Tots els que escrivim en català, i també sempre l’emprem amb normalitat per a parlar en qualsevol lloc de parla catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, sense oblidar l’Alguer, rebem tot tipus de floretes dels odiadors i maliciosos de torn, casuals i professionals, de l’anticatalanisme. Ens qualifiquen despectivament de totes les formes fins que arriben a l’insult i en alguns casos, a l’amenaça: ignorants, ingenus, bojos, paletos o catetos, incultes, desequilibrats… fins a les amenaces més extremes amb metàfores ben punyents en una terra que va patir un colp d’estat feixista ben sanguinari del qual encara sofrim la ressaca en tots els estaments que nuguen i sostenen aquesta empresa que s’anomena estat. Ves al psiquiatre… no tens ni puta idea… els Països Catalans no existeixen… estudia la història d’Espanya… sou uns feixistes… l’imperialisme català bla-bla-blà… ets un pancatalanista… ves-te’n d’Espanya… hi ha poca gent a les cunetes, passant per un munt inimaginable de paraulotes adjectivals. Bé, tots aquests improperis no són agradables, però com deia el gran Joan Fuster t’obliguen a odiar-los tu també i això sí que se’t fa més desagradable.
Tanmateix, i seguint un poc la filosofia del general d’Alboraia Joan Baptiste Basset, els veus vindre de cara i, en conseqüència, pots organitzar millor la defensa. Però quan no veus l’enemic i saps que hi està sotjant, el silenci que s’hi genera es fa ben sonor. Saps que hi és i que s’ha girat de gaidó per aparençar que ells no hi són. Aquestes són les veus que vam oir quan l’1 d’octubre anaren les forces repressives al Principat per apallissar la població que havia comés un crim tan abominable com anar a dipositar una papereta en una urna. Allò que als països democràtics se’n diu votar, expressar el que pensen respecte d’un tema; allò que totes les dictadures del món fan, no deixar que la gent s’expresse lliurement. Al Principat anaren amb deler al crit d’A por ellos per reprimir la festa de la democràcia: votar lliurement. Així i tot s’obtingué una enorme participació d’un poble valent i uns resultats contundents a favor de SÍ per la independència; malgrat la brutalitat àmpliament documentada pels mòbils dels ciutadans i les destrosses en el col·legis electorals, estigueren ubicats on fora: centres educatius, sales d’ajuntaments…
I on era la democratíssima esquerra espanyola, tret d’alguna escadussera excepció? Ben instal·lats en eixe silenci vergonyant que veu les coses de gaidó segons que els interesse. En gran part dels conflictes mundials en què hi ha un ús i abús de l’imperialisme sobre les nacions sense estat, aquesta esquerra no ha tardat massa de pronunciar-s’hi. Però i amb el tema de l’alliberament dels pobles? Els Països Catalans som una nació conquerida i colonitzada. Que la dreta espanyola siga qui done la cara contra la nostra existència com a poble lliure, sempre ho hem sabut. I l’esquerra? On és? No se l’espera perquè en el fons ja els va bé que desapareguem com a nació per allò que els uneix sota la gallina i el lema UNA, grande i libre (quin oxímoron!). Ni els decrets de Nova Planta del primer Borbó, ni la repressió que suportem permanentment des de fa segles ens faran callar, ni molt menys desaparèixer. Visca els Països Catalans! Visca la terra lliure!
