No estic boig i, de moment, ningú m’acusa de ser-ho. Tot i això, tinc la mateixa necessitat que Mossén Cinto Verdaguer de cridar al vent que no. Que ja està bé! Que ja n’hi ha prou de dir mentides i de brandir fal·làcies contra aquells que ens dediquem a ensenyar la llengua des de les trinxeres, en primera línia de foc: els professors de Valencià.
Em fa llàstima comprovar que 25 anys de l’AVL no han servit per a superar la qüestió onomàstica, almenys en els mitjans digitals. És la nostra creu, però també és culpa nostra. No hauria costat gens parlar clar de bon començament, però quan els polítics elaboraren l’Estatut d’Autonomia arribaren a solucions més aviat tèbies pel que fa a les senyes d’identitat. Les qüestions de maquillatge poden quedar molt bé, però la veritat només té un camí, encara que no agrade. La RAE —una entitat poc susceptible de ser «catalanista»— quan defineix la nostra llengua, ho fa d’una manera clara i diàfana.
«Valenciano: 6. m. Variedad del catalán que se habla en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.»
Fixeu-vos si era fàcil resoldre els dubtes onomàstics. D’aquesta definició s’infereix una analogia: que el terme «català» és intercanviable amb el de «valencià» —tal com s’esdevé amb els mots «castellà» i «espanyol». Perquè si podem dir «valencià» per a referir-nos a la realitat lingüística del «català», lògicament quan diem «assaig català», per exemple, també estarem referint-nos de manera general a aquest tipus de literatura. Per cert, aquesta era una de preguntes de l’examen EVAU de Valencià. Els meus alumnes, s’havien preparat dos autors d’assaig valencians: Joan Fuster i Joan Francesc Mira i la respongueren correctament.
Com a docents de 2n de Batxillerat —no com a opinadors ni conreadors—, hem preparat els nostres alumnes en cinc autors fixos: Mercè Rodoreda (catalana), Jesús Tuson (valencià), Rodolf Sirera (valencià), Joan Fuster (valencià) i Vicent Andrés Estellés (valencià) i tota la literatura (narrativa, poesia, teatre i assaig) des de l’any 1939 a l’actualitat. Aquesta és la realitat i, a més, us diré que quan s’ensenya literatura és absolutament inútil establir diferències segons l’origen dels autors per dues consideracions ben determinants. La primera és la tria lingüística dels autors. Rodoreda escriu en català oriental (català de Barcelona), però Jesús Tuson i Joan Fuster també. En canvi, Vicent Andrés Estellés i Rodolf Sirera escriuen en català occidental (valencià). Aquesta tria és significativa? Podríem deduir que Joan Fuster era menys valencià que Vicent Andrés Estellés per la seua manera d’escriure? Òbviament, no.
Aleshores, a tomb de què aquesta obsessió, gairebé malaltissa, pels gentilicis? Quines reflexions se’n desprenen? Què s’hi amaga? La nostra valencianitat s’ha de fonamentar necessàriament en la negació de nosaltres mateixos? Hem de jutjar sempre els altres abans de posar-nos a treballar? Òbviament, tampoc. Perquè això, entre altres coses, és propi de gent ignorant, xenòfoba i miserable. Aquesta discriminació seria com menysprear Azorín per haver nascut a Monòver, Italo Calvino per ser cubà, Unamuno per ser basc o Llorenç Garcia per ser murcià. De fet, s’esdevé justament el contrari. Els autors del segle d’Or són quasi tots valencians: Joanot Martorell, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella i, fins i tot, Ènyego d’Àvalos. Doncs bé, ens imaginem la mateixa reivindicació d’aquests opinadors i conreadors a l’inrevés? Els estudiants catalans de 1r de Batxillerat no tenen cap problema a estudiar tot aquest reguitzell d’autors valencians. La cort era a València i seria d’allò més absurd queixar-se per l’origen dels escriptors que la freqüentaven. No ho fan. Que quede clar! I ací tampoc. La realitat que alguns periòdics intenten traslladar al gran públic és inventada i, la veritat, no sé ben bé a quina motivació respon. Els alumnes són conscients de la unitat de la llengua i de la terminologia específica per a tractar les qüestions d’àmbit general. Si en compte “d’assaig català”, la UV haguera preguntat per “l’assaig valencià”, hauria comés una incorrecció que podria induir a error i, per tant, la pregunta haguera pogut ser impugnada, perquè a l’examen hi anaven tots els autors de cada modalitat literària, també els catalans i mallorquins.
Pel que fa a la preocupació per la baixada de notes, cal fer una reflexió. L’any passat l’actual conseller va establir que amb una mitjana de 7 amb el títol de Batxillerat també s’aconseguia el C1. La Xarxa d’Universitats Lluís Vives va tractar la qüestió i va decidir que, si per presentar-se a les proves d’accés calia haver superat tot el Batxillerat, era just que aquesta convalidació també es reflectira d’alguna manera a l’examen. Ara els examinands no solament han de respondre les preguntes, també ho han de fer en un model de llengua estàndard de nivell C1. Hauria estat millor seguir com abans? Potser sí, però clar, les intromissions polítiques en l’ensenyament tenen conseqüències. I aquesta és ben seriosa.
