Malson estava preocupat. Les forces del mal no s’havien rendit, malgrat que ell i els seus amics havien fet tant com havien pogut per a atacar-les. Encara més. En la darrera manifestació, tot i que Alatac havia dificultat tant com havia pogut l’accés dels enemics a la gran capital, aquests s’hi havien presentat en un nombre major que en totes les altres.
El problema estava en el fet que el gran heroi nacional, el més poderós de tots, havia decidit fer-se un homenatge solemne a la capital del nom que no es pot dir i per això necessitava tranquil·litat.
─M’han dit que ho volen tot com una bassa d’oli, Malson. Així mateix, m’ho han dit.
L’havia advertit Alatac uns pocs dies abans.
─Però jo ja faig tant com puc, companya ─respongué ell, mentre la mirava, implorant.
I era veritat. Feia mesos que tractava de lluir els seus poders de superheroi allà on podia, però només li faltava que algú li tirara un tir d’escopeta. Les escridassades eren cada vegada més grosses i ell no sabia ben bé on amagar-se. Per això, quan les víctimes del monstre de fang li van demanar que no anara a l’homenatge al gran heroi nacional, abans de prendre una decisió va demanar consell. Agossaràs li va dir que allò no entrava en el rang dels seus superpoders. Alatac no li va dir ni sí ni no, perquè en realitat, ella pensava que, si alguna vegada Malson queia en desgràcia, ella podria ocupar el seu lloc. Els seus ajudants de cambra li van dir que a ells tant els feia, que ells treballaven per al càrrec i no per a la persona, encara que fora un superheroi i el representant d’hotels La Maror, que de sempre li havia donat suport, tampoc li va deixar res clar. Per això Malson va decidir contraatacar. I va afirmar que hi aniria, al gran homenatge.
─Soc el gran cap de la comunitat de veïns i tinc tot el dret d’anar-hi. Si no ho faig, és perquè he perdut la confiança en els meus superpoders. I ja fa un any que estic resistint la pressió dels enemics.
El dia de l’homenatge, en efecte, s’hi va presentar amb el seu vestit de superheroi. Tenia un parell de taques, però segur que per la televisió no es veurien. Llavors va ocórrer. De sobte, algú el va començar a insultar. A crits, davant de tots. I, sobretot, davant dels grans superherois que havien vingut de la capital del secà. I del superheroi suprem. Enfurismat, agafà aire per enlairar-se. Va alçar la mà esquerra, com ho havia fet tantes vegades i no va passar res. Els insults continuaven. Tots els superherois el miraven de reüll i ell no podia volar. S’hi va estar allà tota la estona, com un estaquirot. I el continuaven insultant. De tot, li deien. Una dona, en especial. Per fi, es va fer el silenci. El mestre de cerimònies va dirigir l’homenatge i tots els qui havien de dir alguna cosa, ho van fer. Ell, quan el van cridar, quasi es va arrossegar fins a l’escenari. I tan sols va poder dir quatre bajanades sense sentit. El gran superheroi el mirava, amb ulls espurnejants.
L’endemà mateix van haver unes quantes reunions de superherois. A la capital de què no es pot dir el nom i també a la capital tal, la del secà. Però ell no n’estava a cap. Ningú el va convidar. De sobte, li va sonar el supermòbil. Era el seu cap, el superheroi Superfesol.
─Escolta’m bé, Malson. Demà, eixiràs al balcó del teu palau i diràs que has perdut els teus superpoders.
Li va dir, sense ni un «bon dia» o un «com estàs?» Ell, desconcertat, va voler donar explicacions. Encara no entenia què li havia passat.
─Espera’t, Superfesol. És que ahir no sé què em va passar. No em vaig poder enlairar; però de segur que el mes que ve…
─No hi ha mes que ve, Malson. Ahir no et vas poder enlairar perquè ja estás caducat. O encara no t’has trobat la kriptonita a la butxaca? Eres un pallús. Et vaig donar un any. Tot un any, per tal de convéncer la gent que els teus superpoders eren a prova de foc i has esgotat el termini.
Sense ser-ne conscient, Malson es va entaforar la mà a la butxaca i allà va trobar una pedra. L’agafà i va sentir com les forces l’abandonaven del tot. Tant, que ni tan sols es va poder mantindre dret i es va haver d’asseure. L’endemà, mentre Malson abdicava del seus poders amb un discurs embarbussat i fosc, Alatac maldava per mantindre els seus superpoders. Ella també s’havia trobat un fragment de kriptonita dissimulat com si fora un accent de la capital de què no es pot dir el nom. I Agossaràs no va anar a treballar. Va dir que no es trobava bé. Tancat al seu palau sense que ningú li fera cas, sense càrrec i amb el seu vestit llampant ple de llànties, Malson no se’n sabia avenir: «I el pitjor de tot és que ni tan sos vaig arribar a besar la pècora aquella. Tant com li vaig arribar a oferir i ella no em va fer ni cas. Quina bruixa» ─pensava.
Tenia mal de cap. Allò devia ser de la kriptonita. Amb un gran esforç va obrir el finestral del seu antic despatx, per tal d’agafar aire.
─Ens comencem a despertar del malson! ─cridava el poble al carrer.
I ningú els ho impedia. Ni tan sols els cridaven l’atenció. Des d’on ell estava, veia com un dels guàrdies de palau fins i tot somreia als manifestants.
─I ara, què farè, jo? ─mormolà.
Des del carrer li arribà una possible solució.
─Malson a presó! ─cridava el poble a poques passes d’ell.
I el nostre superheroi va saber llavors que estava acabat. Havia de fer alguna cosa i l’havia de fer de seguida. Com va poder, va pujar a la taula, es va abocar a la finestra i va allargar el braç esquerre. Es va voler enlairar i només va poder caure com una pedra al damunt del paviment.
─Quin bac, he caigut ─fou el seu darrer pensament.
