Per què cal defensar el valencià ara més que mai? La resposta és senzilla: perquè està sent atacat. I no de manera subtil, sinó amb accions concretes i premeditades que busquen esborrar-lo de l’espai públic, de les escoles i de la consciència col·lectiva.
La influència dels sectors més reaccionaris dins del Consell és cada vegada més forta. El PP, afeblit per la mala gestió de la DANA i la inoperància del president, ha obert la porta a mesures regressives que posen en perill el patrimoni lingüístic i cultural valencià. L’extrema dreta, que fa temps que proclama la seua voluntat d’uniformitzar culturalment el territori, està trobant pocs obstacles per avançar la seua agenda. El Partit Popular ha assumit com a pròpies una sèrie de mesures que en èpoques anteriors havia acordat amb els partits de l’esquerra: no convertir en batalla política algunes qüestions essencials per a la supervivència dels trets que ens defineixen com a poble. Cal recordar, per exemple, el consens respecte a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que ara s’ha trencat per convertir la llengua en un element més de polarització política.
Un dels casos més greus ha estat la intervenció de la televisió pública À Punt, un intent flagrant de controlar ideològicament un mitjà que havia aconseguit guanyar-se un espai de pluralitat i rigor, i que va ser un element vital de servei públic durant els moments més caòtics de les inundacions, transmetent informació crucial per a salvar vides i suplint en alguns moments la manca d’informació oficial. Però la censura no acaba als mitjans. També arriba a les aules. La proposta d’un referèndum per reduir l’ús del valencià a l’ensenyament ha estat un intent disfressat de democràcia per retallar drets lingüístics. L’operació, tan evident com ineficaç, ha fracassat, però deixa ben clara la voluntat política: fer retrocedir el valencià i de pas l’escola pública.
Hem estat testimonis d’agressions; l’intent de declarar la comarca de l’Alacantí com a zona de predomini lingüístic castellà és una manipulació descarada de la realitat sociolingüística. Igualment greu és el projecte de canvi de denominació de la ciutat de València, una mesura simbòlica però carregada d’intencionalitat: esborrar la forma genuïna i institucional del topònim aprovada democràticament. A més, diversos col·lectius ja han advertit que l’operació no només té un component polític —el canvi d’accent estava al programa del PP, cosa que mostra que no és un moviment improvisat sinó planificat—, sinó que també trontolla des del punt de vista legal. La forma exclusiva “València” va ser validada fa només sis anys pel Tribunal Superior de Justícia, que va establir la necessitat d’estabilitat i coherència en els canvis toponímics. Reobrir el debat ara, sense una justificació sòlida, vulnera aquest principi bàsic de bona administració.
El problema va encara més enllà, però. L’informe en què es fonamenta l’Ajuntament no solament és discutible, sinó que és irregular, perquè no va ser elaborat per la secció de Toponímia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —l’única autoritat competent—, sinó encarregat a un particular. Això vulnera la llei de creació de l’AVL i deixa sense validesa jurídica el document. Fonts oficials han reconegut que en el procediment ja s’han vulnerat lleis bàsiques, la qual cosa reforça la idea que no es tracta d’una qüestió tècnica sinó d’una operació política amb fonaments molt febles.
Alguns d’aquests moviments semblen preparar el camí per introduir, de manera progressiva, el secessionisme lingüístic, que fins fa no massa temps semblava una qüestió fora del debat polític. En aquest context cal situar la publicació, dins de la col·lecció Biblioteca de Filologia Valenciana de la Institució Alfons el Magnànim (organisme de la Diputació de València), del llibre Sistema d’accentuació (valencià, castellà, italià, s. XIX–XX). Raons de no assimilar-lo. Com fer-lo assequible, d’Abelard Saragossà, el mateix que ha fet l’informe sobre el canvi de sentit de l’accent del nom de la ciutat. Paral·lelament, hem vist com acusen entitats com l’Associació d’Editorials del País Valencià de donar suport al català, cosa que deixa ben clares les intencions de determinats sectors.
Tot plegat conforma una ofensiva cultural i ideològica que va més enllà de la llengua: és un atac a la diversitat, a la llibertat d’expressió i a la memòria col·lectiva. Davant això, la societat civil, col·lectius culturals, docents i milers de ciutadans s’estan mobilitzant per defensar el valencià, no com una llengua del passat, sinó com una eina viva, útil i necessària per al present i el futur.
Cal recordar que el valencià no és patrimoni d’un partit ni d’una ideologia: és patrimoni del poble valencià. I com a tal, ha de ser protegit, promogut i estimat. La defensa del valencià no és només una qüestió identitària, sinó també democràtica i de respecte a la legalitat. És cabdal recordar que la riquesa d’un país no es mesura únicament en termes econòmics o polítics, sinó també amb la capacitat de preservar i ser conscients de la seua herència cultural.
Tomàs Moreno és filòleg i escriptor.
