Toni Royo (1954, Castelló de la Plana), és el delegat de Plataforma per la Llengua al País Valencià. Parlem amb ell de l’Informecat 2023, publicat aquesta setmana per la seua entitat, i de les dades més cridaneres relacionades amb la llengua al País Valencià.
-En primer lloc, de les dades valencianes de l’Informecat 2023, quina és la que més li ha sorprès?
-Sorprendre no me n’ha sorprès cap: d’alguna manera esperàvem aquest resultat. D’una banda hi ha la situació legal i política del valencià. Tenim un punt de partida, que és la desigualtat de les dues llengües des del punt de vista legal. El coneixement del castellà és obligatori i té el reconeixement ple de l’oficialitat. En canvi, els tribunals no reconeixen eixa obligatorietat en el valencià, i no és legal a tots els efectes. La gent pot aprendre valencià, però sempre ha de saber castellà. Això sempre ens deixa en una situació secundària. No ho hem descobert ara, però ho hem constatat entre els aspectes més destacats d’enguany. El segon problema que es reflecteix en l’Informecat és l’aspecte de l’actitud: els parlants tendeixen a amagar la llengua. El català té un nombre determinat de parlants, però aquests es redueixen perquè no la parlen amb desconeguts o davant persones que no estan segures que el parlaran. I es tendeix, d’aquesta manera, a la posició més fàcil, que és parlar castellà, fet que fa que el valencià encara estiga menys present del que ho està realment. És dona el cas que dos valencianoparlants puguen estar parlant en castellà entre ells sense saber que són valencianoparlants. Això pot ser anecdòtic en algunes poblacions, però en altres com Alacant no és anecdòtic ni de bon tros, i els catalanoparlants a Alacant en moltes ocasions no parlen català entre ells.
-Altra de les dades exposades a l’informe és que el 86,95% dels valencians consideren que la llengua és útil per als joves. No hi ha tanta hostilitat com alguns volen fer veure.
-Sí. És important i ho valorem com un aspecte esperançador. La situació no només té punts negres, que els té. La gent, en general, valora la importància de la llengua. És curiós: fins i tot en ambients en què no es parla el valencià, entre gent que l’utilitza o no, es considera una llengua important, cosa que no passa en altres llengües minoritzades d’Europa, que tendeixen a ser marginades o desconsiderades pel fet que el món urbà les vincula estrictament al món rural, el de la pagesia i, en definitiva, al passat. I és cert que el valencià en molts casos, per als joves, és considerada llengua de futur, i vista amb possibilitat de valor. Això fa que la gent, parle la llengua o no, la valore, i que per tant estiga potencialment més preparada per a fer-la seua.
-Alhora, un terç dels valencians parlen valencià amb els fills. Ateses les circumstàncies, la dada és positiva o negativa?
-Una vegada més, estem davant el got mig buit o mig ple. Comparat amb que voldríem, és una dada negativa. Comparat amb la situació que tenim, encara és una xifra elevada. Per tant, podríem dir que progressa adequadament? Potser, però en qualsevol cas, i tot i les circumstàncies –migracions, desconeixent, situacions…– el País Valencià està en una situació inestable lingüísticament, i això es pot veure als mateixos carrers, amb catalanoparlants que es coneixen parlant castellà entre ells sense saber que parlen català i ja s’acostumen a aquesta llengua. Per tant, la dada és trista i alhora esperançadora.
-De fet, segons reflecteix l’Informecat, menys d’un terç dels valencians de les zones valencianoparlants utilitzen la llengua amb desconeguts.
-Eixe és el gran problema que a vegades des de la Plataforma intentem corregir, com ara amb la campanya a la ciutat de València amb els adhesius a les portes dels establiments que diuen «ací atenem en valencià». També cal combatre el prejudici de no parlar en valencià a una persona per la seua aparença física, com per exemple a persones de pell negra o d’aparença oriental, interpretant, sense massa sentit, que aquesta gent ha de saber necessàriament millor el castellà. Hi ha situacions absurdes amb xiquets d’origen xinès adoptats que parlen en valencià amb els pares i la gent se’ls adreça en castellà pels trets físics. Absurditats com eixa s’observen tots els dies, i cal convèncer perquè es canvie aquesta actitud.
-Al mateix temps, la proporció d’habitants a les comarques valencianoparlants que no parlen la llengua augmenta.
-La llengua es perd, o no es guanya, per dos camins: perquè els autòctons que la parlen la van abandonant, com els catalanoparlants que passen a parlar els fills en castellà; o per gent que no la parla per la seua procedència. Les comarques valencianoparlants són les més pròsperes i, per tant, són les que reben més immigració tant de l’Estat com de fora de l’Estat, així com desplaçaments interns del País Valencià. Sobre ciutats com ara Torrent (Horta Sud) recau tot això: gent procedent de comarques valencianoparlants que ja no parlen la llengua, que coincideix amb gent que ve d’arreu de l’Estat i d’altres països. Tot això s’ajunta, la situació es complica i s’exigeix una actuació oficial que, amb el que ens ve, ens fa pensar que no existirà.
-En aquest sentit, què espera del pròxim govern valencià? Arribaran tan lluny com volen?
-Volem ser prudents, encara que òbviament hi ha indicadors i escoltem persones de determinades organitzacions que no sembla que tinguen, precisament, amor per la llengua. De moment només són declaracions, però caldrà veure com es consolida el nou govern. Ara, hi ha notes positives. La nova presidenta de la Diputació de Castelló, Marta Barrachina, del PP, ha va fer la seua intervenció d’investidura íntegrament en valencià. Ací el PP governarà en solitari, tot i que això és una excepció, però dona lloc a una petita esperança. Veurem què van fent. Evidentment, nosaltres tampoc hem combregat amb rodes de molí, perquè la veritat és que el govern que se’n va ha fet coses, però moltes esperances no les han complert, i cal recordar que aspectes com ara la reciprocitat o el requisit lingüístic no caldrà que PP i Vox els lleven, perquè mai no els han aplicat. En tot cas, fem una crida a la societat civil que no es tracta de fer paradetes per part de cada organització: estenem la mà a tot el món per a treballar tots junts i mantindre o millorar la situació. I si hi ha atacs ens defensarem: en tenim pràctica.
Què caldrà fer per a defensar la llengua en aquest context?
-Cal la unitat entre les persones que estimem la llengua. No és temps de paradetes, i cal oferir una resposta conjunta de totes les organitzacions per crear un front sense escletxes: qualsevol atac l’emprendrem com un atac a tots nosaltres i reaccionarem conjuntament. També hi ha la necessitat de treballar de manera articulada entre tots els territoris que compartim la llengua. A Plataforma per la Llengua estem articulats arreu del domini, i hem de fer que les organitzacions que treballen a les Illes, a Catalunya o a la Catalunya Nord estiguen sintonitzades amb nosaltres. Si hi ha un problema en Gandia, un senyor de Girona o de Maó no pot fer com si res, com si la cosa no anara amb ell. I de fet, si les Illes i el País Valencià compartim un problema, que és el d’un govern liderat pel PP amb la participació directa o indirecta de Vox, caldrà compartir també les respostes, i exigirem a les organitzacions de Catalunya que també s’hi impliquen de la mateixa manera que nosaltres respondríem si hi ha un atac allà. Tot això serà clau per a plantar cara a tot el que calga.
