D’habitud no veig els mitjans de comunicació espanyols, només els del nostre àmbit lingüístic… perquè he comprovat que quan algú es nodreix de mitjans, públics o privats, de l’estat espanyol, acaba adquirint una identitat semblant i molt similar a la del dictador i sàtrapa Franco, a Suárez, Calvo Sotelo, el Guerra, l’Aznar, González, Rajoy, el corrupte monarca emèrit, l’actual i inclús el pervers Mazón, fins i tot si aquest u emet alguna crítica banal i anodina contra aquests personatges públics i “històrics”.
Fa uns dies, però, vaig fer una excepció en veure, durant uns quants minuts, el programa de la Sexta, «Salvados», on eixia entrevistada l’exconsellera d’Interior i Justícia Salomé Pradas, que es va dedicar a netejar la seua imatge de sapastre, a plànyer i a mentir per tal de treure’s les seues pròpies responsabilitats (i la dels “seus”!) i “culpar” l’exministra de Medi Ambient i els serveis de metereologia (l’AEMET), que, des de feia dos o tres dies abans, advertien que la tempesta que venia era molt grossa. No cal dir que, el mateix dia 29, a les vuit del matí, van emetre l’alerta roja… Uns dies abans, el darrer diumenge d’octubre, seguint la consigna cantada d’Al Tall, vaig anar una mica acollonit caminant des de les Torres de Serrans al Puig perquè un o dos dies abans havien notificat unes previsions d’oratge esgarrifoses que podien començar el mateix cap de setmana, que potser durarien uns quants dies i serien tremendes… Aleshores, mentre caminava cap al Puig amb l’amic Francesc Ferrer Escrivà, Toni Teruel, Ferran Navarro, Andoni i altres, no vaig poder evitar pensar en els fets greus del 1957 abans de nàixer; uns anys després es contava, com es recordarà aquestes pluges del 29 d’octubre de 2024, un dia que durarà anys… i les mares i pares ho contaran als seus descendents. No ho podem oblidar fins que no es faça net de veritat; convé remembrar-ho sempre, tot i que, el temps, cure les ferides, que seran de per vida. I vista l’actuació del nou Govern, en compte d’ajudar a cicatritzar, llancen sal i pebre a les ferides encara obertes, en carn viva, davant els reiterats escarnis.
Quan aquesta exconsellera va escenificar uns plors incontenibles, en fer-se la principal víctima, vaig tancar la TV perquè no m’interessava veure res més. Mazón sabia des de ben prompte que començaven a haver-hi morts i va tenir el “valor” de restar entaulat amb Maribel Vilaplana, dinant, menjant i bevent, durant quatre hores, com si no anés amb ell… després de mentir, manipular i desinformar des d’À Punt en fer declaracions dient que la tempesta se n’anava cap a les muntanyes de Conca, amb una tranquil·litat fingida i hipòcrita, cosa que va contribuir a fer que molta gent es confiés en creure una informació falsa per salvar els mobles als hotels i a les empreses turístiques del pont de dia de Tots Sants… Això, no solament el defineix com una persona malvada, també com un pervers criminal consumat que no hauria de tenir dret als honors i privilegis d’expresident, ni el dret a ser diputat del parlament valencià, ni a rebre càrrecs honorífics ben retribuïts, com denuncien les associacions de víctimes de la gota freda, que han conservat, enmig del desastre i d’un dolor immens, tanta dignitat (agafe el llibre d’Esperança Camps, Els morts de Mazón, Vilaweb, per esmentar l’enteresa de Dolores Ruiz, de Saray Ruiz, de Marc Poveda, de Toñi Garcia, de Cristina Rodríguez, de Rosa M. Álvarez, de Núria Aracil i la resta de víctimes); aquest malfactor ha de ser jutjat i tancat a Picassent o a Fontcalet, acusat de 230 persones assassinades per negligència i per homicidi «imprudent» (o fet amb tota la malicia!); també ha de dimitir un Consell en ple amb les mans tacades de sang, ja que no poden continuar com si no passés res, com fa la consellera S. Camarero, el conseller J.A. Rovira i el conseller M. Barrachina, reciclats en el nou Govern… (Si Rovira ha sigut el pitjor conseller d’educació i cultura de la història del País Valencià, com el posen en economia, perquè porte el País Valencià a un desastre segur, a la ruïna total?); ara mateix, les víctimes de la barrancada demanen la dimissió d’aquests irresponsables, que durant la gota freda es rentaren els mans i causaren morts i després es burlaren de les víctimes, en acusar-les de ser ‘responsables’ de la seua desgràcia i de la seua pròpia mort; ara tenim a un president del Consell valencià, que, fa un aparent “canvi de guió” i parla de “diàleg”, agarrat dels ous pels franquistes de Vox (sense fer dimitir a Mazón i a aquells que es negaren a actuar, com José Manuel Cuenca, perquè morís la gent ofegada) des del terraplanisme lingüístic, el negacionisme climàtic, el negacionisme de la violència i dels assassinats a les dones pel masclisme criminal, la perspectiva antisocial, racista i antiecologista, nul·la empatia amb les víctimes, amb els més necessitats, en fer costat a l’expoliació i la colonització permanent que ens fan des de Madrid, la ‘nostra’ metròpoli jacobina… Per tot plegat, aquest Consell Valencià és un risc per a tota la població valenciana (fins i tot per a la gent que vota a aquests partits tan tronats), un perill imminent que es demostrarà a la mínima que passe alguna cosa greu… Cas que hi haja una altra gota freda intensa, en zones, estructuralment i sistèmicament, inundables, es tornarà a reproduir la mateixa desídia i nefasta gestió, analitzada penalment. Perquè la seua incompetència s’observa de manera evident des de lluny en tots els àmbits. Un Govern al servei de les empreses immobiliàries i del monocultiu de la turistificació de tot el País Valencià de sud al nord; i del monolingüisme, en procurar el genocidi del valencià de manera permanent, inoculant un odi profundíssim contra els valencianoparlants que trenca la convivència i es salten les lleis “democràtiques” diàriament.
L’actual president, Juanfran(co) Pérez Llorca, demana perdó amb la boca xicoteta i genèrica, però no ajuda la justícia perquè es pose llum i no fum i hi haja veritat, justícia i reparació a les víctimes de la negligència homicida del Govern Valencià del qual ell era el portaveu a les Corts Valencianes en el moment de la gota freda, gestor dels acords, de la primera formació del Govern de Mazón i de la seua proclamació presidencial, amb el suport del partit feixista i, ell mateix, era la mà dreta de Mazón, al que ha premiat amb un nou càrrec a les Corts, amb retribució econòmica ben engreixada que és tot un sarcasme feridor inacceptable, com denuncien les víctimes i qualsevol persona amb dos dit de front… No tenen vergonya, la seua hipocresia, el seu cinisme, la seua burla i insult constant als morts i als vius, no té nom. No sabem el paper que va tenir, Llorca, el dia 29 del 2024, però, poc va fer per obligar l’expresident Mazón a reaccionar i complir amb les seues obligacions i responsabilitats pel càrrec que tenia, tot i que li venia massa gran; perquè deixés el dinar i salvés les vides de gent amb l’aigua al coll i a punt d’ofegar-se… Poc va fer perquè l’actual expresident indigne estigués al seu lloc de treball i no fes fugina, com van fer Mazón i tot el seu Govern en ple, Pradas inclosa, que acusa a altres de fugir de la justícia, des de posicions d’extrema dreta, perquè només als reaccionaris els pot saber greu que un poble vote i decidesca el seu futur; una votació democràtica i pacífica no és cap delicte, només ho és per als feixistes, cacics, terratinents, banquers i reaccionaris, com ella mateix demostra, acusant el president de Catalunya a l’exili de fugir de la “justícia espanyola” (un ‘oxímoron’ en les altes esferes, com música i militar!), quan ella ha anat davant de la jutgessa de Catarroja, mentint, faltant a la veritat, defensant una “veritat oficial” més falsa que Judes per tractar de salvar el seu cap i, fins fa dos setmanes, el cap del seu cap, ambdós responsables d’una gestió homicida, negligent i criminal; diu que va remoure cel i terra perquè els “seus” li feren cas de la gravetat de la situació, però no va eixir a la TV Valenciana a denunciar que li estaven fent un buit colossal i fins ara ho ha callat en ser còmplice de la criminalitat de tot el seu mal Govern.
L’expresident indigne Mazón, quan va ser proclamat va anunciar el Govern «dels millors» i ha esdevingut el «dels pitjors», Llorca parla de promeses de «diàleg», veurem en què queda perquè un president que nega la catalanitat del valencià és com un president d’Andalusia o d’Extremadura que negués la castellanitat o siga, de l’espanyolitat de l’andalús o de l’extremeny… Una barbaritat. Cosa de bàrbars que ens envaeixen (com el nom del film impactant en valencià, recentment publicat, de Vicent Monsonís, sobre el feixisme espanyol i la postguerra) des de les nostres pròpies institucions per desfer l’autogovern, desprestigiar els valencians i liquidar el valencià/català per tal que ens governen des de Madrid i ens imposen, a la força bruta, el castellà/espanyol. ¿Com pot ser president de la Generalitat algú que nega la unitat de la nostra llengua i cultura catalanes (valencianes!)? És que no sap el president actual de la Generalitat allò que s’ha dit en múltiples sentències judicials sobre el valencià com una variant del català, la mateixa llengua, el que confirmen tots els departaments universitaris del món, l’Institut d’Estudis Catalans, l’AVL, a tots els diccionaris del planeta Terra, a la Real Academia Espanyola de la Lengua, als manuals escolars i universitaris, a l’informe del Consell Valencià de Cultura per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Que no ha llegit mai els poemes d’amor, espirituals i de mort del nostre gran escriptor Ausiàs Marc que es declara valencià de nació catalana? Quina malvolença i odi malaltís tenen contra la parla de les nostres Illes i contra el nostre país germà, Catalunya, amb els qui compartim llengua, cultura, història, ecosistemes, economia, familiars, societat i comerç? Per què no volen que parlem, com a germans, la mateixa llengua i la volen genocidiar de totes totes? Per cert, una AVL, no ho puc deixar córrer, que acorda amb el Govern de l’Estat per a permetre la doble traducció del català/valencià, com si foren dues llengües diferents (com fa la Casa dels monarques, les web dels ministeris, les màquines de RENFE i dels bancs, la biblioteca “nacional” espanyola…), posant confusió i fum quan cal més llum que mai, quan es podria fer servir una forma estàndard (la de La Veu del PV, la d’El Temps, la de Vilaweb…), amb la doble denominació de valencià/català, com va proposar l’anterior president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, que va saber gestionar la gota freda que va caure a Oriola i la Vega Baixa i la gent d’aquesta comarca li ho ha agraït votant en contra del valencià a l’escola, a diferència dels Serrans, la Foia de Bunyol, La Canal de Navarrés i Ademús que ha votat molta gent a favor del valencià, però Rovira ha demostrat que és un corrupte i un estafador infame sense cap respecte pels resultats, en tergiversar i negar a la gent d’aquestes comarques el valencià, en discriminar-los com a ciutadania de segona o de tercera… Calia un acord a les Corts espanyoles que no relativitzés ni donés peu a posar en qüestió la unitat de la llengua catalana (del valencià/català!), al contrari, que refermés aquesta unitat necessària per a no recular més encara, en dividir per tal d’imposar el supremacisme lingüístic del nacionalisme castellà/espanyol, davant els reiterats intents dels partits d’extrema dreta i alguns «d’esquerres» d’arraconar encara més el valencià/català amb acords, normatives, decrets, legislacions i interpretacions “franquistes” que imposen el castellà/espanyol i menystenen i subordinen el català/valencià a un estatus jurídic que ens inferioritza, colonitza i assimila a una espanyolitat insuportable per uniformitzadora i exterminadora… monolingüística. Perquè no ens reconeix en la nostra unitat plena i completa, ni molt menys en fer un ús sistemàtic i habitual en els mitjans de comunicació de masses, sempre en castellà… Cal que, des del Govern de l’estat una política lingüística que no siga confusionària ni que se semble a la que fan els partits neofeixistes en fer secessionisme, separar i dividir el valencià o català del País Valencià de la resta del domini lingüístic.
Una cosa que em va semblar interessant i significativa, en defensar-se a si mateixa, l’exconsellera Pradas, en aquesta entrevista a la TV, va acusar tot el Consell de la Generalitat Valenciana d’estar informats de la situació greu, des del migdia o les primeres hores de la vesprada, i de no reaccionar a temps, és a dir tot el Govern de l’indolent Mazón, aquest infame inclòs, ha de ser acusat d’una responsabilitat homicida per negligència criminal… Com pot dimitir de president per actuacions susceptibles de ser investigades i condemnades via penal, cas d’haver justícia, i pot quedar-se de diputat de les Corts Valencianes, com si no hagués passat res?
Una de les coses que més m’ha indignat de tot, després dels assassinats i la desídia, és que el ha declarat el subdirector d’emergències, un tal Jorge Suárez, quan ha dit que per tal de canviar del text “aquest” per “este” i l’accent obert de València per una “Valencia” sense cap accent, com s’han obsedit a defensar els partits d’extrema dreta que volen carregar-se el valencià, van tardar un temps preciós mentre la gent s’ofegava… És una estratègia, feta a posta amb la intenció de fer-li mal i desprestigiar el valencià; cal ser roïns, dolents i estúpids, sense trellat, com ho són de valent, l’actual president de la Diputació de València, l’ex-consellera Pradas, tot el Govern de Mazón i la resta de gent que seia al CECOPI per posar-se a fer esmenes i correccions lingüístiques, particularistes, localistes, provincianes i ridícules, en un missatge que calia enviar el més ràpidament possible i bé, advertint que pujaren, des seguida, a pisos alts, que no baixaren als garatges a per cap cotxe, per tal d’alertar a la població i salvar vides humanes i d’animals de companyia que molt bé podrien continuar vius entre nosaltres… Com si no els preocupés gens les vides dels valencians, ni el valencià en voler introduir errades, posar ‘tipo’ (castellà!) en compte de ‘tipus’, i treure l’accent obert, per castellanitzar del tot el nom del cap i casal, de València, al gust de la gent que no pot suportar als que, perquè parlem en valencià, fem l’accent obert de València; perquè volem fer-lo i seguirem escrivint “tipus” i “aquesta” perquè ens agrada seguir la nostra tradició literària de segles en valencià/català; potser aquests antivalencians no saben que en la llengua castellana, fins fa quatre dies s’escrivia i es deia ‘aquesta’, que no han vist o llegit les obres de Lópe de Vega, Calderón de la Barca, etcètera… Però, com que són tan ignorants, analfabets, incults i poc llegits, si posa ‘aquesta’, accent obert i ‘tipus’ ben posat en valencià, cal canviar-ho, introduir errades, el valencià ha de ser «de pueblo» (com proclamen algun “filòlegs” infames, els hereus dels mateixos que abans deien que el “valencià-no és cosa de llauros”) i deixar que s’ofegue quanta més gent millor… si no fora per tants morts i tanta destrucció i dolor, seria propi d’un film dels germans Marx, d’una novel·la de Kafka d’El Procés o un conte surrealista de Pere Calders; l’estupidesa i la catalanofòbia (valencianofòbia!), mata i instaura polítiques de la mort del PP-Vox, tant a València, com a Galicia-Lleó, a Andalusia i a Madrid… allà on governen els neofranquistes amb la reproducció d’una corrupció endèmica regna el desastre, la mala sanitat, la mala educació, els enganys, les trampes, la desídia i els programes de la mort… Perquè potser pensaven, els del Govern del Consell «valencià», que si es consumava el desastre, amb la “reconstrucció”, repartint beneficis a socis vinculats a la corrupció del PP-Vox, guanyarien més diners, i van fer teatre amb això de fer de «corregidors» castellans per retrassar l’enviament de l’alarma i fer negoci i caixa plena, a cabassades… Com volen fer Trump i Netanyahu a les ciutats de Gaza vora mar, per convertir la destrucció i les morts en guanys econòmics exitosos. La guerra, els desastres i les catàstrofes esdevenen els negocis ‘ideals’, en aquest procés de col·lapse ecosistèmic mundial i “local”, al servei d’uns mandataris, cacics ‘glocals’ (globals i locals) i multimilionaris ‘espavilats’ i sense cap escrúpol, que aconsegueixen fer més diners; la manera de fer-ne no compta, no importen els mitjans per tal de tenir més diners i terres, tot i que siga assassinant 230 persones, a 60.000 o a les que siguen, a València, i amb la fabricació, venda d’armes, de desastres i de les guerres a Gaza, Ucraïna, Sudan…treure’n profit; no importen les vides, ni les polítiques en favor de la vida, importen els guanys d’un capitalisme ‘realista’, pragmàtic, desaforat, il·limitat, desacomplexat, com els que practiquen els partits que imposen un capitalisme de neoliberalisme salvatge del «salve’s qui puga»… en implementar polítiques de l’extermini global, programes en favor del col·lapse planetari, de la mort de gent, de llengües i de cultures minoritzades, una política de precarietat en educació i en la privatització dels serveis socials, del que es tracta és d’arroïnar i desfer el país, el nostre autogovern, en aquest cas, un país que volen sense el valencià, en silenci, sense nom perquè el país dels valencians, no puga ser nominat, com sí que poden fer al país dels bascos, ja que s’accepta, sense problemes a l’estat espanyol, el nom del País Basc… No obstant això, si diem País Valencià o dels valencians, sempre ix algú dient que país, només hi ha u, Espanya, que mai ha sigut cap país, sinó un estat imposat per la força bruta del, segons “ells” (el monarca borbònic, Felip Vé), “por justo derecho de conquista» de la metròpoli colonitzadora de la resta de la Península Ibèrica, tret de Portugal, Andorra i el penyal de Gibraltar, que tenen la sort de tenir una autonomia com cal, per defensar la supervivència de la pròpia llengua, cultura, societat, gent i país amb un estat propi i no un estat hostil que ens manté en una provincianitat liquidacionista, “procurad el efecto sin que se note el cuidado”, però es nota tot perquè van amb la cara a l’aire, seguint la consigna del feixista Aznar, “del que pueda hacer que haga” (tot el mal que puguen contra el valencià/català i contra els valencians/catalans/balears).
Part d’aquestes coses, tot i que m’hagués agradat que incorporés a Teodor Llorente, Joan Fuster, a Maria Beneyto, a Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, a Vicent Pitarch, Antoni Ferrando, Miquel Àngel Pradilla, entre els valencians que més han fet més per la nostra llengua, com explica a Un país de llengua, Històries de la dignificacio del valencià, Josep Daniel Climent, Ed. Drassana, 2025, sobretot al penúltims capítol on reivindica el paper de les dones en la dignificació de la llengua i la cultura dels valencians en el primer terç del segle XX, i al darrer capítol, el 21, on explicita la situació de greu emergència lingüística, on s’interroga si hem fet tard per a salvar i projectar cap al futur el valencià? Proposa mesures constructives, moderades, ben assumibles per demòcrates de debó i pragmàtiques per persistir i continuar existint com a valenciana/catalana gent… A més a més, hem de respondre, amb Pompeu Fabra (que Josep Daniel recull amb discreció), que mai s’ha de deixar de banda, el treball, l’esperança i la lluita constant per tal de viure en valencià, permanentment, en tots els àmbits socials del nostre domini lingüístic i més enllà, si convé. Només si vivim sempre en valencià/català i exercim els nostres drets fonamentals de manera continua, pacífica i amb absoluta fermesa i integritat, com fa la gent que té darrere estat propi, podrem llegar la nostra llengua i cultura a les pròximes generacions… i sobreviure, fer que la nostra llengua siga llegat i llevat (rent!) inevitable construït des de l’avui i l’ara. Només si posem més interés, enèrgia i intel·ligència que aquells que tenen estat propi, el valencià/català no desapareixerà ni en cinquanta, ni en cent, ni en dos-cents ni en tres-cents, ni en cinc-cents anys… Si l’estat espanyol no vol concretar un model respectuós amb la diversitat lingüística, com es fa a Suïssa, Bèlgica, etcètera, haurem de fer per tenir un estat propi, amb l’ajuda dels organismes internacionals competents en resolució pacifica i democràtica dels conflictes… Perquè no és cap opció, deixar-nos exterminar lingüísticament, ni com a poble valencià perquè tot i la materialitat de les llengües i cultures lligades a una geografia concreta, si perdem el valencià, el nostre català, esdevindrem una ciutat com Oriola, que fa quatre segles parlava en valencià i ara, la majoria de la gent que habita la Vega Baixa, l’odia i el menysprea, el volen matar i quedar-se com un cos sense ànim ni ànima; com una Múrcia que ha perdut el català que els va llegar Jaume II i en exterminar-se ha quedat reduït al «panotxo», completament reduït a cendres folklòriques..
I mentrestant, cal organitzar la societat civil amb formes de resistència, treball, organització, comunicació, reivindicació i protesta col·lectiva i conjunta de tot el domini lingüístic, per exigir a les institucions un canvi d’estatus jurídic efectiu (una derogació eficaç dels decrets borbònics contra els Furs) que revertisca els segles d’ignomínia, d’opressió, de dominació i de retrocés lingüístic, cultural i econòmic; per un canvi del model fiscal i inversor espoliador i colonial imposat coactivament per un estat que no sol respectar la diversitat, l’economia, el benestar, les inversions adequades, els mitjans de transport i de comunicació de l’eix mediterrani, ni la cultura, ni la llengua dels països catalanoparlants. L’article tercer de la Constitució espanyola i antivalenciana, l’Estatut, la LUEV (la llei d’ús i ensenyament, poc ensenyament i gens d’ús), després de 42 anys, tot i que obliga els poders públics a «respectar», «promoure» l’ús social del valencià, és una burla i un insult sistèmic en mans de la realitat política dels Govern d’extrema dreta de la Generalitat i inclús «dels governs esquerres» autonòmics o de l’estat…Perquè l’estatus jurídic actual és inútil i del tot desfavorable per salvar els mots de cada cosa, tant al PV, com a Catalunya, les Illes, la Franja… reforça la uniformització i, tot plegat, ens porta, irreversiblement, a un extermini imposat i induït des de l’estat amb l’ajuda dels negligents i nefasts provincians i colonitzats de sempre…donés una potada i sorgeixen mil bolets demanant que volen que ens escanyen més per ofrenar més sacrificis i «noves glòries» a Espanya; alguns es vanten de fer errades i de no saber gens de valencià. Perquè entenen que el castellà és ‘obligatori’ i el valencià ‘voluntari’. Ningú et pot fer parlar en castellà mai de la vida; ets tu qui has de decidir com vols parlar i què vols fer en la teua vida i en la teua llengua…
Per últim, informa’t bé i decideix per tu mateix, que no ho facen altres per tu, en tots els àmbits, també en el de la parla. Si t’ho proposes i t’esforces, pots superar el colonialisme, la subordinació i la submissió lingüística que ens han imposat des de fa segles els arquitectes del terror, els bàrbars que ens mal governen… Això és així, al peu de la lletra, com ho explica el catedràtic de la Universitat de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera a l’assaig Horrores y errores del españolismo lingüistico, Txalaparta (2015). I inclús, com abans i després ho ha explicat, tan bé o millor encara, Josep Benet en L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, Abadia de Montserrat, 1995, (publicat a París el 1973), les obres de Francesc Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana (1985), i Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000), i La Insubmissió lingüística (1990), i la majoria dels llibres de Joan Fuster, com Nosaltres, els valencians (1962) i altres com Escrits de combat; de Vicent Pitarch, convé remarcar Llengua i església durant el barroc valencià (2001), El caos lingüístic, Defensa de l’idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló, textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, autoritat admirada pel valencianisme (2011), El combat per la premsa. Al Vent i Nosaltres els Valencians (2009), sobre la Fundació Huguet, sobre la biografia de Gaetà Huguet i Breva (1948-1926) patriarca del valencianisme, Gaetà Huguet i Segarra (1882-1959), líder republicà del valencianisme (2022), L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic, Universitat Jaume I de Castelló (2025), de Miquel Àngel Pradilla, El laberint valencià. Apunts per a una sociolingüística del conflicte, Onada (2004), Normativitat, (re)estandarització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana, PUV (2024), Reflexions (socio)lingüistiques des del bell mig de la catalanofonia, Onada (2025), d’Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs, Història de la llengua catalana, i tots els llibres que han publicat aquests lingüístics i historiadors, com Antoni Furió, Josep Fontana, Josep Termes, l’assagista valencià Gustau Muñoz que és el major expert en llibres, revistes, traduccions, editorials i publicacions del nostre àmbit lingüístic català i hispànic de sociologia, economia, literatura i política, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, Maria Beneyto, Maria Ibars, Beatriu Civera… ara mateix que Ramon Solsona ha publicat Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament, premi Carles Rahola d’assaig, Pòrtic (2025).
Si realment et preocupa la teua salut, no visites “curanderos”, ves als millors metges, en afers de llengua el mateix… No poses en més risc la llengua pròpia i oficial del nostre país, tot i que els que promouen la barbàrie s’entesten en aniquilar-la perquè no els importen gens la vida de la valenciana gent i aquests “polítics” del mal govern pateixen d’una profunda catalanofòbia; com els passa als dels partits de les dretes extremistes espanyoles d’unes dretes radicalitzades en el pitjor contra les nostres arrels i, per desgràcia, bona part de la resta que diuen que no són de dretes, com el senyor Illa, però, fomenta el castellà a Catalunya i a Llatinoamèrica mentre inverteix molt poc en la industria cultural pel valencià/català i fa retrocedir i minvar la llengua i la cultura catalanes, quan una decidida vertebració dels països de llengua catalanes, faria molt en favor d’una idea de l’estat espanyol que tenia Maragall, l’avi, el poeta, amic d’Unamuno, de d’Adéu Espanya i el seu net, Pasqual Maragall, que va intentar un encaix federal que va esclatar pels aires per una judicatura en mans de l’extrema dreta franquista… Com la nostra llengua en mans de jutges del cim judicial, que reprodueixen la ideologia antivalenciana (anticatalana!), enemics a mort contra la nostra pròpia llengua, cultura i país.
