El que està en joc no és un simple ajust curricular. És el model de llengua i de cultura que volem transmetre a les generacions futures.
Quan PP i VOX plantegen limitar l’estudi de la literatura en valencià només als autors nascuts dins del País Valencià, no estan reforçant la llengua. Estan intentant fragmentar-la. Volen trencar qualsevol vincle entre aquelles persones que la compartim —el nostre valencià, el català de tots, com deia Enric Valor— perquè una llengua dividida és una llengua debilitada. I una llengua debilitada és més fàcil d’empetitir. No és el primer atac que patim d’aquest govern lingüicida ni serà l’últim.
Quan una decisió aparentment tècnica —com modificar un currículum— es converteix en una eina per redefinir el marc mental amb què una generació entendrà la seua llengua, ja no estem davant d’un simple debat educatiu. Estem davant d’una operació política que busca modelar percepcions. I això és el que, en termes contemporanis, s’anomena guerra cognitiva: intervenir en la manera com la societat interpreta la seua realitat cultural. No es tracta d’eliminar formalment una llengua, sinó de reconfigurar-ne els límits simbòlics.
Una tradició valenciana potent i indiscutible
Cal deixar una cosa molt clara: els autors valencians són extraordinaris. La nostra tradició és sòlida i brillant. Des d’Ausiàs March i Isabel de Villena fins a Carmelina Sánchez-Cutillas o el mateix Enric Valor. No necessitem excloure ningú per reivindicar-los. No necessitem amputar la tradició compartida per valorar-la i estimar-la com cal.
El problema no és prestigiar els autors valencians. El problema és fer-ho a costa d’esborrar la continuïtat literària que compartim amb la resta del domini lingüístic.
Imaginem que en Llengua Castellana només es pogueren estudiar autors valencians. Fora Cervantes, fora Lorca, fora la literatura hispanoamericana com Gabriel García Márquez. Ho acceptaríem? Evidentment no. Doncs això és exactament el que ara es pretén aplicar al valencià.
L’escola no pot ser una trinxera
La literatura no s’organitza segons fronteres administratives. S’organitza segons moviments, corrents estètics, diàlegs culturals. Sense aquesta continuïtat, el sistema literari es fragmenta i perd sentit.
A més, la mesura tensiona la llibertat de càtedra i el rigor acadèmic. Obligar el professorat a excloure autors per criteris territorials és una ingerència política en l’autonomia docent. La formació literària exigeix context, comparació i perspectiva. No és només un debat identitari. És pedagògic, científic i democràtic.
Raons per a l’esperança
Però hi ha un element fonamental que convé no oblidar: la Universitat és qui estableix les proves d’accés (PAU) i qui determina, en grau considerable, el marc acadèmic de referència. El món universitari valencià ha defensat reiteradament el rigor científic i la coherència del sistema literari complet. I, sobretot, hi ha el professorat de valencià. Un col·lectiu compromés, format, crític. Docents que no entenen la llengua com a trinxera, sinó com a pont. Professorat que sap que la seua responsabilitat és amb l’alumnat i amb el coneixement, no amb consignes polítiques.
Si cal, hi haurà resistència pedagògica. Hi haurà coherència professional. Hi haurà consciència.
La història de la nostra llengua és la història d’una persistència. Ha sobreviscut a prohibicions, silencis i marginacions molt més dures que aquesta. No serà ara, per via curricular, que desapareixerà.
La cultura no es desactiva amb un decret.
La literatura no s’esborra amb una frontera administrativa.
I una comunitat docent compromesa és més forta que qualsevol maniobra de confinament cultural.
El valencià —la nostra llengua compartida— no és un reducte.
És una tradició viva.
I continuarà viva mentre hi haja qui la pense, la llija i l’ensenye amb dignitat.
Joan de Déu Martines Llinares és professor i catedràtic de secundària, professor associat de la UA i vicesecretari de coordinació interna d’ERPV.
