Farà una quinzena d’anys, que vaig haver de presentar-me a un judici civil en qualitat de testimoni. Quan el jutge em va demanar que fes la meua declaració i em sotmetés a les preguntes de les parts i la fiscalia, jo vaig relatar els fets que m’havien dut fins allí, naturalment en valencià, ja que estàvem a Castelló de la Plana. Diuen que la justícia és lenta, però el jutge no tardà ni quinze segons en interrompre’m, això sí, amb molta educació, per preguntar-me «a usted no le importaria…» Jo tampoc el vaig deixar acabar a ell, perquè ja sabia el que em venia, així que vaig precipitar la resposta «parlar més lentament? No tinc problema, senyoria».
Aleshores va preguntar primer a una de les parts, després a l’altra i finalment al fiscal, si tenien algun problema amb el fet que jo contestés en valencià. Tots tres i per torns, van dir que cap problema, i a mi em va semblar que la cara del jutge dibuixava una xicoteta ganyota de sorpresa i desaprovació. Però em va retornar la paraula. Vaig fer la meua declaració i vaig contestar en valencià a totes les preguntes que em van fer en castellà. Allò no durà gaire, perquè jo tenia poc a aportar en aquell judici. I en acabar, el jutge va considerar necessari fer una breu explicació, en la qual reconeixia que m’assistia el dret a declarar en valencià, el que passava és que ell, que també era de Castelló, havia estudiat dret a Saragossa i s’havia oblidat de la llengua. Vaig optar per callar, perquè tot el que pogués respondre a aquella bestiesa s’hagués interpretat com a desacatament, i no pagava la pena. Abans de marxar, el jutge em va donar les gràcies, perquè segons m’informava, jo tenia dret a haver demanat un traductor, però com no estava previst, això hagués retardat el judici. Aleshores sí que vaig trobar oportú dir-li que no es mereixien, i que jo no tenia cap problema, que jo entenia el castellà, que els que tenien el problema eren els que no entenien el valencià.
He recordat l’anècdota veient un vídeo que s’ha fet viral estos dies en el qual una jove que es presenta a ella mateixa com a advocada, diu que va participar telemàticament fa uns dies en un judici que se celebrava a Barcelona, i que s’anava desenvolupant en català amb tota normalitat, però que ella esperava que en el moment en què intervingués en castellà i els fes saber que no entenia el català, tothom canviaria de llengua «per educació».
El primer que em va cridar l’atenció és que ella, incompetent en català, segons pròpia confessió, deixés que s’anés desenvolupant el judici sense entendre el que allà es deia, i que esperés a la seua intervenció, que no explica si arribà als cinc minuts de començat el judici o a l’hora i quart, per dir que no sabia de què estaven parlant, ni què deien. Si jo fos el seu client estaria francament preocupat per la seua imperícia.
En segon lloc, clar, aquella asseveració que sembla que els castellans porten de sèrie, segons la qual tothom ha de renunciar a la llengua pròpia per parlar la d’ells, perquè cas contrari denota una manca d’educació preocupant. Veges tu! L’advocada, com a paradigma de la conducta típica d’espanyols i sipais, creu que un castellanoparlant val més que dotzena i mitja de valencianoparlants.
La lògica sembla que hauria de fer pensar que si arribes a una conversa on tothom s’expressa en una llengua, eres tu qui has de fer l’esforç de canviar de llengua, o com a poc, estar-te’n de demanar que la canvien els altres. Perquè actuar com actuen ells, és pur supremacisme lingüístic, i no hi ha supremacisme lingüístic sense que siga només un exponent d’un supremacisme complet. Al cap i a la fi, usant els seus arguments, ací el valencià és la llengua oficial, i el castellà «només cooficial». Ja que els autoproclamats i autopercebuts ben educats semblen ignorar el significat de cooficial, fem ús de les seues limitacions per fer que els hi pete al mig del nas.
Jo crec que en el fons, l’advocada era conscient que el seu era un argument de pa sucat amb oli, i necessitava reforçar-lo amb una explicació de leguleia per vore si així semblava més sòlid, i va afegir que allò era «mala educació processal». I ara ja sí, que no puc entendre com el client no li ha ensenyat la porta d’eixida, perquè algú que et representa en un acte jurídic on parlen una llengua que no entén, i després s’inventa conceptes inexistents en dret, només per aconseguir una aparença de tenir cert grau de raó, bascula entre la incompetència ja apuntada, la ignorància més supina i la dolosa mala fe.
Esta gent de Castilla la Vieja sembla que van fer l’Erasmus a Castilla la Nueva, perquè si hagueren anat un poc més lluny, sabrien que hi ha altres llengües. I sabrien, per exemple, que a l’estat belga, a la part de Flandes, els tribunals funcionen en neerlandés, i les interlocutòries i escrits s’ha de presentar en esta llengua, mentre que a la Valònia, els tribunals funcionen en francés, i a la xicoteta regió germanòfona, en alemany. Així passa també a Suïssa, on la llengua del judici depén sobretot del cantó on es tramita el procediment, siga alemany, francés o italià. I si algú diu: «Excusez-moi, mais je ne ous comprends pas, je viens de l’autre canton. Soyez propres, parlez français.», allò més probable és que li contesten: “Hören Sie mal, mein lieber Anwalt, Sie sollten lieber wieder zur Schule gehen und Sprachen lernen. Lassen Sie es lieber!“ això si té sort i no li contesta algú: «Non voglio più parlare con te, vaffanculo!»
