Fou de sobte que s’adonà que el món havia començat a acabar-se. No calia ser gaire intel·ligent per fer-ho, però, vet per on, ningú no se n’havia adonat abans. De l’acabament. D’aital desgràcia que estava a punt d’ocórrer. Ja el tenim, a Agosaràs, en el seu agosarat intent d’evitar el que intuïa com inevitable. Perquè que el món s’haguera acabat, abans del big bang, per donar lloc al nostre, no evitava que els suposats anteriors habitants de l’univers hagueren de romandre en l’oblit, com realment havia passat. Potser l’acabament d’aquest món, que Agosaràs plantejava, no era tan dramàtic, però suposava un acabament de conseqüències imprevisibles.
Tot començà just quan acabava de despertar-se. El fet que el despertador l’haguera estat cridant durant una bona mitja hora no tenia gens d’importància. Els herois són els que fan moure el temps. I les circumstàncies. El dia s’havia produït quan ell havia obert els ulls. Això era una veritat indiscutible. I estava a punt de pensar què hauria de prendre per desdejuni quan se li va ocórrer la idea que seria determinant per la seua teoria: si el món havia començat, en la seua autèntica forma, en aquell precís moment, d’on és que provenia?
Les preguntes importants són les que marquen la història, però aquesta pregunta a penes va desviar el nostre protagonista en el camí que el duria fins a la cuina, i les torradetes amb mantega i cansalada, un bon desdejuni-esmorzar que hauria de constituir l’àpat més important del dia. Després, el camí era davallada. Només això.
Feia hores que el sol enviava els seus rajos contra les façanes del seu carrer, i ja amb els aliments en procés de digestió, que li tornà a vindre la idea primigènia: el món just acabava de crear-se. No sabia qui ho havia fet? Ni com? El quan era més fàcil: només calia mirar un rellotge i descomptar el temps que duia despert… això era el temps d’existència de l’univers.
De sobte, però, li vingué un rampell de lucidesa: ell no podia influir en l’origen de l’univers. Era com un regal, que et toca agafar-lo així com ve, fer cara de sorpresa, de sorpresa al·lucinada si molt convenia, per fer sentir a aquell que l’havia propiciat en l’èxtasi de la seua faceta com a regalador expert-en-la-matèria. Això, com pensava ell, quedava lluny del seu poder, del seu domini… però, i aquest pensament el va fer tremolar de cap a peus, què passaria quan arribara la fosca, l’obscuritat, la negror més absoluta, el moment que tancara els ulls… llavors arribaria el moment més aterridor, el de la desaparició. En cloure els ulls, tot estaria perdut. L’hecatombe absoluta. Després, si hi havia després, res no garantia que qui els tornara a obrir fora realment ell mateix. Potser fins i tot el món podria ben bé haver deixat d’existir. No podia córrer cap risc!
—Pompom, ací, al seu servei, per servir-lo —les paraules eren les habituals, i secretes, per amagar la seua identitat secreta, que era també la de Pompom, però això només ho sabia ell.
—Pompom, soc el teu amic, també secret, en missió igualment secreta. Agosaràs, en acció.
—I què vols dir-me? Com goses interrompre el moment que estava a punt de resoldre el misteri de la darrera novel·la de detectius que havia començat tot just fa… hui estem a dimarts, veritat?
—Sí…
—Doncs això fa just… un any. I estava per fer-ho ara, però per la teua culpa no serà possible. Que la inspiració sabem com ve, però no si torna, i a veure si hauré de tornar-la a llegir de nou fins que coincidisca l’alineació dels astres i el moviment de les formigues al corral… espere que allò que m’hages de dir siga molt, però que molt important!!
—Ho és, Pompom. De fet, és la missió més important que mai haurem de resoldre.
Alguna cosa es va il·luminar en la mirada de Pompom… es veia aclamat per les masses. En un cotxe descapotable, saludant la concurrència que li llançaria flors, passant als llibres d’història, donant nom a un carrer del seu poble!!
—I quan la gent escriga una carta, haurà de llegir per força el meu nom al sobre.
—Nom? A què et refereixes? —realment, Pompom era una mica despistat, va pensar Agosaràs…— El que vull dir-te és que el món corre perill, que està a punt de desaparéixer, si no fem alguna cosa per canviar-lo!!!
—Vinga, no serà per a tant… hui, l’home de l’oratge no ha dit res al respecte. Com hauria de passar alguna cosa per l’estil, si l’home de l’oratge no ens avisava?
Era tanta la seguretat de Pompom que Agosaràs va tindre un instant de dubte, com un rampell en el fràgil equilibri del seu estat anímic. Per sort, la seua determinació, segons els astres, li era favorable i no es deixà entabanar per arguments simples, tot i que formidables, del seu amic d’aventures i d’heroïcitats. I, per això, sense perdre ni un instant, va començar a contar-li fil per randa el seu pensament més profund. La desaparició seria inevitable si no hi feien res. I era urgent fer-ho al més aviat possible. La humanitat, una vegada més, els necessitava! Però caldria cridar la tercera pota de la taula, el tercer déu de l’olimp, al tercer dia important de la setmana (els altres eren sempre per farcir l’inevitable pas del temps). I així ho van acordar els nostres herois.
—Caldria cridar la tercera pota de la taula, el tercer déu de l’olimp, al tercer dia important…
—Sí, vinga, no copies el que diu el narrador, que ja et conec —feu Pompom, evidentment cansat d’aquest costum del seu amic.
—Tens raó… és que actue per inèrcia…— i és que sovint, el nostre protagonista actuava per inèrcia, i el narrador també té dret, de tant en tant, a fer el seu petit acte de revenja dels seus personatges, quan no paren de posar-li el dit en l’ull de la inspiració. I és que algun dia d’aquests hauria de cridar el sindicat per formular una queixa…
—Doncs, posa’t immediatament al telèfon i crida-la, però ja! Quedarem al lloc que ni tu ni jo sabem…
—Però si no sabem, com vols que hi arribe? —la perplexitat de Pompom estava creixent més que l’escuma del café que estava a punt de beure.
—Clar que ho sabem, però no ho podem dir, perquè és un secret, i és possible que algú, com ara tu, estiga escoltant la nostra conversa.
—I com vols que hi vaja, si és un lloc secret?
—Al bar de tots els dies, on esmorzem, bé, on tu et prens el segon esmorzar, que sé massa bé que tu no ixes dejú de casa…
—D’acord! Ara caic! —i, de sobte, un soroll indefinible, un terrabastall, una espècie de detonació sonora va sacsejar el telèfon— i ara m’alce de la caiguda!
Volem deixar passar el temps que els dos herois van tardar en explicar-se on estava el bar de sempre, en quin racó havien deixat la clau del bar que sempre estava obert, en quin fanal calia creuar el carrer per evitar el risc de ser atacat per un cotxe assassí, i molts altres dilemes que van ser plantejats i no resolts durant unes bones dues hores… els trobarem seguidament al bar, fent-se l’aperitiu i parlant fluixet en un bar que estava tan de gom a gom que ni els pensament se sentien… i amb aquesta festa, els lectors em permetran que em prenga uns minuts per agafar aire per narrar amb tota la força de què soc capaç, jo, el narrador jurat d’aquesta història. Però anem a pams…
—Però anem a pams… —ja hi tornem…
—Voleu dir… —Alatac els mirava amb uns ulls com unes taronges.
—Sí, en efecte —les paraules de Pompom, bé, els crits, no admetien cap mena de dubte, d’indecisió, de probabilitat exponencial en contra.
—Aleshores…
—…tenim…
—…un problema!!
—GOOOOOLLLLL! —feu una massa entusiasmada, perquè l’equip que admiraven havia aconseguit de marcar un gol, però que no s’adonaven que el món estava en perill?
—Però no… —va estar a punt de clavar la pota, per imitar sempre la implacable lucidesa del narrador, per sort fou tallat a temps per Pompom.
—Xissst! Que és una missió secreta!!!!
La mala sort fou que, en aqueix precís moment tots havien emmudit per agafar aire, alhora, o per fer un glop a la cervesa, i en sentir-ho van girar-se cap els nostres protagonistes. Per sort, Alatac, que era experta en solucions gairebé miraculoses, es posà a tossir d’una forma estrident i això acabà per distraure l’atenció del públic, això i un gol en contra que el porter no havia sabut com evitar… i és que hi ha porters que naixen amb dos mans esquerres…
—Sí, dos mans esquerres!
—Què dius, Agosaràs?
—Que fem el dos i anem a un altre lloc, menys secret, però més silenciós!
I anaren a parc. No al de bombers, com s’entestava Alatac, que era més bonic i amb bombers forts que et feien caure de cul… però la missió urgia i ja era avançada la vesprada i encara no havien trobat cap solució al problema. Si és que així anava el món!
Després d’un llarg silenci. O de silencis intercalats per mirades que equivalien a silencis, però en minúscula. Llavors vingué, potser no la inspiració, però sí una solució secundària!
—Si el problema està en tancar els ulls… podries no tancar els ulls, veritat? —feu Alatac.
—O tancar-los, però posar-te una mascara que portara uns ulls oberts dibuixats —digué Pompom, solemnement.
—Perquè no dormir no seria una idea, veritat? —Agosaràs es va penedir ràpidament de la idea de no dormir, perquè li encantava dormir, no perdonava ni una miserable migdiada, ni una becaina, ni dormir les seues huit, deu o onze hores de cada dia, però per sort ningú no li havia fet massa cas.
El cas és que sovint les millors idees eren les seues, per què ningú no hi parava esment? Això seria, segur, una gran qüestió que caldria plantejar-se! I és que en les millors famílies d’herois també hi ha les seues xicotetes disputes. Ell ja ho entenia i els perdonava aquesta tendència a menysvalorar-lo. Tot fora per la salvació del món!
I per la salvació del món van recórrer tot el barri, mig tancat a aquelles hores. I van barallar-se, en una botiga oriental, pel darrer antifaç que hi trobaren, perquè una xiqueta el volia per no sé quina disfressa de carnestoltes, com si això fora més important que salvar el món!
—Com si això fora més important…
Per sort, de nou, els altres dos companys el feren callar a temps.
No cal dir que quasi els tanquen la porta als nassos quan van començar a barallar-se per qui pagava, per quantes monedes d’1 cèntim calia posar pels dos euros que costava, que si salvar allò s’estava posant pels núvols, que si estaven a finals del mes, tot i que era just el dia nou, que si una rebaixeta per ací, un descompte per allà, que si admetien un cupó que s’havia trobat pel carrer faria cosa de quinze anys, quan anava a l’escola, que ja hauria de ser una curiositat, una autèntica relíquia per la qual li pagarien una barbaritat al mercat negre dins d’un segle o dos… però la botiguera, oriental autèntica, no era ximple i no es volia deixar entabanar per aquest trio calavera.
Ja a casa, de qualsevol d’ells, només faltava que hagueren escollit la d’aquest humil narrador, que no dona per a luxes ni despeses extraordinàries…
—Gastos, cal dir gastos! —Pompom havia llegit entre línies aquesta paraula indignant i exigia una correcció, però el temps passava i encara quedava la qüestió més delicada.
—Sí, la més delicada.
—Que és… —feren Alatac i Pompom alhora.
—Dibuixar uns ulls que siguen creïbles. Que enganye l’univers. Que crega que no els tanque ni un moment… Només així podrem salvar-lo!!
—En efecte! —feu Alatac.
—En efecte! —coincidí Pompom.
I es posaren a dibuixar. Cal admetre que els seus dominis de la matèria no és que foren d’allò més… però no podíem esperar un, què sé jo… un Velázquez, un Dalí, un Rubens… amb quelcom creïble ja els estava bé. En definitiva, que creïble o no, ho deixaren estar, mentre prenien unes olivetes i unes quantes cerveses gola avall… al final, si no veien tres en un burro és que no veien res, i qualsevol ninot pintat en unes coves rupestres els hauria semblat el súmmum del realisme extrem, un Antonio López en la seua màxima expressió.
—I qui se l’ha de posar? —feu Agosaràs tímidament… al meu parer tenia una miqueta de por escènic, o por a fer que l’univers s’acabara per una mala interpretació per part seua, o senzillament por de la por que hom té quan es caga pantalons avall…
—Qui ha de ser, carai? Tu, que has vist el problema! —digué Alatac.
—Clar que sí, borinot! Tu i ningú més. Si la màscara els la posàrem tots, podríem confondre l’univers i qui sap quines conseqüències se’n derivarien…
—D’acord… seré jo, però si no ho faig bé no és culpa meua.
No li anaven a discutir que ell mai no es responsabilitzava de res… un Peter Pan en potència. Però ja s’havia fet tard. Molt tard. I estaven dormint la mona tots tres, amb la màscara damunt la taula i la nit ben entrada que hi era…
Quan a l’endemà, un esgotat Agosaràs va obrir els ulls, recordà tot l’embolic. Per no provocar l’acabament del món, es posà la màscara ràpidament, tot abans que els seus companys obriren al seu torn els ulls, i feu com que dormia.
Fins i tot el narrador aprofità per dormir una mica. Que ja tocava, i ningú no respecta els drets laborals, que ja esclaus és el que semblem…
I en despertar tots, o fer que despertaven, van descobrir que el món romania encara allà, sense dinosaures però allà, en perfecte estat de forma, malgrat els dolors de ronyons i de cap. Però això, sabeu què…
—…ho cura una bona dosi de cervesa…
Bé ja s’ho faran ells. Els nostres herois havien salvat el món. I de cotxes descapotables i aplaudiments, res de res… però això era una altra història!
O potser no, perquè Agosaràs realment s’havia posat les ulleres per semblar que s’havia despertat… i com que dormia, en somnis es feu una pregunta.
—I si la ciutat poguera fer com tu: ja que havia salvat l’univers, ara el que calia era salvar la ciutat mateixa, sense que ella no en fora conscient. Li calia una màscara. Una màscara feta de paraules per mostrar les altres paraules.
D’aquesta manera, Agosaràs començava a entendre que les paraules de sempre, les de tota la vida, ja no li servien. De fet, aquestes paraules constituïen el veritable perill per la salvació de la metròpoli. Però com imposar-ne unes de noves, sense que la gent s’acabara revoltant? De fet, enmig del son, se li va ocórrer una estratègia gairebé màgica: es podria fer que tothom semblara que parlava una llengua, però que realment en parlara una altra, la que la salvaria.
—Ja ho tinc, eurekaaa!!
Pompom va obrir un ull i va fer un gest, des de la seua màscara estant, com si no acabara d’entendre res. Agosaràs, que estava ben atent a les reaccions dels seus companys, adormits o no, li va començar a explicar el problema. Que si bé havien salvat el món, ara els calia salvar la ciutat. Que la llengua era el problema. Que els calia una màscara, però no física, sinó immaterial. Una per filtrar les paraules…
I, aleshores, com a primer pas, havia decidit començar amb el mateix nom de la ciutat. Amb un xicotet canvi, posa que l’accent li’l giraves, Valéncia, ja tindries una primera màscara protectora. Encara que no era prou, almenys constituïa un primer pas per a la salvació! Aquesta nova forma d’escriure-li el nom esdevindria les primeres ulleres de la ciutat.
—Tens raó —va reconéixer Pompom, encara amb la incertesa de si l’estava entabanant o realment li presentava una idea genial…
—És perfecte —feu Agosaràs—, però no tot serien flors i violes… per assegurar-nos que la mesura funciona, que els nostres amables habitants no se’ns reboten, potser ens caldran moltes més ulleres d’aquesta mena fins aconseguir una dissimulació perfecta.
—Però si fem això, si comencem pel nom de la ciutat, i anem estenent les màscares, potser arribarà un moment on ningú es podrà aclarir, no penses?
—Clar, això serà perfecte!! Si ningú no s’aclareix, la ciutat estarà salvada! Perquè cap destrucció serà capaç de trobar-la. Llavors, quan la ciutat deixe de ser-ho, amagada com estarà sota tantes màscares, com un immens paraigua, ningú no li podrà fer mal. És la solució perfecta!!
—Perfecta soc jo —va dir Alatac, sense saber de què parlaven els seus dos amics…
Però si la perfecció no existeix, els hauria dit, si em volgueren escoltar, ni que fora una mica, aquests caps de suro, però evidentment eren una causa perduda, possiblement per als seus habitants i per a la humanitat…
Van haver, com no, d’explicar-li-ho tot, fil per randa, fins que la mesura fou aprovada per unanimitat. Per passar del dit al fet, hagueren d’empenyorar dos o tres plats que encara els quedaven de la vaixella, a canvi d’un esprai. Així, apoderats d’aquesta arma de protecció massiva, començaren a recórrer, carrer a carrer, tota la ciutat, posant aquest nyap en l’accent que sempre havia lluït al seu nom.
Mentrestant, havia arribat, de nou, la nit, com sol ser normal, encara que semble una obsessió per la seua banda, a ulls dels nostres herois, que havien tingut un dia molt enfeinat canviant l’accent allà on el nom de la ciutat se’ls presentara, ja siga en una enganxina, una carpeta d’un infant, una gorra d’un souvenir, o un gran cartell publicitari…
—I ja que estem posant aquestes màscares, perquè no fem un passet endavant, un de minúscul, i canviem totes les paraules, però de colp… I com que en tenim dues, de llengües oficials, podríem emprar una d’elles com a màscara. Serà molt més efectiu! —afirmà Alatac, amb la calculadora a la mà.
—Tens tota la raó! Jo he escoltat que ho estan fent a Mordor. Tenien dues llengües oficials per llei, com nosaltres, i van decidir unificar-les. Ara parlen mordià. Així tenen més partides pressupostàries per a dedicar-les a la construcció d’urbanitzacions per a turistes milionaris —respongué Pompom, que coneixia molts ajuntaments.
—Genial! I penseu que podríem fer ací el mateix? Les condicions nostres s’hi assemblen —preguntà Alatac, amb la calculadora que treia fum.
—Amb la poca memòria que tenen els valencians, paga la pena d’intentar-ho. Podria funcionar —sentencià Pompom, meravellat del soroll rítmic, quasi angelical, de la calculadora.
—Doncs, perdó, pues… que no se’n parle més: visca la llengua de Mordor! —exclamà Agosaràs entusiasmat.
—Visca! —exclamaren els tres superherois amb una barreja estranya de sorpresa, desfici i meravella.
I ací conclou aquest apartat de la història. Un apart, esperem, mitjançant el qual han resolt com canviar-ho tot. Perquè París bé que pagava una missa. I la salvació de la ciutat uns xicotets, o grans, canvis purament estètics. De la dita a l’acció, només era un pas. Que si un butlletí oficial. Que si tres webs institucionals. Res. Ben poca cosa. Quina cara farien els ciutadans l’endemà, quan es llevaren ben prompte per treballar? Això mai no es pot saber. Que no és cert que els salvapàtries han estat sempre els grans incompresos de la història? Però ells continuarien endavant. Perquè es devien a la causa. La que els havia convertit en herois, en superherois. Ja vindrien després els homenatges!
