell vestia un tratxe camper —però no un d’aquells que es posen els senyorets andalusos a la Romería, no, no, sinó un de regalat per Fransisco Camps i ben pagat que n’estava.
De nou, secretament, Agosaràs va rumiar que ja era hora que els posara en el seu lloc, i que els exigira informació i responsabilitats per tot allò que havien fet sense ell. Ja se’ls podia imaginar plorant de vergonya mentre els…
—Oh, buen amigo, ¡Has venido! ¡Qué alegríaaaa másssh grannndeee! —va amollar-li de sobte Alatac amb una veu que li resultava massa coneguda, una veu de cassalla, amb el seu gintònic de 55€ a la mà dreta mentre a l’esquerra portava una polsera de perles blanquíssimes i grossíssimes, i un pentinat que també li recordava alguna persona, però, no, no hi queia en aquell moment.
Pompom romania al costat seu sense dir-ne ni pruna.
—Però…—el nostre amic es va quedar sense paraules també — què t’ha passat a la…, què t’ha passat al… Què t’ha passat? —va manifestar incrèdul amb els ulls com els d’un mussol.
—Ay, amigo, amigo…ay, ¡Cuánnnto te hemos echado de menosssh! ¡Cuántas cosasssh han pasado desde que te fuiste! —va continuar Alatac agafant-li les mans, pero sense fer-li el menor cas.
—¿Desde que què…? —els ulls encara se li van obrir d’allò més i ja no sabia què dir ni què fer. —Pompom, explica’m tu què li ha passat a Alatac i per què diu tota eixa classe de favades sense sentit. Quin tipus de broma és aquesta? —L’altre súper heroi li va fer un gest secret perquè anaren a parlar en una altra habitació propera.
Una vegada allí:
—Ascoltam atentament, perquè només teu diré una sola vegà —va xiuxiuejar-li Pompom.
—Com?
—Que mascoltes atentament, perquè només teu diré una sola vegà —va repetir-li el diputat de diputats mentre fitava ací i allà per si hi havia algun espia dins d’aquella minúscula cambra.
—Ah, d’acord. Dispara!
—No, no, ara no, questic retirat desde fa… —comptant amb els dits—…dos añs i, ademés, me dixat la pistola en cassa…
—Vull dir que em contes tota la història des que vau eixir escopetats amb la nau aquella, home! —gairebé perdent la paciència.
—Sí, sí, tens raó. A vore, per a on comense? —es va tocar la barbeta amb els dits índex i polze de la mà dreta tot i aixecant una mica el cap, quan de sobte algú va trucar a la porta. Pompom va obrir-la:
—Soc el cambrer, volen un whisky?
—No, moltes gràsies, pots anar-t…—va dir-li Pompom, però el va tallar Agosaràs:
—Pregunta-li si tenen res per fer un mosset, estic famolenc.
—Aspérat, xicot, qué tens per a fer un moset? —va sol·licitar-li mentre el jove aprofitava, de nou, per engolir-se la copa tota d’un glop ja amb els ulls que li feien ziga-zaga.
—Tot el que vosté desitge, senyor. Tenim suc de tomata, suc de taronja, suc de pinya…—fent realment un esforç per ensamblar una síl·laba amb una altra.
—Está be, li traurem el suc a la siudadanía. Dusne un de cada clase —va objectar l’excel·lent Excel·lència de, l’encara, València— I…dos ous frechits, dos passachs per auia i dos en tortilla…
—I també dos ous durs! —va afegir Agosaràs des de dins la cambra.
—I tamé dos ous durs —indicà Pompom.
—I un altre més! —espetà Agosaràs amb molta fam.
— En ves de dos, posan tres… —augmentà l’exheroi. —I…bistecs: uno fet i un altre molt fet.
—I també dos ous durs!
—I tamé dos ous durs.
—I un altre més!
—En ves de dos, posan tres… —afegí l’exheroi —I güit pastissets fransesos…
El cambrer afirmava tota l’estona amb el cap mentre escrivia i escrivia…
—I també dos ous durs!
—I tamé dos ous durs.
—I un altre més d’oca!
— En ves de dos, posan tres…—exclamà l’exheroi —Uno dells, de oca…
—D’acord, senyor, ¡Oído cosina! —sostingué el cambrer, que se’n va anar pel camí contrari a la cuina.
En eixe moment, trucaren a la porta. El president dels diputats tornà a obrir-la.
—Què ni ha?
—Venim a endreçar la cambra —va explicar una joveneta que hi venia amb una altra xicona.
—Què passa? Hi porten els dos ous durs? —demanà Agosaràs mig adormit.
S’havia gitat per a fer una becadeta, ja que no se n’havia pogut aprofitar al llarg del dia i les deu hores de la nit no n’havien sigut suficients..
—No, es que venen a fer el cuarto. Paseu i afanyeuvos, que en deu minuts se nem danar! Vinga, Agosaràs, despértat, que les xiques tenen faena.
Però no li va donar temps, perquè tornaren a cridar a la porta:
—Quí es? —va suplicar Pompom.
—Soc el lampista, que he d’apagar l’aire condicionat.
—Molt bé, pase, pase…Va, Agosarás, desperta, que anem a dinar! —va pregar mentre les jovenetes lluitaven totalment afligides per col·locar els llençols al llit on descansava el nostre súper heroi i amb el llanterner entre mitges tractant de ficar la clau anglesa en els caragols de l’aparell elèctric.
«Toc-toc»
—Sí?
—Han cridat la manicura?
—No, però, hale, avant, avant, ja posats, mira podria aprofitar per arreglarme les ungles, que ja fa temps que les tinc totes mossegades i lletges…
«Toc-toc»
—Si?
Un senyor molt alt i molt gros va dir que era l’ajudant del lampista i Pompom el va deixar entrar-hi també. Després hi va arribar una xiqueta que anava buscant la seua tieta Amparito, la filla del mestre, que diuen que festeja amb un foraster…I Pompom la va deixar passar per vore si la trobava a dins, pobreta. Tres minuts més tard, vingué la dona de la neteja per netejar, valga la redundància, el terra del camarot…, dic de la cambra de convidats, amb la qual cosa, l’Excel·lència de València també la va deixar passar a dins.
Agosaràs ja n’estava més que fart de tanta interrupció i, al remat, va agafar Pompom per banda, en un raconet molt xicotet que els quedava, i el va tornar a espetar.
—O em contes ja què ha passat i on heu estat durant tot aquest temps o et pegue una bosiná, a vore si així ho entens. Canta! —mentre l’agarrava fortament de la solapa.
Pompom no en tenia una altra i, sense haver-se llevat els dits de sobre la barbeta, continuà dient:
—A vore, per a on anava? Ah, sí, habiem montat en la nau que había fet el meu cuñat cuand, de repent, el motor va fallar i comensàrem a caure a una velositat que feia feredat, es dir, que seu várem fer damunt, péro per sort se salvárem dun bon esclafit, perqué caiguérem a la mar, chustetament ahí, al costat de Benidorm i, clar, várem aprovechar locasió, llóchicament, que deia Lisondo, que en glória estiga i Déu el tinga on se mereix, per a pasar unes xicotetes vacasions i desidir el futur de la nostra comunidad. Allá disfrutárem com cosacos en Terra Mítica i, entre copeta i copeta, i dinarots i soparots tots pagats pels valensians, quedávem amb els filólogos de veritat i no com tu i la colla de lacadémia ixa que no val pa’ res, i disculpa que teu diga, Agosaràs, péro el teu informe no mos acabá dapanyar del tot. Allí teniem llingüístes de vritat i per aisó no te diguérem res en tot ixe temps. Peró hui voliem ferte un xicotet homenache pel teu treball i perqué eres un tio «majete» —i li va pegar dos palmadetes a la galta.
Justament, en aquell precís moment, per fi va arribar el sopar. Aquesta vegada va ser el nostre protagonista en obrir la porta:
—Oh, endavant, endavant, passen vostés! —exclamà mirant de fit a fit tots els queviures i fregant-se les mans de la gana que tenia, tot i deixant de banda, només per uns instants, totes les novetats i les ganes que tenia de pegar-li una bona manta palos al tros de moniato aquell, però amb tan mala sort que quan van accedir-hi els catorze cambrers que portaven les comandes i van tancar la porta, aquesta no va aguantar la pressió i, en conseqüència, va rebentar-se llançant tota aquella gentada i el menjar a dins del riu artificial que envoltava tota la gran sala del Castill del Puch.
I no solament això, sinó que es va formar una ona tan gran, que va tirar a terra, va enderrocar, enfonsar, ensorrar, demolir, derruir, desfer, destruir i arruïnar per sempre les úniques mostres de la Nova Gramàtica de les Noves Normes del Puch, que estaven a sobre d’una tauleta que es trobava al bell mig de la sala, ja que l’arxiver de la citada obra i del seu document de Word, no n’havia fet cap còpia ni manuscrita, ni digital, ni en fotocòpies.
A més a més, fora de l’edifici s’havia concentrat bona cosa de gent en una manifestació en contra de l’equip de govern de Carlos Mazón, “presidente de esta nuestra comunidad”, a causa de les retallades en Educació, de les retallades en els equips d’extinció d’incendis dels Bombers de tot el País Valencià, ja que molts dels pobles de moatros s’estaven soterrant entre cendres dels incendis forestals; gent que també hi va manifestar-se allà en contra de la gentrificació i de la turistificació de la ciutat fomentada pel mateix govern valencià del moment, cosa que obligava els veïns a anar-se’n fora dels seus barris on havien viscut tota la vida i tantíssimes altres coses més que no tenien massa sentit. Tot un «Sin Dios».
I tornant a la nostra sàtira política particular, el nostre súper heroi va optar per deixar estar l’ex súper heroi, perquè es preguntava com havia començat tota aquesta gàbia de micos en què tothom estava com una cafetera. Agosaràs va acabar per rumiar, aquesta vegada obertament: “Anem a vore, si en lloc de persones, nosaltres fórem zebres, em pregunte jo quan van començar les zebres de ratlles blanques a odiar les zebres de ratlles negres. Perquè sent totes iguals, el problema rau en la part en què les zebres de ratlles blanques esdevenen zebres de ratlles negres i, en conseqüència, les zebres de ratlles negres continuen el problema en la part en què les zebres de ratlles blanques acaben sent negres i, ans al contrari, les negres i les blanques acaben en el mateix lloc. O no?».
Qui ho sap…
