Fa uns dies, el candidat de Vox a les eleccions valencianes, Carlos Flores Juberías, va amenaçar de tancar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua pronosticant que el seu partit tindrà presència en el Consell i donant per fet que comptarien amb aquesta possibilitat.
Una vegada més, Carlos Flores va emetre un missatge adreçat a satisfer la seua parròquia més extremista, però sense cap possibilitat de fer-ho realitat. Entre altres coses, perquè per tancar l’AVL seria necessària la majoria de dues terceres parts de Les Corts, i ni tan sols la suma de PP i Vox s’apropa als 66 diputats necessaris.
Alhora, el missatge del dirigent de Vox també podia generar certa confusió entre el seu electorat, atès que molts votants d’aquest partit potser no són conscients que en primer terme, l’AVL va acollir membres vinculats a la dreta valenciana i fins i tot al més que desacreditat secessionisme lingüístic, que nega la catalanitat de la llengua dels valencians.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es va crear al setembre del 1998, tot i que no es va constituir fins el mes de juliol de l’any 2001. El seu objectiu, tal com es veia reflectit al Diari Oficial de la Comunitat Valenciana, era promoure l’ús de la llengua, denominada valenciana, tot i que reconeixia les Normes de Castelló de 1932, signades per a incorporar al codi gramatical de la llengua les tesis de Pompeu Fabra i, per tant, per a garantir-ne la unitat normativa entre tots els territoris del domini.
El camí per a arribar a aquest reconeixement no va ser gens senzill. El president valencià en aquell moment, Eduardo Zaplana, totalment allunyat de la llengua del territori que presidia, havia creat l’AVL quan governava amb Unió Valenciana, abans que el partit insígnia del blaverisme fora absorbit pel PP. La tasca del president català en aquell moment, Jordi Pujol, per a evitar que l’AVL assumira els postulats del secessionisme lingüístic, va ser determinant en el seu esdevenir. Joan Rigol, en aquell moment senador, va ser la persona que va intercedir per a evitar aquell desenllaç i l’AVL va triar una fórmula curiosa i rebuscada per a definir la llengua dels valencians: «Idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana que forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatus d’autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia».
Tot i aquest reconeixement dissimulat de la catalanitat de la llengua dels valencians, l’AVL va nomenar membres que no sempre havien assumit aquesta realitat. La majoria estaven relacionats amb el PP i amb el PSPV, però d’altres anaven més enllà del bipartidisme protagonista d’aquella etapa. El més conegut de tots ells era l’històric Xavier Casp, impulsor de Lo Rat Penat i de l’editorial Torre que, després d’editar obres d’autors com ara Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor durant el franquisme, es va alinear amb els negacionistes lingüístics i va arribar a ser diputat per Unió Valenciana. Un altre nom era el del filòleg Artur Ahuir, qui va presidir les joventuts de Lo Rat Penat a finals dels huitanta i que va treballar en l’edició de les secessionistes Normes del Puig, a més de ser un dels referents de la també negacionista Real Acadèmia de la Cultura Valenciana (RACV). També va estar vinculat a aquesta entitat Vicent Gascón, un gran divulgador de les tesis del pare Lluís Fullana, qui va elaborar una gramàtica per al valencià diferenciada de la de Pompeu Fabra a principis del segle XX.
Aquest equilibri difícil entre una postura secessionista, o com a mínim ambigua, i formar part d’una entitat que admetia la unitat de la llengua, encara que de manera poc precisa, va generar crítiques entre el blaverisme més irredempt, que durant aquests anys ha arribat a titllar l’AVL com a «acadèmia valenciana de la llengua catalana» i ha acusat el PP de traïdoria per no haver garantit el predomini del blaverisme al si de la institució.
Amb el pas del temps, la presència de l’AVL s’ha normalitzat al si de la societat valenciana, ha treballat colze a colze amb l’Institut d’Estudis Catalans i els postulats secessionistes semblen haver perdut la batalla. Tot i que, quan Carlos Mazón va accedir a la presidència del PP valencià, es va reunir amb representants de Lo Rat Penat i de la RACV per a exhibir sintonia amb aquestes dues entitats secessionistes i per a comprometre’s amb l’homologació dels títols de valencià que pretenen atorgar, clarament diferenciats de l’estàndard oficial.
A l’espera que culmine la investidura del candidat del PP, que haurà de comptar amb el suport de Vox, es pot pronosticar que el desig de Carlos Flores Juberías no prosperarà, però es pot pensar que el canvi al Consell podria tindre incidència en les entitats lingüístiques lligades a l’administració i en les plataformes marginals –i marginades per l’àmbit acadèmic– que encara enarboren el negacionisme lingüístic.
