En els darrers mesos, diversos partits polítics i institucions han dut a terme iniciatives contra el valencià, amb la clara intenció d’invisibilitzar-lo i fer-lo desaparéixer dels àmbits públics i, fins i tot, dels personals. Sembla que retrocedim als temps més foscos del franquisme, que es va esforçar de valent per eliminar qualsevol llengua diferent del castellà. Atacar la diferència, les singularitats, els elements que ens fan únics com a valencians i que enriqueixen la nostra personalitat, incomoda els pensaments totalitaris, dogmàtics i dictatorials.
S’equivoquen. I molt. La dictadura franquista ho va intentar amb força, però va fracassar estrepitosament. I ara, tornarà a passar. Mai podran eliminar un dels elements més singulars dels valencians: la seua llengua pròpia, el valencià, per molt que s’encaboten.
A la fi del règim franquista, es van establir uns principis bàsics de convivència que constitueixen la base del sistema democràtic actual. Si s’ataca un d’aquests pilars bàsics, s’ataca la democràcia mateixa, els acords i els consensos que la sustenten. I els atacs al valencià són exactament això: una agressió directa a un dels fonaments essencials de la societat valenciana. Un atac frontal a la totalitat del poble valencià. En aquest sentit, es tracta d’un enorme error polític, perquè s’anteposen els interessos partidistes i els enfronten amb els pactes prèviament establerts, com era el del respecte, dignificació i protecció del valencià. Uns consensos que ens havien permés avançar com a societat oberta i respectuosa.
Dissortadament, la idea d’uniformitzar l’Estat espanyol a partir de la llengua i cultura castellanes no és nova. I entre alguns sectors de la societat, encara té una certa acceptació. Són aquells que volen imposar per la força les seues idees, la seua visió del món, sense respectar les dels altres.
A partir d’aquesta premissa, s’entenen millor les maniobres i operacions contra el valencià dutes a terme per institucions com la Generalitat o els ajuntaments de València i d’Alacant. El Govern valencià maniobra contra el valencià en l’àmbit educatiu i qüestiona l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució que té per funció vetlar per la llengua i elaborar la normativa lingüística. Al Cap i casal, l’ajuntament ha castellanitzat fraudulentament el nom de la ciutat i converteix el valencià en una llengua pràcticament proscrita en els espais públics: ha desaparegut de la programació cultural i musical, així com de les activitats populars i festives.
Pel que fa a Alacant, l’ajuntament s’ha aprovat una resolució que pretén expulsar el valencià de l’àmbit escolar, relegant-lo al mateix nivell que una llengua estrangera. Una decisió lamentable. Convé recordar que l’Estatut valencià estableix que les institucions públiques han d’atorgar «especial protecció i respecte a la recuperació del valencià». No obstant això, el govern municipal d’Alacant ignora aquest mandat i pretén relegar la presència del valencià en els centres educatius.
Davant d’actuacions com les descrites -i altres accions que vulneren els drets lingüístics de la població valencianoparlant-, convé recuperar les paraules de l’enyorat escriptor de Castalla, Enric Valor, que va viure a Alacant entre el 1932 i el 1934, quan només tenia 21 anys. En les pàgines del setmanari El Tio Cuc va escriure els seus primers textos en defensa de la llengua i cultura dels valencians. Concretament, en el número 571, del 21 d’abril del 1934, publicava l’article, «Feixisme i democràcia. ¡Enlerta alacantins!», on combatia la tendència centralitzadora que s’havia iniciat a tot Espanya arran de la victòria en les eleccions de novembre del 1933 dels partits del centredreta, i alertava dels perills que comportava l’extensió del feixisme a Europa.
En aquell article, Valor denunciava que “en el Centre-peninsular [es torna] a sentir odi cap a tot allò que no siga ‘castellà’, baix un espanyolisme cofoi que significa ‘Castella reina i senyora de tots els pobles ibèrics””. I establia amb claredat la diferència entre democràcia i el feixisme:
“La democràcia propugna: respecte entre els individus i entre els pobles, comprensió, concòrdia, col·laboració i llibertat. D’acord amb els principis democràtics, el País Valencià, pot i deu cultivar la seua ànima pròpia, la seua llengua i la seua cultura autòctones, per a què […] tornem a ocupar el lloc que ens pertoca en el concert mundial de la civilització.
El feixisme propugna: dictadura, violència; que uns hòmens s’imposen per la força als altres, i té una idea imperialista de la nacionalitat: és a dir, que un poble se sobrepose a un altre brutalment; que hi haja una sola llei i una sola llengua i s’atropelle a les minories respectables i a les cultures perilloses per al poble dominador.
En una paraula: democràcia és «regionalisme»; feixisme és «antiregionalisme»; perquè regionalisme és llibertat dels pobles i associació voluntària, i «antiregionalisme» és dominació i absorció d’un poble per un altre i submissió obligada.
Per la democràcia, per la llibertat, sentim-nos tots regionalistes, contra l’imperialisme feixístic de Madrid.”
Han passat més de noranta anys des d’aquelles reflexions d’Enric Valor, però les seues paraules semblen escrites hui mateix. Les idees totalitàries i antidemocràtiques, que tant de mal van causar arreu d’Europa al segle XX, s’escampen més apresa que una malaltia lletja. És responsabilitat dels demòcrates combatre-les des de tots els àmbits. És obligació de les institucions respectar la legislació vigent i el seu esperit, especialment els drets de tots els ciutadans, també els lingüístics, que ara per ara són vulnerats amb total impunitat. I és responsabilitat de la societat civil defensar la diversitat, la llibertat i la dignitat de la nostra llengua.
