Açò era i no era un país anomenat… bé, no s’anomenava de cap manera perquè els seus habitants no s’hi posaven d’acord en quin havia de ser el nom pel qual hauria de ser conegut el tros de terra en què vivien i acabaren per referir-se a ell com el Territori. Tampoc els polítics que dirigien, unes voltes d’encert en encert; les més, de disbarat en disbarat, els destins d’aquesta nació arribaren a consensuar-ne un nom. Així que la resta del món el nomenava “El país sense nom”, però perquè no hi haguera confusions donada la diversitat idiomàtica mundial, l’ONU va acordar que s’anomenés universalment “Nonameland”, en anglés, llengua franca que tothom parlava. Bé, tothom no, en el país en qüestió no el parlava quasi ningú. En realitat no es parlava cap idioma, els seus habitants s’hi feien senyals per tal d’entendre’s i la major part de les ocasions no ho aconseguien. Veiem com va ocórrer tal desgavell.
El Territori tenia un idioma propi, clar que sí; però tampoc s’hi posaven d’acord en el nom que havien de donar-li. La ciència filològica universal, amb el suport de totes les Universitats del món, afirmava que era la mateixa parla d’un poble veí, situat al nord, que havia repoblat eixes terres, després de fer fora uns ocupants que portaven molts anys. Aquell idioma derivava del d’un poble que colonitzà el Territori i molts altres més, abans dels últims ocupants. Quan el domini d’aquell poble va acabar, romangué la seua llegua en totes les terres en les quals havia estat, i al llarg dels anys va donar diversos idiomes, amb prou semblances i alguna divergència.
Açò no agradava a un sector de la població, que no tenien gens de simpatia pel poble veí. Si bé admetien l’origen de la llengua mare de tants altres idiomes, negaven que tinguera res a veure amb la parla del poble veí; encara més, deien que els repobladors havien adoptat la parla dels habitants del Territori, que ja havia evolucionat de la llengua primitiva, i quan alguns tornaren cap al nord, se l’emportaren i la desvirtuaren, i per la seua idiosincràsia començaren a fer córrer l’espècie que ells havien estat els inventors d’aquella llengua. No tenien en compte que el poble que ocupava les terres quan ells arribaren també tenia la seua pròpia llengua i era la que parlaven els seus habitants perquè després de cinc-cents anys no quedava ningú que parlara l’anterior.
Alguns polítics espavilats començaren a pegar-li voltes al cap, quan els deixava l’ànsia per arramblar amb el màxim de diners públics possible, sobre com podrien fer perquè el territorial, com s’anomenava la seua llengua des de feia segles per no dir-li el nom de la del poble del nord, tinguera carta de naturalesa pròpia i contradir els filòlegs d’arreu del món que garantien era la mateixa llengua amb les diferències pròpies per ser parlada en diverses latituds.
Començaren convencent un grup que s’autodenominava “amadors de les glòries territorials”, en què hi havia un bon grapat d’escriptors que no es menjava un torrat per la seua mancança de qualitat literària, que s’inventaren una ortografia diferent per escriure el territorial, i no fer servir la mateixa que els partidaris de la unificació lingüística havien pactat en un document en el primer quart del segle XX. També canviaren paraules perquè no se semblaren tant a la de l’altre idioma i feren un autèntic desgavell que va servir a molts d’aquells escritorets mediocres perquè pariren engendres tendenciosos que calaren fondament en un sector de la població que odiava els veïns del nord.
En un moment determinat de la història s’ajuntaren dos polítics, d’un sexe i de l’altre, que havien assolit uns càrrecs d’àmbit local i van cridar un filòleg de prestigi, que estava a punt de jubilar-se, i li proposaren pagar-li un bon grapat de diners públics, que l’ajudaren a fer-se un raconet per a complementar la magra pensió que li anava a quedar, per tal que fera un informe que justificara el canvi de nom de la ciutat capitat del Territori.
El filòleg en qüestió s’anomenava Agosaràs, el polític de sexe masculí Pompom i la del femení Alatac. Tots tres van ser coneguts més endavant com “Els Tres Fanfàstics”. I estaven sotmesos a les ordres del capitost territorial de nom Nightmare. Com aquest últim no sabia un borrall de la llegua pròpia i a penes balbotejava alguna paraula, perquè provenia d’un altre territori veí, situat a l’oest, la llengua del qual també la parlaven els habitants del Territori, els deixà fer. En realitat, el seu nom no era eixe, però com era una paraula de la llengua que no parlava, va demanar que l’anomenaren amb la dita paraula en anglés, perquè en l’altre idioma no li agradava tampoc.
—Vinga, Agosaràs, què et costa fer un informe en què digues que cal canviar l’orientació de l’accent en el nom de la nostra ciutat? –va dir Pompom en una reunió amb el filòleg i Alatac—. Et donarem uns bons dinerets, bé, nosaltres no, pobrets, que no tenim un quinzet, encara no hem pogut forrar-nos els renyons; els traurem dels impostos del territorialets, que segur ens ho agrairan.
—A tu te’n faran cas, estàs molt ben considerat —va insistir Alatac—. Serà el primer pas perquè deixe de parlar-se ací esta llengua i ens passem a la del poble de l’oest. Encara recorde quan en un míting al qual em van convidar a parlar en aquelles terres se’m va escapar una frase en territorial. Vaig haver de demanar perdó, quina vergonya!
—I què vos pareix que, posats a fer, m’invente una nova llengua, com Zamenhoff va crear l’esperanto —respongué Agosaràs—. Li posaré el meu nom: l’agosarià. Què tal?
—Después ja faràs el que vullgues —va replicar Pompom—. Però primer l’informe.
—I afanya’t —va dir Alatac—. Ha d’estar enllestit abans d’anar-nos-en de vacacions.
—Segur que Nightmare ens dona una medalla i tot —acabà de dir Agosaràs eixint de la sala—. Em pose a la feina.
I Agosaràs va fer l’informe favorable al canvi de sentit de l’accent del nom de la ciutat. Amb unes justificacions que no hi havia per on agafar-les. Al cap de pocs dies, es va aprovar el canvi i es va donar el primer pas per a l’extinció de la llengua, perquè els Pompom, Alatac i d’altres van anar a poc a poc imposant ens els escrits oficials la secessió lingüística.
Els habitants que l’adoptaren no volien parlar amb qui es mantenien fidels a l’ortodòxia, i fins i tot els deien que millor parlaren la llengua del poble de l’oest, que hem comentat i que tots coneixien per haver-la estudiat al col·legi i a l’institut; preferien renunciar a la seua llengua i adoptar-ne una estrangera, per tal de no fer el caldo gros als veïns del nord.
Com que els ortodoxos s’hi resistien, els secessionistes proposaren comunicar-se fent-se senyals, per tal de no sentir parlar una llengua que menyspreaven, mentre Agosaràs creava el seu idioma. Acordaren uns signes comuns per entendre’s; però no tardà gens de temps que Pompom i Alatac pagaren uns correligionaris panxacontents perquè anaren canviant els signes i senyals i acabaren per no poder comunicar-se entre ells.
Al final, cap de les dues parts feia servir la parla; es feien senyals, però uns d’una manera i els altres d’altra, així que només podien entendre’s entre ells. I la llegua del Territori desaparegué, es va convertir en una llengua morta que ningú no parlava ni escrivia i només en el país del nord s’hi mantenia viva. I alguns marxaren cap enllà per poder viure i escriure en la llegua que els era pròpia, llengua que havien heretat dels seus avantpassats i que no havien sabut conservar-la, fent que desapareguera per discòrdies inútils al servei d’obscurs interessos.
Encara hi havia algú dels emigrants que somiava tornar a la seua terra i portar de nou la llengua, però sabia de la cabuderia dels secessionistes i dels polítics com Nightmare, que estaven còmodes no parlant-ne res i sense que ningú escriguera cap cosa en contra dels seus interessos, però tampoc a favor, tot i esperant el nou idioma d’Agosaràs.
Un bon grapat dels secessionistes, fins i tot volia renunciar als seus signes per a tornar a parlar, però en la llengua estrangera que havien aprés de menuts i somiava amb una unió política amb aquella nació de l’oest. Deien que així podrien fer front amb èxit a una possible invasió del poble del nord juntament als exiliats que havien renegat de la seua terra. A la fi, eixa llegua es parlava en molts indrets del món i els seus escrit podien arribar a més gent.
I així s’esdevingué tot plegat: els que volien fer ús de la llengua autòctona hagueren de marxar fora i els que feien servir l’altra començaren a parlar-ne en l’estrangera i cada vegada s’hi feien menys senyals en què deien era la seua estimada i dolça parla del Territori.
Calculaven que a la següent generació ningú no faria senyals en aquella llengua, que deixarien d’ensenyar-la a les escoles, malgrat que encara que havien fet una consulta als pares dels alumnes i va eixir majoritàriament que volien que els seus fills n’estudiaren els signes propis. Nightmare i els seus acòlits, juntament amb Pompom i Alatac, s’ho passaren per l’engonal i van decidir que, com que no era vinculant la consulta, a les escoles va començar a impartir-s’hi l’ensenyament en la llengua estrangera i a estudiar a fons aquell idioma, que és el que tenia futur, a l’espera del que Agosaràs inventara l’altre, el territorial de tota la vida; encara que algú que n’havia llegit l’esborrany deia que no servia més que per a fer acudits i dir brofegades.
Efectivament, el territorial va desaparéixer al temps estimat; però també l’altre idioma, perquè la gent, a força de no parlar, va perdre la facultat de fer-ho, i només s’entenien fent-se senyals, encara que no sempre ho aconseguiren.
Agosaràs no va ser capaç de parir-ne un nou idioma, Pompom i Alatac deixaren amb el temps d’ocupar els càrrecs. Nightmare també, però el mal ja estava fet. Desfer-lo costaria anys i panys i noves normes molt més exigents, amb càstigs exemplars, perquè els polítics no tornaren mai més a fer i desfer al seu antull, sense saber-se responsables de les mesures que prenien en contra de la població.
