“Si la meua llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meua terra”. El conegut poema de l’escriptor kurd Ape Musa és perfectament aplicable al País Valencià. Que un ciutadà no puga accedir a l’administració, la justícia o els serveis mèdics en la seua llengua -i més si aquesta és la llengua natural del país- només es pot descriure com una situació colonial.
No és només la normalització de la llengua el que defensem quan reclamem el requisit lingüístic per a qualsevol funcionari o treballadors públic de qualsevol administració establerta al País Valencià. Defensem, també, el dret dels valencianoparlants a no ser tractats com a estrangers en la seua pròpia terra, el dret a ser ciutadans de primera i no haver de passar per la humiliació de canviar-nos d’idioma sense haver-nos canviat mai de país.
Per açò, la decisió de l’alcalde d’Alacant, Luis Barcala, d’eliminar l’AVIVA – -Agència de Promoció del Valencià municipal i amortitzar l’única plaça de filòleg de tot l’ajuntament -d’una plantilla de més de 2.200 empleats- que ja portava vacant des de fa mesos, no és sols un atac a la llengua. És un atac a tots aquells alacantins que vullguen dirigir-se a la seua administració en la llengua pròpia de la ciutat i també, és clar, que l’administració els responga en la seua llengua. El web oficial de l’Ajuntament d’Alacant està redactat únicament i exclusivament en castellà. No pareix, vistes les mesures preses, que Barcala tinga cap intenció d’esmenar aquesta injustícia.
És també una infracció a l’Estatut d’Autonomia, que en el seu article 6.4 determina que “ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua” i en el 6.5 que “s’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”.
Els mateixos que quan els interessa es tornen els més abrandats defensors de l’Estatut i la Constitució, obliden, quan ja no els interessa, el seu compliment.
La invisibilització, menyspreu i discriminació constant dels valencianoparlants no fa sinó mantenir la política de substitució lingüística imperant els darrers 300 anys. A voltes més agressiva i violenta, a voltes més sibil·lina i subtil, però sempre present i constant. Els qui ara defensen que a “Alacant sempre s’ha parlat castellà”, no sols neguen la valencianitat de bona part del seu veïnat valencianoparlant, sinó que també amaguen que aquest “sempre” no és més que el resultat de les polítiques de castellanització i substitució lingüística mencionades i que ara, es volen continuar estenent i reforçant negant als alacantins el dret a poder expressar-se en la seua llengua a les instàncies municipals.
