Imagineu-vos per un moment que un filòleg espanyol membre de la RAE es plantejara adaptar la grafia del nom de la capital del regne (del seu “regne”) a la pronúncia habitual dels seus habitants i proposara formalment que s’escriguera “Madriz”. Per imaginar una cosa així, certament, caldria fer un gran esforç cognitiu. Perquè, la veritat, si això ja en si mateix és inversemblant, també és pràcticament impossible per diversos motius: perquè la llengua castellana —o “espanyola”?— és un element sagrat i inqüestionable per a l’Estat espanyol i perquè cap polític espanyol —tant de dretes, d’esquerres, d’extrema dreta com d’extrema esquerra— no s’atreviria mai a votar a favor d’un destarifo com aquest. Tot això sense comptar que aquest filòleg acabaria fent el ridícul més espantós i el seu prestigi i reputació serien llançats per terra, de manera que, segurament, acabaria expulsat de la RAE. Els espanyols ho tenen clar: amb la llengua espanyola no s’hi juga.
I per què un filòleg valencià membre de l’AVL s’ha atrevit a fer el mateix amb la grafia de la capital del País Valencià? Aquest filòleg, en un país normal i corrent on la llengua no fora una arma d’agressió política per a alguns sinó un element de cohesió social per a tots, hauria estat immediatament desprestigiat, desacreditat i convidat a abandonar els organismes normatius competents. En canvi, ací, al País Valencià, amb una llengua minoritzada com la nostra i constantment agredida pels qui ens governen i els qui els donen suport, aquest filòleg ha estat entronitzat als altars institucionals.
I és que, malauradament, ho tenia molt fàcil. A banda de l’oportunisme personal basat en un context polític propici, s’ha aprofitat d’una estratègia de divisió dels valencians i d’una campanya de desprestigi i descrèdit de la nostra llengua per part de l’actual Govern de la Generalitat i dels seus acòlits. I, a més a més, s’ha valgut de la penosa vulnerabilitat de la llengua, vulnerabilitat promoguda precisament i fonamentalment per aquells que han votat a favor dels seus plantejaments. Tot un còctel explosiu al qual se solen avindre, com és el cas, les persones sense massa escrúpols o els individus amb un narcisisme elevat.
La proposta, com tots sabem, és l’adopció de la grafia “Valéncia” per al nom del cap i casal. I l’argument principal: perquè és coherent amb la pronunciació unànime valenciana. Però tots sabem que aquest argument, de fet, naix coix, ja que es tracta d’una veritat a mitges. La pronunciació majoritària dels valencians, senyor filòleg, no és /valénsia/, sinó /balénsia/. Per tant, seguint el seu mateix raonament: per què no ha proposat la grafia “Baléncia”? Ah, ja, per convenció. De la mateixa manera que per convenció s’ha adoptat històricament el nom de “València”. Si el que vol és un consens al voltant d’aquest nom, el 1932 ja s’arribà a un pacte integrador amb les Normes de Castelló, en què el nom de València apareix escrit quatre vegades amb accent obert, i així és com s’ha transmès tradicionalment per tots els escriptors, intel·lectuals i usuaris de la llengua des de llavors.
No soc tan ingenu. Soc conscient que tot aquest embolic al voltant de l’accent no és més que una cortina de fum per desviar l’atenció del tema principal i més greu: la castellanització del nom del Cap i casal. Ens tenen entretinguts en disquisicions sobre l’accent mentre oficialitzen per la porta de darrere el nom en castellà que serà, en definitiva, el que habitualment faran servir. No deixa de ser, com diu Ricard Chulià, «un pretext per a l’espanyolització».
I ara imagineu-vos una cosa més divertida encara: aquest filòleg espanyol de què parlava al principi, immediatament després de plantejar el canvi de grafia sobre el nom de la capital, proposa ara, fora del debat intern de la RAE, un nou sistema d’accentuació per a la llengua castellana. Segurament, si el seu prestigi ja estava sota mínims, ara seria objecte d’escarni i degradació pública. Doncs bé, això és precisament el que ha dut a terme el filòleg valencià. Ha publicat tot seguit un llibre a la Diputació de València, de la mà del president d’aquesta entitat —el mateix que aposta per un “valencià de poble” mentre el seu partit arracona la llengua, la deixa sense pressupost i fins i tot ofega econòmicament l’ens normatiu que va autocrear el 1998—, en què formula canvis en els criteris d’accentuació de la nostra llengua. Pel que es veu, aquest filòleg vol passar a la història com el Pompeu Fabra valencià. O, millor encara, el Pompeu Fabra de la “llengua valenciana”. Perquè jo intuïsc que després de totes aquestes propostes d’alteració lingüística en vindran unes altres: sobre la flexió verbal, per exemple; sobre qüestions morfosintàctiques; sobre aspectes del lèxic, etc., etc.
A veure, senyor filòleg: per si no se n’havia assabentat, la nostra llengua ja té més d’un segle de normativització amb un sistema lingüístic plenament consolidat. Els valencians i les valencianes som lingüísticament majors d’edat i ja fa temps que escrivim, llegim i parlem correctament la nostra llengua tenint com a base els dos ens normatius de què disposem: l’AVL i l’IEC. I estem cansats i farts que cada ics temps ens vinguen amb noves martingales lingüístiques que l’única cosa que provoquen és desorientar els usuaris i “problematitzar” la llengua, amb la consegüent pèrdua de parlants. Si vol fer alguna cosa productiva i positiva pel valencià, canalitze les seues energies en la difusió i la promoció del seu ús social, que falta li’n fa. I les qüestions lingüístiques, les debat en els escenaris acadèmics corresponents.
Segurament, totes aquestes propostes —les que s’han fet i les que encara vindran— tindran poc de recorregut. Això és el que entraria dins de la lògica. Estatutàriament és l’AVL la que té les competències en matèria lingüística al País Valencià, però ja veiem la pressió i les agressions de tota mena —per part de l’espanyolisme ultra i el pseudovalencianisme ressentit— que està rebent. Potser, com diu el professor i escriptor Antoni Rovira, aquesta situació «només es pot explicar per la ignorància dels nostres governants en matèria de Dret Administratiu i en les nostres lleis…»
És per tot això que estem assistint, des del meu punt de vista, a una de les operacions més perilloses que s’han orquestrat des de fa temps contra la llengua al País Valencià. Joan Fuster, en el llibre Ara o mai, ja ho va advertir el 1981. Hi explicava que Carles Riba solia dir del genocidi cultural franquista: «Ara no depenem de l’humor d’un coronel o d’un buròcrata. La campanya oficial contra el català ha estat inspirada per algú que sap com es pot fer que mori una llengua. Un filòleg…». L’assumpte de l’accent té la seua importància simbòlica, però no deixa de ser la punta de l’iceberg. En realitat, el que es pretén amb totes aquestes maniobres “filològiques”, i en última instància, és “galleguitzar” el valencià, és a dir, diluir-lo en la dialectalització i separar-lo de la llengua comuna, encara que siga a costa de l’espanyolització del país. I contra això ens tocarà lluitar com en altres temps per tal d’impedir-ho. En aquesta avinentesa, no ens trobaran desprevinguts.
