Fruita d’estiu: meló d’alger

ALV-110. meló d’alger

El “fruit comestible de la melonera d’alger (Citrullus lanatus), gros, redó, de corfa d’un color verd fosc, i de carn roja, dolça i molt refrescant” rep les denominacions següents en terra valenciana (mapes 110F i 110S). La major part de denominacions estan formades a partir de meló/melón, del llatí tardà melo, -ōnis, (acurtament del grec μηλοπέπων “classe de meló”), i d’un complement del nom.

Et pot interessar

VÍDEO | El primer Aplec de la Safor se celebra la Nit de Sant Joan a Daimús

Arriba la Trobada de Muixerangues d’Algemesí

Denuncien que el PAI de Llíber continua sense concessió hídrica

1. En seixanta-set localitats, el complement inclou el nom de la ciutat nord-africana d’Alger/Argel, d’a on es suposa que prové el meló. És la denominació més estesa en valencià.

1. Meló d’alger,per tot el valencià, llevat dels extrems nord i sud, també viu en el Matarranya; es documenta en 1635 en València: “era damnosíssim a la salut pública lo ús dels dits melons de alger”.

2. Melón de argel(Xest, Tous, Navarrés) i melón de alcher (Anna).

2. En seixanta-sis localitats, la construcció inclou en el complement el mot aigua/agua, del llatí aqua, per la textura aigualosa de la polpa, coincidint en això amb l’anglés watermelon i el francés melon d’eau; melón de agua és també molt estesa en l’espanyol oriental, des d’a on deu haver penetrat modernament en terres valencianes. És curiosa coincidència de les quatre denominacions meló d’aigua / melón de agua / watermelon / melon d’eau. Watermelon es documenta per primera vegada en anglés en 1615; en castellà en 1734: “melón de agua: lo mismo que Sandía; es voz usada en el Reino de Murcia”. Em sembla que en l’Espanya oriental podria ser un calc de l’anglés, resultat del comerç internacional, paral·lel al basquet per a transportar fruita (< anglés basket).

1. Meló d’aigua (Vilafamés, el Poblenou del Pi, Puçol, València, la Font de la Figuera, Beniardà, Sella, Alcoi, Beneixama, Benifallim, Cocentaina, Castalla, Novelda, Petrer, el Carxe, Elx, Crevillent, Santa Pola, Tabarca, Alacant, Agost, Tibi, Aigües, el Campello, Guardamar del Segura). 

2. Melón de agua(Camporrobles, Requena, Utiel, Sinarques, Toixa, Sogorb, Bunyol, Iàtova, Macastre, el Villar, Xulella, Xelva, Xest, Xiva, Aiora, Cortes de Pallars, Anna, Énguera, Navarrés, Quesa, Xalans, Elda, Villena [antic], Oriola, Albatera, Rojals, Torrevella).

3. Meló de l’aigua (Monòver, el Fondó de les Neus, Benidorm, Callosa d’en Sarrià). 

4. Melón del agua(Caudete, Camporrobles, Xulella, Xelva, Bunyol, Xiva, Cortes de Pallars, Cofrents, Anna, Asp).

3. Quatre denominacions més estan formades també sobre meló.

1. Meló roig (la Pobla de Benifassà, Vallibona, Culla, Albocàsser, Ares del Maestrat, Benlloc, Llucena, les Useres, Xodos), amb l’adjectiu roig, del llatí rŭbeus, pel color de la polpa. 

2. Meló de moro (la Jana, Alcalà de Xivert, Cervera del Maestrat, Rossell, Tírig, Vinaròs), del llatí maurus ‘habitant de Mauritània’, perquè se’l suposa provinent d’eixe país; també s’anomena així en l’Urgell, el Baix Cinca, la Ribera d’Ebre i el Montsià.

3. Meló de saix en Alcoi, a on l’antiga denominació meló d’assaig o meló d’ensaig, del llatí tardà exagium ‘acte de pesar’, s’ha alterat per interferència del nom del veí poble de Saix; l’ensaig, variant antiga d’assaig,és la ‘porció que es talla d’una fruita per a tastar-la’ i l’‘acte d’ensajar o tastar una fruita com el meló’. 

4. Melona (Benlloc, Oliva) i [Benifairó de les Valls], amb femení augmentatiu.

4. En quart lloc, agrupem les denominacions creades a partir del nom de Sind, regió de l’actual Pakistan, d’a on procedix el fruit.

1. Síndria (la Pobla de Benifassà; Fanzara) i [Vistabella, Fredes, Herbers, la Pobla de Benifassà], de l’àrab (baṭîḫa) síndiyya ‘albudeca o meló del país de Sind’, amb una –r– potser per influència de cidra ‘fruita cítrica’; es documenta en el segle xiv, i és la forma general en català-balear.

2. Sandía,la forma general en castellà, molt estesa per les comarques castellanoparlants i en set localitats valencianoparlants septentrionals (els Ports, Albocàsser, Vilafranca), de l’hispanoàrab *sandíyya, àrab clàssic sindiyyah ‘de Sind’. 

5. Des d’un punt de mira geolingüístic, podem vore tres capes lèxiques principals: 

1. Síndria, documentat des del segle xiv, que només ha restat en unes poques localitats septentrionals, general en Catalunya i en les Illes Balears, segurament és la forma més antiga, i la variant sandía en les comarques castellanoparlants. 

2. Meló d’alger, documentat des del segle xvii, forma únicament valenciana i del Matarranya, pròpia del valencià central, l’àrea d’infuència del cap i casal, amb variants septentrionals meló de moro i meló roig; i 

c) meló d’aigua, sobretot en valencià merional, i melón de agua, la forma més estesa en les comarques castellanoparlants, pròpia també de l’espanyol oriental (de Navarra i Aragó a l’Andalusia oriental), que ha conseguit penetrar en el País Valencià.

En valencià són normatius: meló d’alger, meló d’aigua, meló de moro i melona,i, com a forma secundària, síndria (Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua); en castellà són normatius: sandía i, com a forma secundària, melón de agua (Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española).