Havia quedat una vesprada ben fosca. És cert que des de bon matí el cel havia estat gris, però des que havien decidit anar a dinar a aquell restaurant, la cosa havia començat a ficar-se lletja de veres. Bufava un vent fastigós i humit, les ràfegues del qual feien que tota la paperassa i la fullaraca del sol s’enlairara.
L’àpat va ser digne d’un autèntic festí, com no podia haver estat d’altra manera, ja que el senyor president n’era un client habitual i, en ser atesos pel maître, el molt honorable el va rebre amb la frase “ponnos lo que te apetezca, ¡venimos con hambre!”. D’ençà aquell moment la taula va ser un no parar de viandes i, per descomptat, de vins que van començar a ennuvolar el seny dels assistents.
Entre els comensals es trobava el nostre protagonista, Agossaràs, convidat per l’excel·lentíssima alcaldessa Alatac. A ells s’hi havia unit Pompom, tan ximple com sempre, però també diversos personatges fins ara desconeguts per a Agossaràs. El senyor president, Malson Nosapunnyap, a qui coneixia d’haver-lo vist en la televisió, i una periodista, antiga presentadora del telenotícies, anomenada Pavillana.
En acabar el dinarot, va començar una autèntica cercavila de botelles de licors per la taula que van acabar d’embolicar els comensals, tot allò amenitzat amb el continu rerefons d’un telèfon mòbil que no parava de sonar, però al propietari del qual semblava no importar-li gaire que el trucaren de manera tan insistent. Quan aquell festival va haver acabat, la nit havia caigut sobre la ciutat, una foscor trasbalsada ara i adés per la insistència d’uns llamps que il·luminaven el cel com el castell de focs d’artific de la Nit del Foc.
El camí de tornada a casa va ser certament dificultós per a Agossaràs, no acostumat a aquells excessos. Tenia l’enteniment enfosquit a causa de l’enorme ingesta de vi i gintònics. Tant era així que, mentre feia tombs al carrer va notar com perdia els sentits i es feia tot fosc. Quan va despertar, la visió que tenia el va trasbalsar: es trobava al si d’una cova, fosca i humida, ja que es notava com, per les parets de roca obscura, regalimaven fins fils d’aigua que formaven petits basals al sòl de la cova.
Agossaràs es trobava tot estirat a terra, i semblava que hi duia una bona estona. A mesura que recuperava els sentits va intentar incorporar-se. Aleshores va començar a sentir intenses fiblades al cap, un recordatori somàtic dels excessos de… del dinar? Del dia anterior? No sabia quant de temps duia allí, però semblava que haguera passat una eternitat a jutjar per la intensa set i la boca tan pastosa que tenia.
En incorporar-se, es va adonar que no estava sol en aquell indret. En efecte, tot al seu voltant hi havia els seus vells acompanyants de dinarot. El molt honorable president Malson Nosapunnyap juntament amb la periodista, la senyora alcaldessa i Pompom, els quals, a poc a poc, anaren recobrant els sentits. Tots feien la mateixa cara de sorpresa en adonar-se que es trobaven en una cova, tots junts, des de no se sap ben bé quan.
Pompom ben aviat va donar mostres de saber desenvolupar-se en situacions complexes com aquella: es va adonar que els regalims d’aigua que queien per les parets de la cova acabaven formant un petit riu que s’endinsava per la cova, cosa que els va fer intuir que la cova tenia major profunditat i que, no havent-hi cap alternativa, podien seguir aquell rierol per tractar de trobar-ne l’eixida.
Així doncs, el grup es va posar en marxa i van anar seguint el trajecte que recorria el rierol endinsant-se en la roca per un passadís tan estret, que havien d’anar d’un en un i, fins i tot, de costat per poder passar-hi. Després d’haver recorregut el que semblava una autèntica eternitat, aquell passadís estret va començar a fer-se més ample a mesura que rebia i s’ajuntava amb altres passadissos. Tant era així, que el rierol començà a convertir-se en un autèntic riu, el cabal del qual era certament ample, i portava aigua a vessar.
Van decidir seguir el riu, esperançat d’arribar a la desembocadura en la mar, però la realitat va ser que el riu desembocava en un llac, l’extensió del qual feia que la vista no n’abastava la fi. En aquella llacuna hi havia un petit istme de terra que s’hi endinsava fins a arribar a una petita porció de terra en què hi havia un embarcador amb una barca. Tenint en compte que no hi havia altre camí pel qual seguir, s’hi van encaminar.
Aquell istme de terra era certament estret, tant que de nou havien d’anar l’un darrere de l’altre. Quan estaven a punt d’arribar a l’embarcador, una gegantesca figura va aparéixer davant d’ells. Era el Ca Cèrber, guardià de les portes de l’infern, un immens gos amb tres caps. Estava furiós i famolenc, raó per la qual va decidir empassar-se part de la comitiva. Així, Pompom, que liderava el grup, va ser el primer a quedar atrapat entre les dents d’un dels caps de Cèrber, mentre un altre grap enganxava Pavillana, i el tercer feia allò mateix amb Alatac. Així doncs, Agossaràs i Malson Nosapunnyap aprofitaren l’avinentesa i escaparen de les fauces de Cèrber, corrent cap a l’embarcació.
Mentre Cèrber acabava d’engolir-se els tres companys, Malson Nosapunnyap i Agossaràs van iniciar el seu trajecte per la llacuna. Malson feia cara de no saber ben bé què havia passat i estava pàl·lid. No era capaç de verbalitzar res en absolut. Agossaràs va optar per trencar el silenci:
–Després del que hem viscut, està clar que ens trobem en l’infern, perquè eixa bèstia que acaba d’atacar-nos no és altre que el Ca Cèrber, guardià de les portes de l’infern.
Malson Nosapunnyap seguia sense dir ni pruna. Estava estupefacte, incapaç de reaccionar d’alguna manera diversa al seu estat de xoc. Finalment, va dir:
–Entonces, ¿ya está? ¿Estamos muertos?
–Encara no. Si no recorde malament, encara devem tindre alguna opció de salvar-nos. Haurem d’estar alerta –va respondre Agossaràs.
L’embarcació va seguir el corrent d’aigua, i passada una estona ben llarga, van començar a veure l’altre extrem de la llacuna Estígia. En el trajecte hi va haver diversos morts que intentaren pujar a l’embarcació per tal de salvar-se, però Agossaràs els va fer front i va impedir que hi entraren.
Quan van arribar a l’altre extrem de la llacuna, els hi esperava Tirèsies, endeví de l’antiguitat grega. Agossaràs, gràcies a la seua formació acadèmica, el va reconéixer de seguida:
–Tirèsies! Gràcies a la Geperudeta que ets aquí!
–¿Quién es este señor y qué es lo que quiere? –va demanar Malson Nosapunnyap amb to despectiu.
–Tirèsies és un endeví importantíssim en l’antiga Grècia i ens pot ajudar a sortir d’aquí.
–Ah! Estupendo. ¿Y qué quiere a cambio de sacarnos de aquí? –la pregunta era lògica per a Malson Nosapunnyap, ja que des de la seua mentalitat ningú no fa res a canvi de no res.
–Tirèsies! Com podem eixir dels Inferns i tornar al món dels vius? –demanà Agossaràs al vell endeví, ignorant la pregunta impertinent de Malson Nosapunnyap.
–Si al món dels vius voleu tornar, les errades que vos han portat ací heu d’esmenar –va respondre Tirèsies.
–¡Pero que dice este viejo de errores! ¡Yo no me equivoco nunca! ¡NUNCA! –va ser la resposta de Malson Nosapunnyap, el qual havia deixat d’estar pàl·lid i estava verd d’ira.
–La veritat és que ells també pensaren que no s’havien equivocat mai –va respondre Tirèsies–. Per això es van quedar ací –va dir fent un moviment amb la mà esquerra que els passà a mostrar un passadís en l’interior del qual s’hi endevinaven diverses figures.
Agossaràs i Malson Nosapunnyap van entendre que allò era una invitació a accedir-hi. Així doncs, es van enfilar pel corredor i van començar a veure diverses persones, cadascuna de les quals rebia un càstig en particular.
D’entre aquelles persones, ràpidament en van reconéixer una, el molt honorable expresident Analpas, el qual havia estat molt astut, ja que havia eludit la justícia pels nombrosos casos de corrupció en què havia participat fingint una greu malaltia. Ara el seu aspecte era totalment escarransit, com si en efecte estiguera malalt, i es trobava assegut en una roca, amb tot de degotadors que li subministraven medicaments contra la malaltia fingida, uns medicaments que el feien bossar de manera contínua.
Van seguir el passadís, i com si fos una mena d’aparador, hi havia tot un seguit de personatges més o menys coneguts patint algun tipus de càstig relacionat amb els errors comesos en vida. El cas que més els va cridar l’atenció va ser el d’un reporter d’À Punt, que es trobava allí, assegut, estudiant el Diccionari Normatiu Valencià, alhora que es trobava envoltat de la Gramàtica Normativa Valenciana i altres documents normatius de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ja que en diverses retransmissions havia emprat paraules no normatives com “playa”, “barc, “va mort”, etc.
–¡Esto es el colmo! ¡Hasta en el infierno tenemos que padecer la imposición de estos catalanistas! –va esclatar Malson Nosapunnyap.
–Home, senyor president, fins i tot vosté, que no sap un nyap, pot reconéixer que “playa” o “barc” són paraules incorrectes en valencià.
–¡Eso es lo de menos! Lo que es un escándalo es que hasta aquí se extienda la imposición lingüística de esta gente. ¡Es un atropello a nuestros derechos! –va continuar Malson–. Deberíamos hacer un referéndum entre los condenados para que puedan escoger con qué lengua quieren que se les castigue.
Tirèsies no podia creure allò que sentia. Aquell senyor volia immiscir-se en els assumptes de l’infern i regular els càstigs als condemnats! Arribats a aquell punt, Tirèsies va decidir intervindre i va demanar als seus dos acompanyants:
–Per quin motiu creieu vosaltres que us trobeu ací?
–Pues lo único que se me ocurre es que me hayan castigado por cantar muy mal.
–Doncs la veritat és que cantaves molt malament, però aquesta no és la raó del teu càstig…
Aleshores, una força invisible va traslladar Malson Nosapunnyap cap a la paret de la cova i hi va quedar ancorat. En eixe moment, hi va aparéixer un telèfon mòbil, que va quedar a uns pams de distància de Malson, i va començar a sonar. Agossaràs, en eixe moment, va reconéixer la melodia del telèfon. Era la mateixa que havia estat sonant sense parar mentre xarraven i bevien en el dinar! Aleshores, Malson va allargar el braç per a agafar el telèfon per a respondre-hi, però cada vegada que ho intentava, el telèfon se li escapava, de manera que aquella melodia no cessava mai.
–Espere que això et faça reflexionar respecte de les teues errades –va dir Tirèsies, al mateix temps que agafava pel muscle Agossaràs i els dos enfilaven el camí cap a una altra galeria de la cova.
Van fer el camí en silenci, fins que van arribar a una sala on hi havia una tauleta al bell mig amb una cadira. Al voltant d’aquella cadira hi havia una grada que tenia forma d’U, que envoltava la tauleta.
–Tu has d’asseure en la tauleta –va dir Tirèsies–. Vaig a buscar les persones que t’han de jutjar.
Agossaràs va seure en la cadira i hi va romandre a l’espera mentre rumiava quina era la raó de la seua presència a l’infern.
Al cap de poc de temps aquella tribuna va anar omplint-se amb una munió de gent, alguns dels quals li resultaven familiars: eren rostres que recordava de la seua etapa com a estudiant, rostres que solien situar-se als marges dels llibres a mode d’efígies de les persones que s’hi esmentaven: Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, els signants de les Normes de Castelló; però també hi havia representants de la literatura de tot l’àmbit lingüístic, començant per Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, Bonaventura Carles Aribau, fins a arribar-ne a alguns més recents, com Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor.
Fou, precisament, aquest últim, qui es va adreçar a Agossaràs:
–Benvolgut Agossaràs, et trobes aquí avui a causa del mal que has causat i que causes a la nostra estimada llengua.
–Jo no hi he fet cap mal! –va respondre agosaradament Agossaràs.
–Com tu bé saps, fill –va proseguir Enric Valor, amb aquella calma i serenitat que tant el caracteritzava–, la llengua és el principal exponent de la identitat d’un poble. Menysprear-la o maltractar-la és el pitjor que podem fer…
–Però jo no he fet això, jo he intentat donar-li un valor, una identitat pròpia, perquè nosaltres no som igual que ells –va dir, assenyalant la part de la bancada on seien els autors i filòlegs catalans.
En eixe moment, Ramon Llull es va alçar i es va situar al costat d’Enric Valor:
–Si allò que tu dius fos cert, nosaltres no seríem aquí, i allò que has estudiat no seria més que una gran mentida. Sense mi, tota la literatura posterior no existiria…
–Però nosaltres, els valencians, som un element singular, diferent i diferenciat dels catalans, no parlem la mateixa llengua, no pertanyem a la mateixa literatura… –respongué Agossaràs.
Ara li va tocar el torn a Estellés:
–Aleshores, d’acord amb el seu argument, Miguel de Unamuno o Mario Vargas Llosa no pertanyen a la literatura espanyola, ja que el seu origen geogràfic i nacional és diferent a la dels autors pròpiament dit castellans…
–Ehm…, no…, és que…, això és diferent! –Agossaràs havia quedat sense paraules.
–En definitiva –va continuar Estellés–, has comés el que creiem que és el pitjor crim que es pot cometre contra la llengua: no ja menysprear-la o maltractar-la, l’has venuda a canvi de quatre duros! Les qüestions acadèmiques, lingüístiques, gramaticals, ortogràfiques… no poden ser fruit d’un deliri polític!
Agossaràs començava a entendre que allò no tenia volta de full, que s’havia equivocat.
–És per això que aquest tribunal et condemna a deambular tota l’eternitat per tot arreu del País Valencià corregint les errades ortogràfiques en els senyals de trànsit.
I, tot seguit, així va ser. Des d’aleshores, Agossaràs pul·lula d’ací a allà amb un pot de pintura blanca i un altre de negra, per totes i cadascuna de les carreteres valencianes, corregint de manera continuada tots els senyals que l’actual govern de la Generalitat ha instal·lat amb el nom “Valéncia”, per tal de posar la forma normativa, reconeguda i oficial del topònim de la ciutat: “València” i tantes altres rucades que les autoritats perpetren per escriure sense consultar el diccionari.
