Carcaixentí, Vicent Mengual i Puig, el meu avi, benvolgut i respectat al seu poble. Autodidacta, escriví llibrets de falles i participà en els Jocs Florals de Lo Rat Penat, obtenint alguns guardons. Usava primeres edicions de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador i del Diccionari Valencià i de la Rima de Francesc Ferrer Pastor. Mon pare les heretà, i després jo. Componia les seues peces en una època quan les actuals institucions secessionistes reconeixien la unitat de la llengua. Faltà quan jo feia tretze anys i no vaig tindre ocasió de gaudir de la seua companya en edat més madura. Mentre he muntat aquesta peça, pense en l’avi, que s’estimava la nostra llengua.
En tot temps, les elits econòmiques han decidit les regles que piloten el món. S’hi donen singularitats; transitòries, però les oligarquies tornen a imposar la seua voluntat. En les societats democràtiques el control és dut a terme amb mètodes subtils o aparents. L’objectiu és influir el sentit del vot i faciltar una composició dels parlaments que permeta implementar el seu programa. Tenen les regnes a la mà. Mitjans de masses, d’informació i entreteniment, que condicionen el sentit comú afavorint els seus interessos. Si els cal, certes accions selectives dels poders dels estats els restitueix el control. Accions que ens permeten ataüllar el coordinat «repartiment de poders» que sovint funciona sota la formal denominació «divisió de poders». En alguns casos també assistim a l’engrandiment del poder executiu, sostraient quotes al legislatiu, senyorejant el judicial i assaltant la independència de la funció pública. Un eixamplament mitjançant el qual alguns líders sortits de processos electorals esdevenen presidents-emperadors com Trump o Putin.
El nostre País Valencià també està sotmés a manejos que se’ns estan englotint i, com diu Bonaventura Casanova, «obligant els valencians a oblidar-nos de nosaltres». És un projecte de segles, enllestit pel nacionalisme espanyol —incloent-hi el que tenim dins de casa—, i darrere del qual operen els interessos econòmics de les elits, motor i timó a l’ombra, com he apuntat abans. Introduir dissensió i zitzània en els nostres atributs culturals és una de les seues estratègies. Armat amb les eines de domini de què prèviament s’ha proveït, la seua pertinàcia va fent forat. És esgotador.
I així, s’entén el justificat emprenyament de l’amic David Garrido amb els darrers episodis del flanc progressiste del nacionalisme espanyol (vegeu «L’AVL bada, l’Urtasun brama i el secessionisme guanya». L’acord, de 2023, entre Francina Armengol i Ximo Puig, de la doble denominació català/valencià en el Congrés dels diputats de Madrid podia interpretar-se com un intent d’harmonitzar la unitat de la llengua amb el tradicional nom que li donem al català parlat ací al nostre país. Ara, però, la mateixa Armengol (suposadament amb el PSOE espanyol i valencià al corrent) ha signat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) redactar una versió de lleis i decrets en valencià, a més d’en català, com si es tractés de dues llengües diferents.
Un acord que suposa cedir en la defensa de la unitat de la llengua i que contradiu el contingut literal del Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de la mateixa AVL, la simetria amb què defineix ambdues entrades. Català es descriu com la llengua parlada a Catalunya (…) i a la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià. Valencià es descriu com la llengua parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, (…) on rep el nom de català.
El govern de Ximo Puig compartia aquesta simetria quan, a l’article 12.3 del Decret 61/2017 de la GVA, disposà que en llurs comunicacions amb les comunitats del mateix àmbit lingüístic usarà el valencià, sent innecessària la traducció castellana. El Tribunal Suprem, però ho prohibí. Reconeix que l’article 15 de la Ley de Procedimiento Administrativo Común afirma: «Si debieran [los documentos] surtir efectos en el territorio de una Comunidad Autónoma donde sea cooficial esa misma lengua distinta del castellano, no será precisa su traducción». Però negà que la Generalitat Valenciana ho pogués aplicar. Argumentà que l’expressió «del mateix àmbit lingüístic», al decret 61/2017, és «un concepto jurídico ajeno a la norma estatal aplicable».
Fou un abús del Suprem, perquè «àmbit lingüístic» no és cap concepte jurídic. És acadèmic, científic, i el nostre està recollit al DNV: Catalunya, les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, a què afegeix el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer. Un menyspreu que reprimeix quelcom tan lògic i natural com comunicar-se amb la llengua comuna. Una d’eixes ocasions que alguns jutges retorcen les paraules i els arguments, ajustant-los a una decisió presa per motius polítics.
Fou una més de les accions per obstaculitzar les possibilitats d’interacció a través de la llengua comuna al si del nostre domini lingüístic. La reciprocitat dels senyals d’À Punt, TV3 i IB3, anys paralitzada per decisió o inacció de governs de tots els colors. La prohibició de federacions de comunitats autònomes, intencionadament formulada a l’article 145 de la Constitució pels països del nostre àmbit lingüístic, ja que el cas del País Basc i Navarra fou expressament permés en la disposició transitòria quarta. La proscripció preventiva mostra que, fa mig segle, qui acordaren i tancaren el text, consideraren eixa possibilitat. Ara, l’AVL, el PSOE i Urtasun s’avenen a perjudicar la unitat de la llengua, i embolicar més la troca. És esgotador. Qüestionar la unitat afavoreix el nostre afebliment, reducció i assimilació; beneficia que el castellà substituïsca al valencià, i entrebanca la nostra pervivència.
La colonialitat en surt reforçada; entenent per colonialitat la nostra condició colonial, incompleta —en característiques i intensitat— respecte d’una de colonial pura. Un terme que va proposar Antoni Infante i que vaig discutir en aquest article. Mentrestant, la pota econòmica de la colonialitat, ben documentada per Ricard Chulià en el primer capítol «Paguem per i per a ser espanyols» de País Valencià: eixida d’emergència (Editorial Afers), continua fent camí.
