Hi ha noms que no són només noms. Hi ha persones que, amb el pas del temps, esdevenen eines col·lectives. Francesc Ferrer Pastor és una d’eixes figures que, més que un record, continua sent un instrument viu per a entendre qui som i cap a on volem anar com a poble. Lexicògraf autodidacte, treballador tenaç en temps adversos, Ferrer Pastor va dedicar la seua vida a una tasca aparentment discreta, però profundament revolucionària: posar ordre, rigor i dignitat a la llengua del seu poble quan fer-ho era un acte de resistència.
El seu llegat no és només un conjunt de diccionaris, vocabularis o manuals escolars. És una manera d’entendre la cultura com a servei públic, la llengua com a espai de justícia social i el coneixement com una responsabilitat compartida. Per això, vint-i-cinc anys després del seu traspàs, Francesc Ferrer Pastor continua convocant-nos. I no ho fa des de la nostàlgia, sinó des de la necessitat davant del retrocés dels drets lingüístics aconseguits.
L’homenatge celebrat el 12 de desembre del 2025 a la Font d’en Carròs s’inscriu dins d’un procés commemoratiu més ampli, iniciat mesos enrere. A l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València, es duia a terme el primer gran acte d’aquest cicle, sota el títol evocador L’home que xiuxiuejava paraules. Aquella trobada va marcar el punt de partida d’una voluntat compartida: tornar a mirar Ferrer Pastor, no com una figura tancada en el passat, sinó com una clau per a interpretar el present i activar el futur.
Que aquest gran homenatge tinguera lloc a la Font d’en Carròs no era cap casualitat. Era, més aviat, una necessitat simbòlica. Tornar al poble, al territori, a la comarca que ell va estimar i defensar, significava tornar a l’arrel. I fer-ho en un espai vinculat històricament a la vida cultural i cívica del municipi reforçava la idea que Ferrer Pastor no pertany només a la història de la filologia, sinó a la memòria viva d’un poble que s’ha construït des de baix.
Un poble que respon
La vesprada del 12 de desembre, El Patronat de la Font d’en Carròs —espai emblemàtic i carregat de significat— acollia un públic divers i intergeneracional, amb presència de veïnat del poble, gent de la comarca, activistes culturals, docents i persones vinculades a la defensa del valencià. No era un acte multitudinari en termes espectaculars, però sí profundament representatiu. Hi havia una sensació compartida de fer allò que tocava fer.
L’ambient combinava el respecte amb la proximitat. No hi havia solemnitat buida, sinó una consciència clara de la importància del moment. Ferrer Pastor no era evocat com algú llunyà, sinó com algú proper, quasi present. Algú que havia treballat, patit, ensenyat i perseverat pel valencià en unes condicions que avui resulten difícils d’imaginar.
L’acte va ser obert per la moderadora, Empar Millet Fuster, que va situar l’homenatge en el marc dels vint-i-cinc anys del traspàs de Ferrer Pastor i en la vespra del seu natalici. Va destacar el valor simbòlic de fer-lo al seu poble i va recordar el caràcter autodidacte i excepcional d’un home que, sense itineraris acadèmics convencionals, es va convertir en una de les figures clau de la lexicografia valenciana del segle XX. Una intervenció que va servir també per posar en valor la implicació de l’espai cultural del Patronat, el suport de l’Associació Cultural Centelles i Riusech d’Oliva i la complicitat de totes les entitats que han fet possible l’homenatge. Perquè reivindicar la vida i l’obra de Ferrer Pastor és fer valdre la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre patrimoni.
Aquest primer moment ja va marcar el to de la vesprada: un homenatge coral, construït des de la suma, on la memòria no és propietat de ningú, sinó responsabilitat de totes i tots.
La veu de la memòria familiar
La primera intervenció va anar a càrrec de Francesc Ferrer Escrivà, editor i fill de Francesc Ferrer Pastor. La seua aportació va donar una dimensió imprescindible: la del relat vital vist des de dins, però sense caure en l’anècdota privada. Ferrer Escrivà va situar el naixement del seu pare en un context de dificultat extrema, marcat per la pèrdua del pare abans de nàixer i per unes condicions socials duríssimes. Aquell inici vital, lluny de ser un detall biogràfic, es va convertir en clau interpretativa de tota una trajectòria posterior.
Va recordar com Ferrer Pastor va viure situacions de marginació, precarietat, treball infantil, discapacitats físiques, represàlies i una riuada, sense que cap d’aquestes circumstàncies el desviara del seu compromís amb el treball constant i amb la idea de deixar un país millor del que havia trobat. En el seu relat, la figura de Ferrer Pastor apareixia com la d’un home profundament humà, travessat per les contradiccions i les dificultats, però fidel a una idea de progrés col·lectiu.
Especialment rellevant va ser la idea que Ferrer Pastor no treballava des d’una posició d’excepcionalitat, sinó des d’una consciència clara de formar part del poble. No es veia com un heroi, sinó com algú més que feia allò que considerava necessari. Aquesta actitud, lluny de rebaixar la seua figura, la fa encara més significativa en un temps com l’actual, tan necessitat de referents honestos.
Espiritualitat, poble i llengua
La segona aportació va ser la de Marcos Senabre Cloquell, rector, profund coneixedor de la vida religiosa i patrimonial del poble. Va aportar un altre aspecte, el religiós. Qui coneix Francesc Ferrer Pastor no pot oblidar-se d’aquesta faceta. El seu compromís amb el valencià i la religió va contribuir al llegat de la parròquia. Senabre va ficar per exemple la traducció al valencià dels antics gojos del Crist, o els poemes dedicats a la Mare de Déu del Remei, corroborant el seu sentiment tan profundament religiós. Fets menys coneguts per la gent del poble, així com la seua involucració en les litúrgies en valencià. Aquestes aportacions, sovint poc difoses, permeten entendre Ferrer Pastor en tota la seua complexitat humana i cultural.
La seua intervenció va ajudar a entendre Ferrer Pastor com algú que concebia la llengua no només com una eina acadèmica o cultural, sinó com una realitat transversal, present en tots els àmbits de la vida.
Una mirada jove sobre un llegat viu
La tercera intervenció de la vesprada va arribar de la mà d’Arnau Millet Millet, mestre, que va aportar una visió diferent: la d’una generació que no va viure la clandestinitat lingüística, però que hereta un conflicte encara obert. La seua aportació va situar Ferrer Pastor en el centre del debat educatiu contemporani.
Arnau Millet va explicar que el valor fonamental de l’obra de Ferrer Pastor rau en la seua utilitat concreta. El lexicògraf no era un intel·lectual allunyat de la realitat, sinó algú que va crear instruments pensats perquè la llengua poguera ser apresa, usada i estimada en un moment en què tot això era extraordinàriament difícil. Va remarcar que els seus diccionaris i vocabularis no naixen del desig de lluïment acadèmic, sinó d’una necessitat social urgent.
Va fer una reflexió sobre el context educatiu actual, marcat per una digitalització accelerada que sovint oblida els processos cognitius profunds. Millet va defensar que els materials de Ferrer Pastor, lluny de quedar obsolets, connecten amb les conclusions més recents de la recerca educativa: la importància del paper, de la lectura pausada, de l’atenció sostinguda i de l’esforç cognitiu. En aquest sentit, va reivindicar els diccionaris de Ferrer Pastor com a eines pedagògiques plenament vigents, capaces de fomentar una relació reflexiva amb la llengua.
La seua intervenció buscava mostrar que el llegat de Ferrer Pastor no és una herència pesada, sinó una caixa d’eines encara útil. No estem parlant d’un autor del passat, sinó d’un aliat per al present educatiu.
La perspectiva històrica i el combat per la normalització
L’acte es va tancar amb la intervenció de Josep Sendra Molió, filòleg i investigador, que va oferir una panoràmica històrica sòlida sobre la importància de Ferrer Pastor en la lexicografia valenciana i en el procés de normalització lingüística. Des de la seua experiència personal com a estudiant en els anys seixanta, va recordar el que significava trobar un diccionari en valencià en un context d’analfabetisme lingüístic generalitzat.
Sendra va situar Ferrer Pastor com un pioner que va treballar en els anys més durs de la postguerra, quan el valencià era perseguit, humiliat i expulsat de l’escola i de la vida pública. Va recordar que els avanços aconseguits posteriorment —cooficialitat, presència a l’ensenyament, certa normalització institucional— no van ser concessions gratuïtes, sinó el resultat de dècades de lluita col·lectiva en què figures com Ferrer Pastor van tindre un paper determinant.
La seua intervenció també va alertar sobre les amenaces actuals: polítiques regressives, retallades i discursos que qüestionen els drets lingüístics assolits. En aquest context, va defensar que homenatjar Ferrer Pastor no és un exercici arqueològic, sinó una manera de recordar que res del que tenim està garantit. I que tot allò que no es defensa, es perd.
Sendra va fer un repàs rigorós de la producció lexicogràfica de Ferrer Pastor, destacant la seua capacitat per arreplegar vocabulari viu, paraules del carrer, del camp i de la tradició oral, moltes de les quals han acabat integrant-se en els grans diccionaris normatius. També va posar en valor la seua tasca en la recuperació de la toponímia històrica de la Font d’en Carròs, un gest que simbolitza perfectament la seua manera de treballar: rigor, arrelament i compromís amb la dignitat del territori.
L’acte va concloure amb la inauguració d’una exposició dedicada a Ferrer Pastor, “L’home que xiuxiuejava paraules”, instal·lada al claustre i pensada com una prolongació material de l’homenatge.
El relleu generacional: una responsabilitat ineludible
Un gran nombre de valencians tenim una sensació clara: hem heretat molt, però no ho tenim assegurat. Francesc Ferrer Pastor va fer una faena immensa en unes condicions infinitament pitjors que les nostres. I això ens obliga. No a idealitzar-lo, sinó a preguntar-nos què estem fent nosaltres amb el seu llegat i el dels altres defensors del valencià.
Vivim un moment crític per al valencià. Les dades d’ús social són preocupants, especialment entre la gent jove. Les institucions que haurien de protegir la llengua sovint la qüestionen o la buiden de contingut. I, mentrestant, el soroll digital, el món accelerat i la despolitització del fet lingüístic avancen. Davant d’això, recordar Ferrer Pastor no pot ser un acte tranquil·litzador. Ha de ser un revulsiu.
Especialment, els que són joves o no tan joves, encara tenen futur polític i vital al davant, no poden limitar-se a administrar una herència. El relleu generacional no és automàtic. No passa per simple transmissió biològica ni escolar. Passa per la decisió conscient d’implicar-se.
Ferrer Pastor ens ensenya que la llengua no es defensa només amb declaracions, sinó amb treball constant, amb eines concretes, amb organització i amb una idea clara de país. Ens mostra que la normalització lingüística no és una meta abstracta, sinó una suma de gestos quotidians sostinguts en el temps.
Ens toca, doncs, assumir que la llengua és també responsabilitat nostra. Que parlar-la, estudiar-la, exigir-la, ensenyar-la i estimar-la és un acte polític. Que no podem delegar aquesta tasca ni en les institucions ni en les generacions que ens han precedit.
Si Ferrer Pastor va ser capaç de treballar en la foscor, nosaltres no tenim excusa per rendir-nos en la llum relativa que encara tenim. Però això exigeix organització col·lectiva, consciència crítica i voluntat de conflicte quan calga. Reclama que la joventut deixe de ser només destinatària de discursos i passe a ser subjecte actiu de la defensa lingüística.
Assumir el relleu vol dir això: no esperar que algú altre faça la faena. Vol dir continuar lluitant per la llengua amb la mateixa constància, rigor i humilitat amb què ho va fer Francesc Ferrer Pastor. Perquè la llengua no se salva sola. I perquè, si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres.
