Escric aquestes paraules amb el cor en el puny, el sentiment crema tant de ràbia com de tristesa, una volta més som testimonis d’altre atac a la nostra llengua, i cada vegada tinc més clar que és perquè valencià és sinònim de llibertat i a la inquisició del segle XXI no li agrada la llibertat.
Afortunadament, nosaltres continuarem parlant, pensant, cantant i estimant en valencià, perquè ací, al País Valencià― sí, país, per molt que a alguns es coga― és la llengua que utilitzem, ací les primeres paraules que aprenem són “mare i pare”, ací som del Tio Canya, com les nostres iaies i iaios, i ací defenem la llibertat d’usar la nostra llengua.
Ha quedat patent el menyspreu a la nostra terra, no sols des de PP i Vox, que també, perquè en els dos anys de mandat que porten han fet més mal al País Valencià que una pedregà, sinó des del que significa Espanya, eixa que només té en compte Madrid i la perifèria, eixa de la sevillana, la sangria i la paella, que no accepta la diversitat i que considera tot el que està fora de la seua àrea una colònia a la qual espoliar i fer malbé. És evident que continuem sent el lloc de vacances dels madrilenys, i que fora d’això no existim per a res més.
No obstant això, és trist, com a filòloga, soc una ferma defensora de les llengües, de totes, i dels accents i dialectes, perquè la filologia és una carta d’amor a totes les llengües del món, sense jerarquies i sense odi, parlar no pot ser sinònim d’odi. Perquè, posats a dir barrabassades, si és una qüestió d’economia del llenguatge i de facilitar la comunicació, ¿per què no eliminar totes les llengües del món i adoptar l’esperanto? Així tampoc hi hauria fronteres lingüístiques entre països. L’esperanto fou una llengua artificial creada perquè fora fàcil comunicar-se, un intent de fer una llengua universal. Evidentment, no va tirar endavant perquè la llengua es fa al carrer amb els parlants, amb estima, amb espontaneïtat i no a les acadèmies, tot i que aquestes tinguen un paper fonamental en la fixació i difusió, a més de tenir cura de la gramàtica, lèxic, ortografia, etc.
Malauradament, la diversitat lingüística sempre ha estat vista com un càstig, ja amb la història de la Torre de Babel es percebien les llengües com una maledicció perquè els humans no s’entengueren i es quedaren dispersos a la terra, evitant així l’arribada a la ciutat de Babel. Jo encara no comprenc la por al fet que es parle diferent, quan les llengües haurien de ser patrimoni de la humanitat i un niu de respecte als seus parlants.
A més a més, el mateix Miguel de Cervantes (1547-1616) es va referir a Tirant lo Blanc, l’obra daurada valenciana de Joanot Martorell (1410? – 1465) com: “Tesoro de contento y mina de pasatiempos”, así como, por su estilo, “el mejor libro del mundo”. Entre les pàgines d’El Quixot apareix la cremà de llibres i de la fogata es lliura el llibre de Martorell. Tants segles arrere es tenia més respecte per les llengües que ara, i és deplorable veure tanta gent menyspreant i perseguint una llengua que mai ha fet mal a ningú, al contrari, sempre ha sigut estima, llar i poble. Tant de bo algun dia deixe de cegar-los l’odi i pugen veure que les llengües són cultura i que són ells els que imposen, lleven drets i arrasen el vertader significat de ser valenciana.
Què hi ha de roín en parlar la llengua d’Isabel Clara Simó, d’Estellés, de Fuster, i de defensar el dret a comunicar-nos en la nostra llengua i de fer-la respectar a tots aquells i aquelles que venen al nostre territori? Cap llengua és motiu de disputa i tots els polítics que han atemptat contra ella han demostrat que no estimen ni la nostra llengua ni la nostra cultura ni la nostra terra.
