L’Oficina per a les Llengües Oficials i el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració General de l’Estat, organismes dependents del Ministeri espanyol de Política Territorial –liderat per la socialista Isabel Rodríguez–, ha elaborat un informe titulat «Recopilació i sistematització de les obligacions de l’administració general de l’Estat en matèria de llengües oficials». En aquest estudi es pretén fer un «diagnòstic sobre l’estat de situació de l’ús de les llengües oficials a Espanya» per a aprovar tot seguit «un document de recomanacions i conclusions».
Entre les conclusions trobem que «la dispersió de les obligacions de l’Administració General de l’Estat dificulta el coneixement, per part dels poders públics, de les seues obligacions en relació amb les llengües oficials».
Però allò més curiós de l’informe és que, en la divisió que s’hi fa de les llengües que es parlen a l’Estat, el català ix diferenciat en quatre llengües. Concretament, el català es parlaria a Catalunya i a les Illes Balears i Pitiüses, mentre que al País Valencià es parlaria valencià, al Carxe «valencià – carxe» i a la Franja de Ponent «català d’Aragó».
Aquestes distincions les basen en el que preveuen tant la Constitució espanyola com els respectius estatuts d’autonomia. El Ministeri citat parla del Consell de les Llengües Oficials a l’Administració General de l’Estat com a institució per a fer «funcions d’anàlisi, impuls i coordinació de l’activitat dels diferents departaments ministerials en relació amb l’ús de les llengües oficials, amb l’objectiu d’assolir el millor compliment de les exigències derivades de l’existència de distintes llengües oficials i del seu reconeixement en l’activitat de l’Administració General de l’Estat, i així garantir la millor atenció als drets dels ciutadans».
El mateix Ministeri lamenta, que «les obligacions de l’Administració General de l’Estat en matèria de llengües no s’arrepleguen de forma sistemàtica en una norma fàcilment identificable, sinó que estan disperses en distints textos normatius i en recomanacions i instruccions de diferent rang», cosa que «dificulta el coneixement, per part dels poders públics, de les obligacions en relació amb les llengües», i per això recomana fer-ne una recopilació.
