«Man gave names to all the animals in the beggining, long time ago», diu Bob Dylan en una de les seues cançons més famoses. I així és: el ser humà va donar nom a totes les coses que tenia davant dels ulls. Els alacantins, segles arrere, com tots els pobles, també van crear la seua pròpia toponímia i van donar nom als llocs que formaven part de la seua vida quotidiana. I, a aquells llocs, els digueren el Postiguet, l’Albufereta, el Tossal, Fontcalent, la serra Grossa o el Cocó, per citar-ne alguns. I compongueren un himne —«Som fills del poble»—; i idearen unes festes —les Fogueres de sant Chuan—, i un himne per a les festes —«A la llum de les fogueres»—, i un menjar per a les festes —la coca amb tonyina—; i inventaren un eslògan —«Alacant: la millor terreta del món»—; i un crit de joia —«Som alacantins? Sí! Visca el pa, visca el vi, visca la mare que mos va parir!»—. I cada cosa que anaren creant l’anomenaren en la llengua que parlaven els «fills del poble».
El meu iaio patern era manxec. Vingué a parar a Alacant de jove perquè era maquinista de tren i feia la línia Alacant-Madrid, i ací s’establí i es casà. Parlava valencià amb la iaia, perquè pertanyia a aquelles generacions d’immigrants que s’integraren lingüísticament en la ciutat amb tota naturalitat. Els meus iaios materns, valencianoparlants, tenien una botigueta d’alimentació de barri, de les que ja no en queden. La iaia sabia quan una clienta nova era forastera perquè parlava castellà. Diumenge sí diumenge no, anàvem caminant —jo era menut encara— al camp de la Vinya a veure l’Hèrcules. La salutació habitual entre els amics i els coneguts que trobàvem de camí, valencianoparlants o castellanoparlants, era: «Hala, a patir!», «A patir, a patir!». I, durant el partit, quan l’àrbitre o algun jugador errava, els espectadors, valencianoparlants o castellanoparlants, li cridaven «De segó! De segó!». Fa només entre cinquanta i seixanta anys de tot això.
El valencià, doncs, a pesar dels que, oblidant o falsejant la història, afirmen que «en Alicante no se ha hablado nunca valenciano», dels que no veuen més enllà de la seua pròpia realitat o els que voldrien reescriure la història al seu gust, ha estat i està indissolublement unit a la ciutat d’Alacant, a les seues arrels més profundes. Renunciar o renegar de la nostra valencianitat significa, doncs, renunciar o renegar d’una part essencial de la nostra alacantinitat.
Tot i això, l’Ajuntament d’Alacant tornarà a votar una proposta —una més, i en van cinc, que a persistents no els guanya ningú— inclosa en el pla economicofinancer per a instar les Corts a declarar Alacant “ciutat castellanoparlant”, amb les conseqüències legals que en derivarien en àmbits com ara l’administració o l’ensenyament, i les que derivarien des del punt de vista lingüístic i social de la desaparició del valencià d’aquests àmbits.
No perdré el temps intentant comprendre el perquè d’aquestes iniciatives de Vox. La resposta és clara: el menyspreu, la discriminació i l’assetjament envers tots aquells que parlen, estimen, resen, pensen, senten o follen diferent de com ells pensen que s’ha d’estimar, resar, pensar, sentir o follar. Punt.
Tanmateix, vull plantejar ací una reflexió als regidors del Partit Popular. Vostés, que es vanten de representar un centredreta moderat, integrador, democràtic, constitucionalista i defensor a ultrança del nostre Estatut, estan disposats a donar carta blanca a aquesta infàmia, a aquest disbarat lingüístic i cultural proposat per la ultradreta alacantina? Si tal fet s’esdevé, el senyor Luis Barcala, alcalde de la ciutat, passarà a la història —manlleve les paraules de Gràcia Jiménez en l’esplèndid article editat en el diari Información el 2023— com «l’alcalde que ens va segrestar el nostre passat i ens va privar de la nostra llengua». I jo em pregunte per què, senyor Barcala. Per què aquest interés per tal que la ciutat passe, de ser considerada zona històricament valencianoparlant, a zona de predomini lingüístic castellà? Que potser Alacant no és una zona històricament valencianoparlant? Que potser les persones castellanoparlants tenen menyscabats els seus drets lingüístics en la seua vida quotidiana, en les relacions amb l’Administració, en l’ensenyament, en l’assistència sanitària, en la cultura? De cap manera. Més aviat som els valencianoparlants els que hi hem de fer mans i mànigues perquè es respecten els nostres drets. Que potser el castellà és una llengua en perill de desaparició a la ciutat d’Alacant? Que potser Alacant és una ciutat exclusivament castellanoparlant, com són les ciutats i els pobles d’altres comarques que integren les zones de predomini lingüístic castellà? Perquè, malgrat que és innegable el retrocés de l’ús del valencià a la ciutat —no em pararé ací a explicar els motius d’aquest procés de substitució lingüística—, el valencià hi continua sent una llengua viva. Els que n’hi fem ús sempre en el nostre dia a dia podem constatar que hi ha bastant més gent que el parla del que podria semblar a primera vista. D’altra banda, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, amb les seues mancances i defectes, tot i que no ha aconseguit incrementar l’ús social de la llengua d’una manera significativa, sí que ha aconseguit que els joves —i no tan joves— que l’han estudiat al llarg de les diferents etapes educatives assumisquen amb naturalitat el fet que algú se’ls adrece en valencià i, fins i tot, de vegades, s’atrevisquen a contestar en valencià —en soc testimoni—. D’altra banda, és aquesta la capitalitat de província que volen exercir vostés, a qui se’ls ompli la boca cada volta que parlen de «Alicante y su provincia»? No és vosté conscient, senyor Barcala, que Alacant, com a capital d’eixa “provincia” que vostés adoren, arrearia un colp als morros en tota regla a una part important de les seues comarques? Aquesta és la ciutat respectuosa, integradora, oberta, que s’afanyen a proclamar? Li contestaré com diem ací, a la terreta: Res! Bacores de canto!
Davant del panorama ben negre que s’albira a l’horitzó, jo apel·laria al trellat i les conviccions democràtiques dels màxims responsables en la matèria, el president de la Generalitat, senyor Carlos Mazón, i el conseller d’Educació, Cultura i Universitats, senyor José Antonio Rovira. Tanmateix, la ineptitud i el comportament miserable de tots dos en la gestió de la DANA, i els seus atacs continuats al valencià em conviden a no perdre el temps. Si no fora així, els diria que la iniciativa que pretén aprovar l’Ajuntament d’Alacant és un atac premeditat, directe i mesquí a la nostra llengua i la nostra cultura; a la llengua i la cultura seculars de la que també és la seua ciutat, la del senyor Mazón. Els diria que les conviccions democràtiques es demostren amb fets, no amb paraules; que la Constitució i l’Estatut que s’afanyen a enarborar i defensar contínuament diuen respectivament que «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección» i que «s’atorgarà especial protecció i respecte a la RECUPERACIÓ del valencià» —les majúscules són meues—; que el mateix Carlos Mazón va declarar vehementment «yo no voy a permitir que se juegue con nuestro Estatuto y nuestras señas de identidad» o «perdre els orígens és perdre la identitat».
Tanmateix, com que no confie gens ni mica en el Molt Deshonorable ni en el seu fidel escuder, el senyor Rovira, vull apel·lar ací a altres representants polítics del Partit Popular. El senyor Toni Pérez, president de la Diputació d’Alacant, els diputats i les diputades valencianoparlants d’aquesta institució, els alcaldes i les alcaldesses, els regidors i les regidores dels pobles de les comarques valencianoparlants, els i les representants del Partit Popular a les Corts Valencianes, tots ells i totes elles no tenen res a dir? Estan disposats i disposades a acceptar aquesta indignitat, aquest desgavell? Si ho fan, serà una demostració claríssima que el Partit Popular té en comú amb Vox el menyspreu, la discriminació i l’assetjament envers aquells a qui consideren diferents. Si ho fan, el deshonor caurà una vegada més sobre el ja Molt Deshonorable, de la mateixa manera que caurà sobre el senyor Barcala, tot i ser Excel·lentíssim, i sobre els i les representants de tots els àmbits del Partit Popular, que ho hauran consentit. Si ho fan, els recomane que cada vegada que tornen a fer servir en va paraules com ara Constitución o Estatut, es renten després la boca, que la hipocresia i la mentida hi deixen un sabor pudent. Si ho fan, els fills i les filles del poble que van mantindre, mantenim i mantindran viva la flama de la llengua a la nostra terreta, clamarem als quatre vents: De segó!!!! De segó!!!!
Una última reflexió. El futur de la nostra llengua a Alacant, igual que a altres ciutats i pobles del País Valencià, al marge de decisions polítiques, també passa per nosaltres. No negaré que l’actitud de reivindicació, de resistència, de lluita diària és esgotadora. Però també és cert que hi ha molts alacantins i alacantines i molt visitants valencianoparlants, tant de la província com de la resta del país,que, per timidesa, per comoditat o per un concepte de bona educació mal entesa, en eixir al carrer o en arribar a la ciutat, deixen la llengua guardada a casa i s’expressen directament en castellà. Aquesta actitud ben freqüent emmascara la realitat lingüística de la ciutat i contribueix, d’una banda, a donar la imatge d’una ciutat absolutament castellanitzada i, de l’altra a aportar munició a eixos que ja sabem, als quals l’agressió, la resistència i la lluita diària contra la nostra cultura i la nostra llengua no únicament no els esgota; ans al contrari: els revivifica i els enforteix.
