La confusió estat-nació: una estratègia de poder

Una confusió habitual i interessada per part de la burgesia és fer coincidir sinonímicament estat amb nació. Així controlen millor els seus interessos. Esquarteren, integren i dissolen les nacions dintre dels estats per a continuar amb els seus objectius. Un estat és una empresa privada de quinze o vint famílies que maneguen al seu albir per fer caixa de poder i de diners. Si fa o no fa ve a ser el que feien les monarquies medievals amb les terres conquerides. Oferien territoris i vassallatge de les noves terres als seus nobles per continuar sent els senyors absoluts; nil nuovo sub sole. Un estat, quasi tots els estats del món, estan formats a força de sotmetre diverses nacions a la seva autoritat i intentar deixatar-les per fondre-les al dret consuetudinari de la nació del monarca. Costums, parèmies, llengua, mitologia, història… tot resta minimitzat, ridiculitzat, negat, difuminat, prohibit fins que desapareixen del conscient, fins que els habitants de l’antiga nació assumeixen pertànyer a la nova nació dominant que és l’estat oficial. Evidentment la cosa no ocorre en una sola generació, sinó que s’hi va laminant a poc a poc amb els mecanismes del poder. És allò que digué el mal nascut aquell del segle XVIII, que se note el efecto sin que se note el cuidado. És això el que pateixen, patim totes les nacions colonitzades i integrades dintre d’un estat que ens és aliè. És per això que la gent que és conscient que s’està fent desaparèixer la seva essència té dret a l’autodefensa de tantes maneres com li siga possible. L’estat dominant farà també tot el possible per reprimir aquesta rebel·lió reactiva. Ho sabem ben bé. De primer se’ns annexionà per les armes al segle XVIII i ens sotmeteren a uns furs que no eren els nostres –por justo derecho de conquista, digueren. Estan més de tres-cents anys obligant-nos a veure la seva nació-estat com si fora la nostra i hi esmercen tot l’aparell de l’estat per a aconseguir-ho. De primer foren les armes, però després, i no han parat, han anat directament a per la llengua. Habla en cristiano; so pena de pan y agua si tienen conversación tirada en catalán (deien als frares dels nostres convents); soyez propres, parlez français i multes, i presó (fins i tot a Gaudí); i en l’actualitat amenaces i menyspreu si t’hi dirigeixes a segons qui en la teva llengua i a ta casa (que ja té collons la cosa). En fi, un seguit d’exemples de tota mena que seria un començar i no acabar. És per això que hem de ser-ne conscients i no deixar mai la nostra llengua siga en l’àmbit que siga, i siga en el registre que siga. I també prendre consciència que la fonètica i les parèmies és el més fàcil de perdre i el més difícil de recuperar. Les frases fetes, les dites i els refranys; no hem de catalanitzar els espanyols; hem d’utilitzar els que els nostres avantpassats han dit sempre: A cal sabater, sabatetes de paper (no: en casa del herrero, cuchillo de palo) o els testos s’assemblen a les olles (no: de tal palo tal astilla). I un no parar d’exemples com aquests. Cal tenir cura també en la fonètica i en la sintaxi: Hem de sanejar l’arbre (no: hem de sanejar el arbre). En ser que vinga ton pare (no: quan vinga ton pare). Si perdem la llengua, perdrem la nostra raó de ser i ens integraran en una cultura i una nació que no és la nostra. Música en català, festes en català, pensament en català, conversem en català. Mantenim la personalitat d’allò que hem sigut sempre. Salut i Terra.

Et pot interessar