Els quatre amics havien decidit aquell pla perquè totes les propostes que tenien per a passar aquell cap d’any els semblaven molt pitjors. A totes s’incloïa un preu molt alt en diners. Un servei al restaurant que l’experiència d’anys anteriors no recomanava repetir i un consum d’alcohol massa elevat.
─A més a més ─havia assenyalat Pau─ el vi i el cava de l’any passat eren molt dolents. I per al preu que vàrem haver de pagar…
─I no només ─reblà Enric─ a mi el que més em rebenta és haver de passar aquella nit feliç. No hi ha cap possibilitat de matís, en la felicitat de tots els presents. I això no pot ser. I més, tal com estan les coses. Que a la meua empresa, la feina em penja d’un fil. I a vosaltres, que treballeu a l’escola, ja fa anys que vos porten com cagalló per séquia.
Els altres dos companys van assentir, sense afegir res més.
Per això, aquell cap d’any, tots quatre se’n van anar a una cabana que havien reservat a la serra de l’Espadà. Allà, segons el propietari que els l’havia llogada, els va dir que es podien fer moltes activitats: passejades, rutes en bicicleta, rutes botàniques… Tot allò que feia molt de temps que no feien, perquè la dictadura de les xarxes socials els retallava sense pietat el poc temps lliure que els deixaven les feines.
En arribar al lloc van descobrir dues coses que el propietari de la cabana no els havia advertit. La primera era que allà no hi havia cap mena de cobertura de cap companyia. No hi havia internet. La segona era que encara no havien tingut temps ni tan sols de descarregar el cotxe quan començà a nevar.
─Recollons! A veure si ens quedem aïllats ─exclamà Josep, en veure com els flocs de neu es començaven a enganxar al terra i ho enfarinaven tot.
─Segur que no, home ─li respongué Lluís, mentre arrossegava la seua maleta cap a l’interior de la cabana.
El cas fou que aquella nit no va deixar de nevar i es van haver de quedar asseguts al davant de la llar.
─Gràcies que hi ha bona provisió de llenya ─comentava Àngel, mentre obria la porta de vidre per afegir més llenya al foc.
De sobte, d’una de les branques, començà a eixir una fumera molt estranya.
─Què és, això? Ves amb compte! Tanca la porta, tanca, que se’ns ompli la casa de fum.
Començaren tots els companys a cridar-li a la vegada. Àngel però, no va encertar amb cap de les recomanacions del seus amics i de seguida es varen trobar tota la sala plena d’un fum espès, d’un color ataronjat. A poc a poc, el núvol es va arraconar i va prendre una forma mig humana.
─Soc un geni que estava atrapat en aquesta branca. I vosaltres m’heu alliberat ─la veu, molt greu, parlava molt a poc a poc i provenia de la part alta d’aquell núvol tan estrany. Els quatre amics se’l miraven amb incredulitat. També miraven al seu voltant, cercant una explicació raonable a aquell fenomen extraordinari.
Però sense èxit. El geni, després d’explicar-los que no els volia fer cap mal perquè els estava agraït per l’alliberament, els va concedir un desig a cadascun dels quatre.
─Però no l’heu d’expressar en veu alta. Ni tampoc pot ser d’aquells vulgars d’esdevindre ric, o més jove, o més guapo o bajanades d’aquestes. Han de ser desitjos que paguen la pena. Ho teniu clar?
─Sssí…, sí ─van acabar per convindre els quatre amics, atemorits per aquell geni tan estrany i poderós. Llavors, es va produir un silenci que es va allargar ben bé un minut sencer. Només se sentia el xiulit de l’aire forçat que circulava per dins de la llar. Els quatre joves miraven atònits el geni que, a la vegada, els mirava a ells amb severitat. En acabar aquell lapse de temps, el geni es va dissoldre en l’aire i va desaparèixer.
─Estic al·lucinat ─exclamà Josep. De seguida, Àngel va preguntar:
─Què heu demanat, vosaltres?
─Jo no ho vull explicar, perquè si és cert, m’agradarà veure com es compleix ─va respondre Lluís, amb un somriure picardiós.
El «delegat especial de la Generalitat per a festejos taurins» contemplava el carrer des de la seua posició privilegiada al balcó principal de l’ajuntament. Baix no hi havia massa gent. Els eixelebrats de sempre i un parell de retalladors llogats per a l’ocasió. L’alcalde, que n’estava molt satisfet que una autoritat autonòmica d’aquell nivell s’haguera apropat al seu poble per a la primera jornada de bous per la vila, li parlava, molt animat. Però ell no l’escoltava. Sense saber com, havia pres una decisió. Tot i que feia un fred que pelava, ho tenia decidit.
─Vaig a baixar a la plaça. Tu mateix ─li va dir a l’alcalde, de sobte─ li dius al de la televisió local que em grave. Veuràs quina actuació que faig.
L’altre es va quedar tan parat que no va saber què respondre-li. I encara no un minut més tard, just abans que s’enlairara el tercer coet, el delegat especial de la Generalitat per a festejos taurins ja estava plantat, ell sol, al davant del toril.
─Vinga. Obriu el caixó aquest ─va cridar als encarregats de desencaixonar el bou, amb autoritat. Aquells no van gosar desobeir. De manera que van alçar la portella i l’animal va treure el cap.
Ni ell ni el delegat especial es van moure, en un parell de segons. S’estudiaven mútuament. Llavors, el bou, Pinturero que li deien, va eixir com un coet, mentre el delegat continuava allà plantat. Només li va ventar un viatge, però amb tota la força dels seus sis-cents quilos i la velocitat que va poder adquirir en els escassos deu metres que el separaven. L’alcalde es pensava que el pobre infeliç aterraria al balcó, però no hi va arribar. Es va estampar contra la façana de pedra vista de Ca la Vila. Des que, tres mesos després l’home va abandonar l’hospital, es desplaça amb una cadira de rodes motoritzada. El millor que li pot proporcionar la tecnologia aplicada a l’ortopèdia.
I cada vegada que algú li pregunta per què va cometre aquella imprudència suïcida, respon:
─No ho sé. De veritat. Va ser un impuls impossible d’aturar.
El sots-conseller d’educació, ensenyament, esports, esdeveniments, cultura i activitats diverses havia pres una decisió ferma.
─Demà mateix vull que m’organitzeu una batuda per anar amb alumnes de secundària a caçar senglars. Els xiquets han de veure que això de la caça i la cacera és una activitat molt valenciana i molt digna d’estudi. Si volen, també poden vindre alguns d’aquests professors mandrosos, que només es preocupen d’omplir el cap dels xiquets de pardals. Però si no volen vindre, no passa res. N’hi haurà prou amb unes quantes escopetes triades d’entre els membres de les associacions de caçadors de la comarca.
Val a dir qe l’home va aconseguir un èxit complet. En només sis hores, els experts caçadors que va reunir per a fer unes batudes en paratges concorreguts per tota mena d’animals, van aconseguir matar tres senglars, dotze llebres, sis perdius, ferir de major o menor gravetat set dels alumnes i de prou més gravetat a dos dels caçadors i al mateix conseller d’educació, cultura, espectacles i esports. Van arribar a ser portada a les televisions de tot el món.
Molt preocupats, un petit però selecte grup de superherois es van reunir a un dels pisos «discrets» de què disposaven a València. Alatac, que encara pensava que arribaria a ser presidenta del país sense nom, va ser qui va començar a parlar la primera.
─No sé què ha passat, però això és una desgràcia per a tots nosaltres. No ens ho podem permetre. De qui ha sigut la idea, d’aquesta… aquesta cacera?
Preguntà la dona, amb una ganyota de ràbia. De seguida, el successor de Malson, un jove amb somriure fals anomenat Acolldeserp es va veure obligat a respondre.
─Meua no. Als meus hotelers, aquesta publicitat no els interessa. Nosaltres, amb els amis aquests que ens ajuden a mantindre la posició preferim la discreció. Ens interessa més aquest debat sobre si hem de dir Valencia o Valéncia. Perquè ai… ai… ai… aixina…
─I l’home es va aturar de sobte, astorat. Havia començat a quequejar d’una manera tan còmica que tota la resta dels presents no va poder dissimular una rialleta.
─Què passa ─li preguntà Agossaràs, amb expressió divertida─ que ja no saps dir Valéncia? Mira qu… qu… que… és fà… fà… fàcil, ho… ho… ho… me.
No es va adonar que quequejava fins que ja va ser massa tard. Pompom, que també hi era, fou més espavilat.
De moment, no diré res, que tot això és molt estrany ─pensà. I es va mantindre seriós, com corresponia a un superheroi en situació de crisi.
La reunió va acabar quasi de seguida. El quequeig, per contra, no. Els escortes i els conductors dels vehicles oficials que els van dur cap a les seues respectives residències van passar una bona estona. De fet, un d’ells li comentava a un company després d’acabar el servei.
─Semblava una escena de La vida de Bryan. Tu la recordes, aquella pel·lícula? Doncs igual. Només li faltava dir allò dels zeizanta-zet zediciozos zeduceuz; però s’ha tornat tartamut, tartamut.
─Igual que la meua ─li respongué l’altre.
En tota una setmana, cap dels superherois va fer cap aparició pública. Tothom se n’estranyava, però no apareixien per enlloc. Semblaven ocultar-se. I els seus seguidors, desconcertats, començaven a dubtar dels seus superpoders. Per fi, quan la situació ja esdevenia insostenible, una vesprada es va anunciar que Pompom faria una intervenció publica just abans del telenotícies, que al país sense nom, se’n tornava a dir telediario.
Enric, Lluís, Josep i Àngel es van reunir per a veure aquella intervenció. Cadascú d’ells sabia perfectament el que li havia demanat al geni. I tot i que no s’ho havien dit, semblava que els esdeveniments els anaven donant la raó a cadascun dels quatre.
El presentador va preparar la intervenció del superheroi de les paraules amb una quantitat tan grossa de lloances que ja es veia que alguna cosa es temia. Al seu costat, Pompom es mantenia aparentment seré, amb un mig somriure de circumstàncies. Per fi, el presentador li va cedir la paraula. Llavors, l’home va mirar atentament a la càmera i va començar el seu discurs:
─Bé. Bona nit. Els he vingut a explicar unes quantes coses que, segurament vostès desconeixen ─començà. A l’altra banda de la pantalla, Joan se’l mirava amb atenció. Pompom es va escurar la gola i, sense més, va entrar en matèria.
─El cas és que…
El silenci es va allargar molta estona. El presentador el mirava. Ell es veia que feia esforços quasi sobrehumans, usant tots els seus poders per a continuar parlant. Dient encara que només fora una paraula, una síl·laba, una lletra… però res. El silenci envaïa aquell plató, sense remei.
─Sembla que s’ha quedat mut ─suggerí Enric. Llavors, tots quatre van apagar el televisor i van anar a prendre alguna cosa al barri del Carme. De camí, Àngel va comentar:
─Quina mala bava que tenim.
─Nosaltres? I ells, què? Ja s’ho han guanyat ben guanyat, ja ─li respongué Enric.
Des d’aquell dia, València no té superherois, però conserva l’accent al seu lloc. Ningú gosa tocar-lo, per si de cas.
