Primer punt: que el valencià és català, ningú al mon científic ho qüestiona.
Segon punt: que al català que tradicionalment parlem els valencians li diem valencià o llengua valenciana, és un fet.
Tercer punt: que hi ha un consens gairebé generalitzat de fer servir una doble denominació per al català (alguns fins i tot una triple), és una altra realitat.
I ara, deixant clar l’escenari, el que toca és analitzar la repercussió nacional i política del mateix.
Primer punt: hi ha un sector de la població dels Països Catalans que vol la independència i la integració de tots els territoris de parla catalana en una unitat política; en forma de federació, confederació o directament una única realitat política.
Segon punt: hi han sectors de la població que en cap cas consideren que els Països Catalans haurien de ser una unitat política, però sí que consideren que llurs respectius territoris haurien de ser independents.
Tercer punt: hi han altres sectors que consideren que els territoris de parla catalana son una part d’Espanya i cal el seu reconeixement en forma d’autonomia, federació o qualsevol altra fórmula que respecte la integritat del territori nacional espanyol.
Hi ha un quart punt, que correspon al sector conformat pels qui veuen Espanya com una única nació homogènia i que pensen que qualsevol diferència hauria de ser eliminada.
Per a aquells que defensen el primer punt, la doble nominació de la llengua és un parany que aprofundeix en la divisió entre els catalans i impossibilita una mica més un projecte nacional compartit.
Per als que defensen els punts tres i quatre, ja els va bé qualsevol nominació que es faça de la llengua, perquè al remat als que s’adscriuen al punt tres i quatre, la llengua catalana els importa més prompte poc o directament gens, car el procés de substitució lingüística sota aquest model està demostrant-se imparable, tant al País Valencià com a les Illes o al Principat, i poden esperar fins que desaparega per autòlisi, atès que el seu és un projecte de construcció de la seva nació.
Hi queda, sempre hi queda, un grup diguem-ne «estrany», en el nostre cas el grup dos, que podríem definir com el «grup fluid», que volen la independència (o una molt amplia autonomia, ves a saber) del País Valencià, les Illes, el Principat i la Catalunya Nord, però que no en volen saber res de cada un dels processos d’alliberament nacional que els altres territoris poden portar. Un exemple el tenim en l’actitud de Compromís o Més envers el procés d’independència de Catalunya. Aquest grup fluid defensa la doble nominació per a la nostra llengua, és lògic, perquè per a ells és fonamental diferenciar-se i aparèixer com una opció al seu propi territori. Aquest grup tampoc és molt clar en la definició del seu objectiu nacional, i el que els uneix és el rebuig als Països Catalans con un ens polític, i es mouen així entre un grup dos pur i un grup tres extrem. És aquest grup el realment perniciós per a l’avenç de la llibertat nacional del valencians, catalans i illencs, car aquest grup ha comprat el marc intel·lectual espanyol, i amb la seua postura afebleix les molt escasses possibilitats que tenim de reeixir en un món globalitzat on la llengua, el territori i la població cada vegada decideix menys la cohesió d’una nació, encara més si aquesta no té Estat.
Davant aquesta anàlisi, que l’he sotmesa a juí a algun company, la primera resposta ha sigut estar d’acord, i tot seguit afegir que el grup u és molt minoritari. Inicialment li ho he acceptat, però després, meditant, m’he preguntat si realment el grup u és tan minoritari. Doncs segons ho mirem. Si ho analitzem separadament als territoris catalans, és cert que es molt minoritari al País Valencia i una mica menys a les Illes, però si el mirem des del conjunt dels Països Catalans segurament no ho serà tant. I ací ens trobem de nou amb el mateix problema del que li passa al grup dos, i és que hem assumit, també els catalanistes «oficials», el marc espanyol, i no concebem l’acció política feta per a tot el territori des de qualsevol indret del territori. Per a que s’entenga, el problema dels Rodalies de València i Barcelona hauria de ser un problema que es tractara de forma conjunta a Madrid, amb independència del lloc d’on és el diputat o la diputada que ho defense. El mateix passa amb la política de ports i aeroports, o amb les comunicacions amb Europa, per esmentar sols alguns temes que haurien de ser “d’interès nacional”, i en aquesta línia seria on hauríem de comptar quanta gent està per la construcció dels Països Catalans, que ara com ara no ho sabem. I potser ens enduríem una sorpresa. Que de blavers hi ha als tres territoris no hi ha cap dubte, però la forma d’acabar amb aquest grup de blavers i fluids és demostrant la viabilitat de la política catalana entesa com un tot. Sols quan fem una política nacional única, vertebrada d’acord als interessos de tota la nació, podrem dir quant gent realment recolza aquesta opció.
No hauríem de tornar a caure en el parany del 1977 i reobrir un debat estèril i que ens ha dut a frec de l’abisme de la desaparició. El que toca és fer una anàlisi seriosa dels resultats en termes polítics i nacionals dels 45 anys del règim del 78 i, sobretot, la repercussió sobre la cohesió de la població dels territoris, la cultura i els avenços en sobirania política. Les qüestions a les que hem de respondre els valencians i les valencianes, després d’aquests 45 anys, són: està la nostra llengua i cultura millor o pitjor? La població de la «Comunitat Autònoma Valenciana» té més o menys consciència de pertinença? Tenim més o menys capacitat de gestionar els problemes de la nostra gent? Han millorat o han empitjorat les condicions de vida? I les preguntes són igualment vàlides per al conjunt dels Països Catalans, amb l’afegit de si la política autonomista separada dels tres territoris que conformen els Països Catalans a l’Estat espanyol ha servit per a avançar cap d’eixos objectius.
I finalment, de debò aquells que honestament defenseu la doble nominació, cregueu que es farà servir fora del País Valencià? A Mallorca, per exemple la gent començarà a dir que parla «català/valencià»?. O a L’Alguer? Si no fora per la gravetat del fet, seria una broma de pèssim gust. Acceptar la doble denominació només aprofundirà en la secessió lingüística al País Valencià, com ja va passar quan es va acceptar a l’Estatut valencià l’idioma valencià, i no tindrà cap repercussió real sobre el català arreu el món. Recordeu: una proposta del PSOE mai no serà una proposta favorable als nostres interessos.
