Durant segles, el valencià es va parlar en diverses comarques de l’actual Regió de Múrcia, fruit de les repoblacions medievals provinents de la Corona d’Aragó i d’onades migratòries posteriors. Malgrat la seua història rica i l’empremta deixada en la toponímia i el dialecte murcià, la llengua ha patit un procés de minorització que l’ha portat a un estat crític. Avui, les iniciatives per recuperar-ne la memòria conviuen amb la manca de suport institucional i la pressió del castellà.
Un passat de presència valenciana
La influència del valencià a Múrcia es remunta a la conquesta cristiana de 1266, quan Jaume I va conquerir el regne musulmà de Múrcia per ajudar la Corona de Castella. En aquella època, el Regne de Múrcia medieval tenia una extensió molt més gran que la Regió de Múrcia actual. A més del territori murcià actual, incloïa zones que avui formen part del País Valencià, concretament les comarques del Baix Segura i part del Vinalopó, amb poblacions com Oriola, Elx, Alacant i Guardamar.
Arran de la conquesta es va produir una onada de repoblació de caràcter militar i administratiu, amb colons principalment catalans, però també aragonesos i valencians. Aquesta repoblació es va estendre a diverses zones, incloent-hi ciutats com Múrcia o Cartagena, on es van establir comunitats de parla catalana. Tanmateix, l’antic regne de Múrcia també va ser repoblat per castellans, fet que va afavorir una progressiva castellanització de la regió. Això va provocar l’arraconament del català en aquelles zones murcianes on s’havia parlat, fins que va acabar desapareixent com a llengua predominant al segle XV.
Cronistes medievals, com Ramon Muntaner, destacaven la presència del català a zones com el Camp de Cartagena i l’Horta de Múrcia. Aquesta presència es reflecteix en nombrosos topònims d’origen valencià, com La Murada o Beniaján. A més, el dialecte murcià actual conserva vestigis del valencià, especialment en la pronunciació i en certes expressions quotidianes. Per exemple, es poden trobar paraules com «achavo» (de l’antic valencià «xacó», significat com a cosa petita) o la tendència a usar «mosatros» en comptes de «nosotros», una influència clara del valencià. A més, alguns parlants conserven la sonorització de la «s» intervocàlica. Destaca l’ús de vocalitzacions obertes i sons més suaus, trets relacionats amb l’herència del valencià. Aquests fenòmens són especialment visibles en comunitats rurals properes al límit amb el País Valencià, on també es pot observar la tendència a l’elisió de sons.
Canvis territorials i les seues conseqüències lingüístiques
Durant el regnat de Jaume II, es va produir una redefinició territorial del Regne de Múrcia. Aquest procés es va desenvolupar en dues fases: primer amb la Sentència Arbitral de Torrelles (1304), que va establir el principi de partició, i després, amb el Tractat d’Elx (1305), que va fixar les fronteres amb més precisió. Jaume II d’Aragó va annexar al Regne de València la franja nord del Regne de Múrcia, incloent-hi Oriola, Elx, Alacant i Guardamar, que fins aleshores formaven part del territori murcià. Aquest canvi polític i administratiu va tenir un impacte directe en la presència del català a la zona: mentre que les terres incorporades al Regne de València van continuar sent valencianoparlants durant segles, la resta del Regne de Múrcia va experimentar una castellanització més accelerada.
Un cas especialment rellevant és el de Cartagena. Malgrat que una part considerable de la seua població era catalanoparlant segons registres de l’època, Jaume II va renunciar-hi en el Tractat d’Elx per motius estratègics. Aquesta decisió va marcar un punt d’inflexió, ja que va deixar fora de la influència aragonesa una ciutat amb un substrat lingüístic valencià significatiu.
A partir del segle XVIII, les polítiques centralitzadores de la monarquia borbònica i, més tard, del franquisme, van accelerar la desaparició del valencià a Múrcia. La prohibició de la llengua en àmbits públics, juntament amb la manca de suport institucional, van facilitar la substitució pel castellà. Un exemple clar és el cas de diverses localitats de l’actual Regió de Múrcia, com Favanella o Fortuna, on fins al segle XVIII la població era majoritàriament valencianoparlant, però la repressió lingüística en va provocar la castellanització completa.
El Carxe: l’últim bastió del valencià a Múrcia
A diferència de la repoblació medieval, la presència del valencià al Carxe es deu a una onada migratòria molt més tardana. Entre 1878 i 1887, nombrosos llauradors procedents de les Valls del Vinalopó i la Foia de Castalla es van establir en aquesta regió muntanyosa entre Jumella, Iecla i Favanella. Aquesta migració pacífica, motivada per raons econòmiques en recerca de conreu, va donar lloc a petits enclavaments catalanoparlants que han perdurat fins avui.
Tot i que durant dècades aquest territori va romandre relativament desconegut, el seu estudi per part de la filologia catalana el rescatà de l’oblit. Inicialment, alguns investigadors van atribuir l’existència de parlants de valencià a una herència medieval, però estudis posteriors van confirmar que l’origen d’aquesta comunitat es trobava en les migracions del segle XIX. Manuel Sanchis Guarner va ser un dels primers estudiosos a documentar-ne l’existència gràcies a la informació facilitada per Antoni Gracias, un mallorquí resident a Múrcia, i per Lluís Rico Navarro, natural de la Canyada del Trigo. La inclusió del Carxe en la Gramàtica valenciana (1950) i les posteriors visites de Sanchis Guarner i Antoni Ródenas van contribuir a situar aquesta zona dins els mapes dialectològics del català. Aquest reconeixement acadèmic es consolidà amb estudis posteriors, com El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Murcia (1998), d’Ester Limorti i Artur Quintana amb transcripció musical de Lluís Borau i Ester Pérez, una obra completíssima que aprofundí en el patrimoni lingüístic i cultural d’aquesta comunitat.
Amb aquest context històric, avui dia el valencià al Carxe sobreviu de manera precària. Aproximadament 1.200 persones viuen en aquest territori, però no totes són parlants actius. A més, la transmissió intergeneracional és pràcticament nul·la. Segons un estudi de la Universitat de Múrcia de 1990, en aquell moment encara hi havia 300 parlants actius. No obstant això, la manca d’educació en valencià i la despoblació de la zona han reduït encara més aquesta xifra. Actualment, s’estima que hi ha 40 parlants nadius majors de 70 anys. Segons informes del Consell d’Europa, la transmissió intergeneracional del valencià en aquesta regió és gairebé inexistent.
Els desafiaments actuals
El futur del valencià al Carxe depén de diversos factors:
- Despoblació: El 60% dels nuclis del Carxe tenen menys de 50 habitants. Com a comarca dedicada a les tasques del camp, la crisi de l’agricultura ha tornat a amenaçar el Carxe amb la despoblació. Si bé a mitjan segle XX les aldees del Carxe comptaven amb uns 3.000 habitants, avui amb prou feines sumen un miler, incloent-hi un contingent d’anglesos amb segona residència. En algunes aldees ja no viu pràcticament ningú, ja que els seus habitants han emigrat, principalment al Pinós, que continua sent el referent per a la gent del Carxe, i en menor mesura a Iecla i Jumella.
- Manca de suport institucional: La Regió de Múrcia no reconeix el valencià com a llengua històrica. Tot i que la Carta Europea de Llengües Minoritàries l’identifica com a «llengua més amenaçada d’Espanya» en aquesta regió.
- Divisió identitària: Molts joves es perceben exclusivament com a murcians i no com a valencians.
Segons l’especialista en dret lingüístic Àngel C. Navarro, «la protecció del valencià al Carxe requereix una base jurídica clara i un compromís institucional ferm per garantir-ne la supervivència».
Intent de recuperació i perspectives de futur
Davant d’aquesta situació, diverses associacions i investigadors intenten preservar aquest patrimoni. L’«Institut Carxe» organitza tallers de llengua i activitats culturals per reivindicar el valencià. A més, la Universitat d’Alacant ha documentat les últimes mostres de parla valenciana a la zona.
Tanmateix, la manca de suport institucional limita les possibilitats de revitalització. La Generalitat Valenciana ha manifestat interés a protegir el valencià al Carxe, però sense la col·laboració del govern murcià, els avanços són lents. Segons Àngel C. Navarro, «cal un reconeixement oficial i polítiques de suport per evitar la desaparició total d’aquest patrimoni».
Recapitulació
El valencià a Múrcia ha passat de ser una llengua viva a una relíquia en perill d’extinció. Tot i això, el seu record persisteix gràcies als esforços d’entitats i investigadors. La seua recuperació sembla complicada, però el seu reconeixement com a part del patrimoni lingüístic podria garantir-ne la pervivència en la memòria col·lectiva. Un cas interessant és el de l’Alguer a Sardenya on si s’han reconegut les empremtes dels nostres avantpassats. Estimar la nostra llengua també significa reforçar la nostra consciència lingüística més enllà del nostre territori.
