Alatac tenia un problema. I gros. Ja duia molt temps, massa, tractant de resoldre’l i no se n’havia sortit, perquè el gran president -aquest títol se l’havia atorgat ell mateix tot i que tan sols mesurava un metre i seixanta centímetres d’alçada- estava cada vegada més i més sol. La gent l’havia deixat d’estimar, perquè el dia de la gran desgràcia s’havia escapolit de les seues responsabilitats. No havia volgut dir on estava, mentre la desgràcia s’abatia sobre el seu poble. Alatac entenia que no ho volguera dir, perquè si s’arribava a saber potser no hi hauria cau prou fondo per amagar el gran president.
Cercant salvar el cap del president, havia buscat l’ajut de Pompom, que també tenia poders. Tots dos havien decidit crear una il·lusió, per tal de distreure el personal i van aconseguir que a les falles es feren les mascletades més grosses que mai. El soroll fou eixordador. El gran president, però, no va poder aparèixer, perquè ja era ninot destacat a molts dels monuments efímers i la gent bavejava quan el veien cremar. També van omplir la programació de la tele i les festes de bous. De molts bous; però es veia de seguida que allò era com el fumar; havia passat de moda. Només hi anaven els incondicionals. I la tele no la mirava ningú.
-Alguna cosa hem de fer, Pompom. O quedarem com uns ineptes li reclamava Alatac aquell matí, mentre tots dos sucaven un fartó a l’orxata de tetra-brick.
-Dona -es defensà l’altre superheroi- pensa que en realitat, nosaltres no sabem fer res de profit. Per això ens hem hagut de llogar com a superherois.
-No parles amb la boca plena, Pompom. Hem de fer alguna cosa i hem de fer-la ja.
Alatac estava molt enfadada. Tant, que Pompom es va haver de netejar de la cara les esguitades d’orxata i dos molles de fartó sucat. En acabar, se la va quedar mirant, amb fixesa.
-I què vols que fem?
Ella es va acabar d’empassar el mos, s’acabà l’orxata per a no quedar engarrofada.
-Quan tot ens falla, el millor és acusar els veïns del Nord. Aquells, per a nosaltres són els culpables de tot. Com el maligne, com els jueus per als castellans.
-N’estàs segura que funcionarà?
Pompom no les hi tenia totes, però com tampoc sabia què fer, va proposar demanar ajut.
-A qui? -Alatac no estava per a bromes.
-A Agossaràs. Almenys, aquest té un prestigi. És acadèmic i tot això. I si hem d’acusar els del Nord…
Per això el van cridar, van unir tots els seus poders i van traçar un pla. Semblava poc brillant, quan els l’explicava Agossaràs.
-Tot passa perquè el nom de la nostra capital, la de les flors, les dones i l’amor… -Pompom i Alatac es van mirar, estranyats.
Semblava que aquell vellet ja no estava en condicions de gran cosa, però, com que tampoc no tenien cap alternativa, el van deixar continuar.
-..té un accent, però està a l’inrevés. No és com hauria de ser. I això dels accents del revés, és molt mala cosa, perquè en dir la paraula, te’l pots clavar al paladar.
Els dos superherois es van mirar estupefactes. Cap dels dos sabia què significava aquella paraula, però estaven estupefactes.
-No seria més fàcil clavar-se-la si l’accent estava del revés? -aventurà Pompom, mentre s’imaginava empassar-se una paraula accentuada com si fora una banderilla coenta.
-Mai de la vida, Pompom! -respongué Agossaràs-. Pensa que els veïns a què els ofrenem glòries, mai no s’engarrofen. I tot és perquè ells fiquen tots els accents perfectament. Com s’han de posar. Estic segur que si canviem l’accent de la nostra petita capital, tot ens anirà millor. I la gent s’oblidarà del problemeta del nostre gran president. A més a més, amb això, farem feliç aquella gent que ens dona suport. Els de l’enganxina de la bandereta.
-Bé. Tampoc tenim cap altre pla que ens permeta… -pensava Alatac, en veu alta.
-I nosaltres, què hem de fer?
Agossaràs, amb posat beatífic, respongué:
-M’heu d’ajudar i publicar-me tot un seguit de llibres que fa molt que he escrit i m’han rebutjat totes les editorials. Així, jo també tindré la satisfacció d’haver acomplert el meu deure d’ensenyar a qui no sap.
Així ho feren. Tots tres, amb els seus poders posats al servei d’un objectiu comú, semblaven invencibles. Els mitjans de comunicació, que vivien de la publicitat institucional i de les subvencions del gran president, en lloaven la seua tasca. Demonitzaven els veïns del Nord i, de passada, els jueus, que no de bades havien mort Jesús. Al capdavall, només es tractava d’escampar falòrnies, tot i que pocs dels qui treballaven en aquells mitjans sabien què és una falòrnia.
Tot semblava anar bé. La gent feia carasses, quan es trobava una paraula amb accent obert. I acusava aquell accent del fet que no els hagueren renovat el contracte de treball, que no els donaren cita per a una ecografia fins a nou mesos després o que els trens de rodalia no funcionaren.
-Tot és per culpa dels accents. Els que usen la gent del Nord. No com nosaltres, que usem els del Ponent des de sempre -repetien els nostres herois, amplificats per la televisió les poques estones que no feien bous.
Semblava que funcionava. Encara que el gran president no podia eixir al carrer, perquè la desgràcia havia sigut molt grossa i el poble no la podia oblidar. Tot anava tan bé que un dia els van anunciar que el gran cap suprem de tots, el que vivia a la gran capital del Ponent, allà aïllada de tota la perifèria i més propera al Cel que cap altra capital de tot el món mundial, els va prometre que els vindria a visitar per a felicitar-los en persona.
-I m’han dit que vindrà amb tot el seu seguici. Diu que ompliran dos trens d’aquells que són tan fantàstics que només poden anar allà -els explicava Alatac als seus companys. Agossaràs i Pompom quasi bavejaven de satisfacció.
Al final, tot ha resultat més fàcil que no ho semblava. I el millor és que la idea de cridar a Agossaràs va ser meua. Hauré de fer valdre aquesta basa, d’ara endavant -pensava Pompom.
Alatac ja es veia en un despatx allà a la capital del Ponent, però els seus pensaments no eren encara massa concrets.
El dia de la vinguda dels dos trens, però, res va acabar com s’esperava. Les explicacions anaven canviant molt de pressa. Com les explicacions del gran president Malson, Nosapunnyap per als amics. Primer es va parlar d’un sabotatge; després, d’un robatori de cable de la catenària. Cap al migdia, d’un problema informàtic. A primera hora, algun sofert passatger parlava, des d’una de les ambulàncies que els rescataven, de vibracions terribles del vagó. Ningú aclaria res; però el cas fou que aquells trens, com tota la resta que anaven o venien de la capital del Ponent, es van aturar a la mateixa hora allà on eren. Els viatgers van quedar immobilitzats, sense corrent elèctric, sense poder eixir del tren, sense menjar, sense que ningú fera res per ells, sense cobertura ni wifi!, hores i hores. Semblava fet a posta. Tots s’havien aturat al bell mig del no-res. Ni pobles propers ni carreteres fàcils per accedir ni ningú. Només el sol abrusador d’aquell setembre, que els recordava que això de l’escalfament global no eren del tot falòrnies.
-Nosaltres no hem tingut res a veure -es disculpava Alatac. Els altres dos havien dit, des del primer moment, que ella era qui manava, dels tres- es veu que tot ha sigut una desgraciada casualitat. En tot cas, els veïns del Nord… o la mala sort. Potser són els accents posats del revés. Vostè ja m’entén…
Alatac va estar-se molta estona, disculpant-se. I davant de personatges molt importants. Com a mínim, en el seu univers personal. No li va valdre de res. Només un any més tard, usava els seus superpoders per a netejar habitacions en un hotel de Benidorm. El mateix on Pompom feia de jardiner i on Agossaràs, disfressat d’almirall, rebia els hostes que arribaven amb bermudes i xancletes, però és que aquelles avaries en els trens que arribaven des del Ponent havien emprenyat molt els propietaris dels hotels d’aquella ciutat de la Marina. «Hem caigut en desgràcia. I és per culpa teua» es deien els uns als altres, cada vegada que es creuaven pels corredors de l’hotel.
-Sigueu positius. Ni Marina ni Benidorm, duen accent -responia Alatac, cada vegada, tractant de llençar pilotes fora.
-Però «habitació», sí que en duu -li responia Agossaràs, furiós i enyoradís de la seua col·lecció de llibres.
Efectivament aquells llibres havien estat publicats per obra i gràcia de Pompom, però també sabia que tots, absolutament tots, havien acabat cremats en un abocador de l’Horta Sud. Ni com a pasta de paper els van voler. Així de farts van quedar de tots plegats.
