Les normes d’ús no tenen res a vore amb la gramàtica ni amb les lleis, sinó amb la sociologia. Es tracta d’un concepte creat (com tants altres) per Lluís V. Aracil, que es pot definir com un conjunt de regles (sovint tàcites) que indiquen als parlants quina llengua o varietat han d’usar en tal o tal altra situació. Són pautes de conducta que els parlants assimilen a través de la socialització i dels grups a què pertanyen. Les normes d’ús són els límits dels àmbits d’ús, que no tenen res a vore amb els àmbits de comunicació, encara que en la pràctica totalitat dels manuals i estudis es confonen barroerament. Si voleu saber-ne més, vegeu el volum 2 de la sèrie “L’Edifici de les Llengües”: Reconstruir les mortes vivents: gramàtica i sociolingüística (Ed. Voliana).
El més important és que les normes d’ús no són “equitatives” ni “equilibrades”, sinó tot el contrari: sempre juguen a favor de les llengües majoritàries i en contra de les minoritzades —que per això ho són, precisament!, perquè estan patint una restricció del seu àmbit d’ús. Les normes d’ús indiquen tàcitament als parlants de llengües minoritzades que han de canviar de llengua a la menor ocasió, per exemple si l’interlocutor no la parla o si canvia l’àmbit de comunicació. En cada ocasió d’ús el parlant fa una integració tàcita (“inconscient”) de les variables que hi concorren, i el seu saber tàcit li indica quina llengua o varietat triar. Açò regula el que Aracil anomenava l’ús convencional del llenguatge, que afavoreix unes llengües i en discrimina unes altres. Precisament en açò consisteixen els processos de minorització que porten a l’extinció de moltes llengües i a l’expansió d’unes altres. No es tracta de “cortesia”, ni de cap fenomen “natural”, ni tampoc de cap “conspiració” o “fatalitat”. És un joc lògic que pot explicar-se amb l’àlgebra de Boole, com feia Aracil amb la metàfora dels circuits (vegeu el llibre esmentat).
El cas valencià és dramàtic, perquè la majoria dels seus parlants segueixen l’ús convencional i les normes d’ús restrictives que els fan canviar al castellà a la menor ocasió. Per tal de contrarestar aquesta inèrcia o conducta social, caldria, en primer lloc, ser-ne conscient, i després, actuar-hi a la contra, amb el que Aracil anomenava l’ús intencional del llenguatge, que es dona quan el parlant desobeeix les normes d’ús i manté la seua llengua malgrat les variables en contra, o també quan una persona que no parla la llengua minoritzada incita els seus parlants a mantindre-la i exercir la conversa bilingüe.
Perdoneu esta introducció teòrica: em feia falta per a explicar-vos com fan els bascos per a trencar les normes d’ús i frenar la minorització de l’euskera, perquè pense que en podríem aprendre molt. Abans, no obstant, una observació fonamental, referida, ara sí, a la gramàtica: hi ha un abisme quant a la diferència o distància lingüística existent entre l’euskera i el castellà i la que hi ha entre valencià i castellà. Per a un castellanoparlant calen centenars d’hores d’estudi i de pràctica per tal d’adquirir una certa competència en euskera, mentre que en el cas del valencià, la semblança és tan alta que quasi des del primer moment poden entendre bona cosa i llançar-se a parlar de seguida. Si fora al revés, tots els ciutadans d’Euskal Herria haurien aprés ja euskera i seria la llengua hegemònica, mentre que el valencià seria residual i no l’aprendria ni el tato…
Però no obstant això, les xifres són eloqüents: l’ús de l’euskera avança cada dia, especialment entre la infantesa i la joventut (el futur), mentre que l’ús del valencià es va reduint dia a dia, especialment entre la gent jove i menuda (el futur, insistisc). Per què? Perquè a Euskal Herria les normes d’ús són qüestionades i desobeïdes en moltes ocasions, gràcies a la vitalitat de la societat civil basca i gràcies a un enfocament radicalment distint del que predomina ací. Intentaré explicar esta diferència amb exemples concrets, per si de cas poguera servir per a millorar la situació del valencià en la nostra societat.
Anant al gra: es tracta de posar en marxa coses com l’empatia i la complicitat amb qui encara no sap euskera (o en sap només un poquet), de reforçar la seua autoestima i motivar-los perquè decidisquen aprendre la llengua basca. Al mateix temps, es tracta que qui ja la parla deixe d’amagar-la a la menor ocasió (com ordenen les normes d’ús) i l’use en primer lloc en tota mena d’àmbits de comunicació. Gràcies a eixa empatia i capacitat de seducció s’ha aconseguit, per exemple, que la gran majoria d’estudiants seguisca el model D (tot en euskera), malgrat que molts dels seus pares i mares ja no (o encara no) el parlen. I és precisament gràcies als xiquets que molts pares s’acosten a la llengua i es posen a aprendre-la.
Hi ha moltes ocasions al llarg de l’any en què la societat civil basca organitza activitats diverses que van creant un clima favorable a l’aprenentatge de l’euskera i al canvi de les normes d’ús: la korrika (que recorre cada dos anys molts pobles i ciutats, amb un impacte impressionant), el dia internacional de l’euskera, accions puntuals, festes i jornades a tot el llarg del territori (incloent la comarca de la Ribera, al sud de Navarra), proliferació d’euskaltegis i escoles d’adults on estudiar basc a moltíssims pobles, en diferents horaris i amb preus reduïts, inclús debades en ocasions —açò requereix que les institucions ajuden, en lloc de posar traves com fan ací…
Però volia comentar en particular una de les iniciatives més interessants, que està en marxa precisament estos dies (del 15 al 25 de maig) per tot Euskal Herria: es tracta del que es diu “Euskaraldia”, una iniciativa consolidada que és, més que una campanya, tot un moviment social i tot un exercici per a promoure l’ús pràctic de l’euskera oral entre la ciutadania. No es tracta d’una “defensa passiva” o d’una declaració, sinó de fer coses en euskera i d’implicar-hi el màxim de gent. Qualsevol resum es quedaria curt, pegueu-li una ullada a la web i sorpreneu-vos.
Un dels elements més representatius d’Euskaraldia és l’ús de dos tipus de xapes que molta gent s’enganxa a la roba: en una apareix una boca i el lema “AHO BIZI”, que ve a ser “boca viva”, i en l’altra hi ha una orella dibuixada i el lema “BELARRI PREST”, que vol dir “orella preparada (o disposada)”. Vegeu-ne la foto.
Quan trobes algú (i no sols en un acte a propòsit, sinó pel carrer, a les botigues, bars, etc,) que du la xapa de la boca, saps que eixa persona està disposada a parlar-te en euskera, adaptant-se al teu nivell. I quan es veu algú amb la xapa de l’orella, se sap que eixa persona està demanant que se li adrecen en euskera, perquè vol aprendre’l o millorar-lo.
L’efectivitat i la potència d’aquest recurs, aparentment tan simple, són immenses, i això no es veu a les fotos: com la gent es va llançant i animant, com persones que parlaven castellà (o francés) entre ells canvien de llengua, com es trenquen les normes d’ús gràcies a l’ús intencional, com naixen nous lligams i relacions, com va creixent la comunitat lingüística i l’ús real de l’idioma, i com s’inverteix en directe el procés de minorització…
Ací, en canvi, al nostre País Valencià, les elits il·lustrades de la cultureta se situen en les antípodes d’estos plantejaments pragmàtics i efectius: discurs essencialista i elitista, distància amb el poble, “superioritat”, correccionisme, falta d’empatia, obsessió per la gramàtica (com hem vist amb els atacs a Abelard Saragossà)… I alhora, reforçament de les normes d’ús: canvi al castellà davant de desconeguts o de castellanoparlants i tancament endogàmic.
Cal que els valencianoparlants eixim de l’armari lingüístic, com deien en el seu llibre Gemma Sanginés i Ferran Suay, però alhora hem de motivar els qui encara no el parlen perquè s’acostumen a les converses bilingües i vagen soltant-se en valencià. Hi hem d’empatitzar i ajudar-los a integrar-se en la nostra comunitat lingüística. Podeu vore algunes mostres positives en la sèrie d’articles “Parlem valencià” de Monty L. Tynan en este mateix diari.
Però també hem de mobilitzar-nos i omplir el territori valencià (incloent les comarques castellanoparlants) d’iniciatives, jornades, festes, mercadets, balls i tota mena d’events que faciliten la integració dels monolingües i dels estrangers, per tal que se senten cada volta més part plena del nostre país i de la nostra cultura. Tenim l’exemple de les Trobades, i també tenim molt a aprendre dels bascos!
Josep-Lluís Navarro Lluch és catedràtic de Valencià de l’IES Lluís Vives i soci de Laurak Bat, l’Euskal Etxea de València.
