—Antes no teníem que eixir a donar la cara en ple estiu. Ni per incendis, ni per riuades, ni punyetes d’eixes —diu Pompom, el campechano, mentre pega un bon glop de cervesa —. Ens han fet superherois i no sabem encara quins són els nostres superpoders.
Escarxofat a la gandula, contempla l’entrepà que té al davant i es llepa els llavis. Enfront seu, Pepica Alatac, la retalladora, escriu en una llibreta; ho fa amb una llapissera que sacseja de tant en tant.
—Jolin! Que mal que va este llapis! Se veu que s’ha secat la tinta.
—Les llapisseres no tenen tinta —diu Agosaràs, l’homenet dels accents.
—Ja està. Ja ha parlat el saberut. A vore, qui mana ací?
—Vosté, senyora, vosté.
—Pues que se note. Hala! Una reverència ben feta.
Agosaràs s’estén en terra i Alatac li posa els peus damunt. Ella s’espampola i fa un llarg sospir.
—Qui m’anava a dir a mi que arribaria tan lluny?
Davant d’ells, tot envoltant el balcó de l’Ajuntament de la capital del Territori, una tela metàl·lica els separa de la gentada que ompli els carrers. Sobre la barrera pengen trossos de fruita podrida, bosses de plàstic, merda de gos. A sota del balcó la multitud s’amuntega, cada vegada més a prop i en major quantitat. Els crits i les consignes s’enlairen per tota la ciutat.
«Autoritats, dimissió. Corruptes a presó! Poseu-vos el fem a casa vostra! Lladres! Mentiders!»
Els cossos híper musculosos dels policies contenen els manifestants i de tant en tant els amollen colps de porra. Els edificis de l’avinguda són parets llardoses que a penes si s’aguanten en peu. Només resten els enderrocs i una pudor de brutícia que fa venir basques. Però els tres borinots del balcó sembla que no estan incòmodes amb tanta podridura. És clar, deuen tindre un súper nas a prova de qualsevol fem; massa anys d’ensumar corrupció.
—Vaja —diu Agosaràs—. Sí que estan contents, ens aclamen com als ídols musicals.
—Sí —diu Pompom—. Segur que és per això.
Alatac i ell intercanvien una mirada i esclaten a riure.
—I este home és el genio que mos té que assessorar? —pregunta Alatac—. Vaig a seguir en el meu discurs de despedida de vacacions. Vinga, digueu alguna cosa que m’inspire. Tu, Agosaràs, guanya’t la paga.
—No sé… aisina, de repent. Pues… que els accents estan sobrevalorats.
—M’agrada. Al final dona igual posar un accent a la panxa que al cul, pa mi no valen pa res.
—Jo no soc filòleg —intervé Pompom—. Però vaig a opinar, que això és gratis. Tots els dies lligc en valencià els rótuls de les tendes, crec que alguna autoritat tinc en el tema. Què s’han pensat eixes persones cultes i refinades? Que només saben opinar ells? La meua idea és que en els llibres se pose la llengua del poble, la que parla la gent de veritat. Ma tia Amparin, mon tio Paco… La que hem mamat des de xicotets. Els llibres són molt sufrits i, la majoria, catalanistes i separatistes. A mosatros no mos enganyen.
—Xico! Això me l’apunte. Encara que no ho entenc massa bé, perquè dius una cosa i la contrària en la mateixa frase. Tens madera de polític.
—Dona! La frase és meua, me l’hauria d’apuntar jo.
—Ai! Què vols que te diga? Tot està inventat. Mig món copia l’altre mig. Quan jo estava allà, d’alcaldessa a Tentorr, tots els dies sentia frases ben xules, sobretot d’escriptors. I de seguida me les apuntava als meus discursos. Pues no ha plogut poc des d’entonces. La gent de la literatura fa pena, ja t’ho dic jo. Ara els hem llevat eixe premi de literatura que és un xiringuito de catalanistes.
—Pepica —diu Pompom—. La nau vacacional ja està preparada. On s’ha clavat la Mendeclit? Té que quedar-se al peu del canó.
—I tant. Jo necessite desconnectar. El món està en les nostres mans. És cosa seria, ja t’ho dic jo.
—La humanitat confia i espera —murmura Agosaràs.
—A la llibreta que van eixes paraules. De ves en cuando este homenet aprofita pa algo.
Se sent una veueta entre la turbamulta. Allà al fons, uns homes uniformats, immensos com un armari de tres portes, duen Mendeclit enlaire. Tota desgrenyada, fa una pinta de mico apallissat. En quatre gambades la dipositen dalt del balcó.
—Quina bajoca! —crida Alatac—. Mosatros esperant-la i ella fent-se la interessant entre els separatistes comunistes bolivarians.
—Sort que tenim el millors Cuerpos i Fuerzas de Seguridad del Estado —amolla Pompom.
—I no t’oblides dels xics de DESOKUPIN —rebla Alatac—. Vaig tindre la millor idea del món quan els vaig contractar. Costen una fortuna, però són diners ben gastats. A més, al calaix els tenim a palades; només tenim que apretar als treballadors i amollen els quartos.
—No passa res, el que li llevem a la cultureta mos va bé pals xicons forçuts i els bous.
—Tornem al tema de la llengua? —suggereix Agosaràs.
—Ja estem? —crida Pepica Alatac—. Sempre en la matraca de la llengua. Odie la llengua!
—Ai! —gemega Mendeclit—. Em pensava que no arribava viva. Estan fora de control. No han servit de res les festes, ni la sangria. Res de res. M’han tirat a la bassa i tot.
—Has provat en els pacharanes? —pregunta Pompom.
—Ah! No!! Els pacharanes són pa mosatros —crida Alatac.
Una andanada de deixalles s’estampa contra la tela metàl·lica.
—Xica! —es lamenta Alatac—. A vore si al final no tornen a votar-nos.
—Tranquil·la, senyora —diu Agosaràs—. Al contrari que els animals, la gent sempre tria com a líder de la manada al més tonto.
—Què? —crida Alatac—. Este home… Que no lo trago! No sé què fa ací, la veritat
—Home, Agosaràs —diu Pompom—. Dissimula un poc, que bona pasta que te paguem.
Agosaràs s’agenolla en terra amb dificultat i alguna expressió de dolor.
—Perdó, senyora. M’he trastocat per culpa d’esta gentussa que no para de cridar.
—Au! —mana Alatac—. Ves a inventar una llengua més bonica, que esta em dona dentera. Mendeclit, fes-me un resum de les teues aventures.
—He anat a contar-los les idees tan fantàstiques que em proposaren vostés. No m’han fet ni puto caso. Han arrancat els cartells tan bonics. Han fet una pintada tan indecorosa que… no la vull ni recordar ara, damunt del cartell gegant de l’autopista. S’han rebotat contra mi. M’he salvat de miracle.
—Vinga! —talla Pompom—. Al discurs, que tenim la nau vacacional a l’espera.
—Ai! Sí —diu amb la veu rogallosa Alatac i es planta davant la tela metàl·lica —. Queridos…
S’hi tomba cap a Pompom.
—Queridos, és massa, no creus, Pompom? Bueno… Apreciats súbditos… Jo, la vostra rein… la vostra alcaldessa…
Els crits retrunyen per tota la contornada.
—Que bonics! Si és que em volen un mogolló. Gràcies, estimat poble. Me’n vaig a descansar uns dies. A desconnectar. Unes vacacions ben merescudes. He treballat tot l’any com una negra.
Entre la cridòria arriben algunes frases.
—Racista! Pocavergonya! Inútil!
—Deixe al timón del barco a una substituta. Provisional, eh? Que el puesto és meu. Vos deixe una persona de confiança, de categoria demostrada per la seua entrega al poble. En quatre paraules: es-pecta-cular… o tres… bueno, lo que siga. Vine, Mendeclit.
Com que la dona no gosa bellugar-se, Alatac l’agafa i d’una estrebada la planta al seu costat.
—Ací la teniu. Al vostre servici. Ella s’encarregarà de fer-vos l’estiu ben fester i inolvidable. Si teniu alguna queixa, a ella, tot a ella. Perdonadme, por favor, por hablaros en la lengua del Territorio, es un defecto que tengo. A veces se me va. Las malas compañías, seguro. Hala, bonica, la ciutat es teua.
Mendeclit es queda quieta tot fitant la garberada de persones que es perd més enllà del que la mirada pot copsar.
—Pompom Campechano —pregunta Alatac—. Creus que els ha agradat?
—No sé. No pareixien molt contents.
—Au! Cap a la nau.
Quan desapareixen, Mendeclit treu una veu farcida de tremolors.
—Estimats ciutadans de la capital del nostre Territori…
Els crits es redoblen, els objectes llançats es multipliquen. Ella crida amb tota la l’energia que pot fer servir.
—Festes! Farem moltes festes! Bous! Berbenes! Jo què sé… de tot. Mare meua! Canyes! Canyes gratis per a tots!
Els aplaudiments substitueixen els insults.
—Visca! Visca la cervesa gratis!
Mentre, els tres herois són dins de la nau vacacional.
—Què punyetes és això? —crida Alatac—. Ací no cabem tots.
La nau sembla feta amb afegitons de planxes de metall i plàstic. Per dins és fosca i estreta. Hi ha quatre seients massa xicotets. Les finestres són minúscules.
—No està tan mal —diu Pompom—. L’ha fet el meu cunyat. És mecànic i arregla totes les llavadores del poble.
—No tindré un despatx? —gemega Agosaràs.
—Tu, calla, mec —diu Alatac—. Pa què te volem ací? La llengua és una merda i em fa mal el cap en tanta xarlotada.
—Pepica, Pepica —intervé Pompom—. Calma, no diguem coses que después no…
Alatac s’acosta a la petita consola de comandament.
—Pocs botonets veig jo. Una nau com cal té que tindre botons a mogolló. I este tan gran?
Assenyala el més gros i sobresortir de tots, d’un color roig cridaner.
—Senyora —avisa un home de cabells blancs amb uniforme militar—. No em toque el botonet, per favor.
Alatac mira a Pompom, arrufa el nas i allarga el coll
—A este me lo echas d’una patà a la calle.
—Dona, que és el tècnic i el pilot.
—El tècnic? Tècnic de què? En sa casa el coneixeran. Estic dels tècnics fins a la… gola. Ací només cabem tu i jo. Estos dos, a fer punyetes. Si este pájaro diu que no toque el botó, algo tindrà que amagar. Jo soc l’autoritat. A vore si un tècnic de xixa i nabo pot dir-me lo que tinc que fer. Això què és, el món del revés?
—Dona. Quina mania has agafat en el botonet. Deixa’l estar.
—Ja te dic que les prohibicions amaguen la supressió de les llibertats.
—Llibertat i cerveses! Tens raó.
—Botonets a mi? Una trampa dels separatistes, segur.
—I si de moment deixem estar el tema? Que torne el tècnic i se n’anem al viatge de vacacions.
Agosaràs treu el cap per la porta. Du un paper a la mà.
—Perdó, no vull molestar. Tinc ací un teletipo urgent. És del secretari de l’ajuntament.
—Ara què vol?
—Vinga, Pepica, que el secretari és el màxim funcionari municipal.
Alatac mira Agosaràs i prem els llavis.
—Què posa ahí?
—Este document ve a dir, més o menys, que la normativa lingüística la fixa l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. A la qual ningú ha consultat el canvi de l’accent de València.
—Això què vol dir? —pregunta Pompom—. Des de quan consultem mosatros als dels xiringuitos?
—Ací posa això —diu Agosaràs—. Canviar l’accent a València, contra el que diu l’Estatut d’Autonomia, infringiria l’ordenament jurídic, i de pas un parelll de lleis. O siga, que hem de fer tota mena d’informes tècnics i justificatius, subscrits per expertes lingüistes on s’expresse detalladament els fonaments històrics i lingüístics del canvi de denominació del municipi proposat, i on es raone adequadament el canvi que es proposa.
—Has dit: «de tota mena»? —crida Alatac—. Catalanista!
—De tot el que ha soltat per eixa boca, només t’has quedat en això? —pregunta Pompom—. Agosaràs, ho has d’arreglar. Si no, pa què mos hem comprat un filòleg?
—Per una ratlleta de res tanta història? —es lamenta Alatac.
Les dents comencen a petar-li. Els ulls li peguen voltes dins de les òrbites. La cara s’unfla i es fa més vermella per moments. Agosaràs pega la volta i se’n va a corre-cuita.
—Entre estes coses, que em sonen a xino, i el botonet dels nassos, m’haveu donat el dia.
—Pepica! —xiscla Pompom—. Deixa-ho estar ja. Farem tard a la paella gegant de Murcia. Xica! Que és en el nostre honor.
—Tu saps quin disgust que tinc?
—Au! Un abraç, reina. Com tota la vida. Les abraçades, a tomar pol saco!
—A mi me va a plantar cara un botó? I damunt roig. A la merda!
Alatac prem el botó i els dos ixen llançats cap amunt; la velocitat és de vertigen i en un instant es perden darrere els núvols. Mentre la veu de Pompom es desfà en l’aire.
—Pepica! La mare que t’ha parit!
