L’any 1975, en els mesos que van precedir la mort del dictador Franco, tingueren lloc una sèrie de fets que afectaren les concepcions que es tenien sobre el valencià. La polèmica entre Ombuena i Sanchis Guarner sobre la unitat de la llengua, la deriva de Lo Rat Penat cap al secessionisme, l’aparició de manifestos en l’àmbit acadèmic i multitud d’articles, cartes al director i pamflets sobre el tema, marcaren l’inici d’un conflicte que s’arrossegaria després en l’anomenada «Batalla de València» i que, per a algunes ments, encara no ha acabat.
En 1974 havien tingut lloc campanyes de recollida de firmes, per part d’alumnes i professors universitaris, de l’escola de Magisteri, d’ensenyança mitjana i primària, sol·licitant la creació d’una Càtedra de Llengua i Cultura Valenciana en la Universitat de València. En una d’elles, d’abril del 1974, figurava com a primer firmant el catedràtic de Dret Mercantil Manuel Broseta (que uns anys després donaria suport al secessionisme lingüístic).
Feia uns quants anys que a l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació), presidit pel professor Manuel Sanchis Guarner, s’impartien cursos de valencià per a mestres, per tal de dur a terme l’ensenyament de la «llengua nativa» previst en la Llei d’Educació de 1970, impulsada pel ministre José Luis Villar Palasí.
En gener del 1975, el nou ministre Cruz Martínez Esteruelas anunciava la dotació la Càtedra de Llengua i Cultura Valenciana en la Universitat de València, que després ocuparia el professor Manuel Sanchis Guarner.
Las Provincias publicava aleshores la secció «Els xiquets i la llengua», de Vicent Escrivà, que de forma amena i amb il·lustracions explicava i feia treballar als infants l’ortografia i el vocabulari valencià.
Però en abril d’aquell any i en el mateix diari, començava la controvèrsia entre el seu director, José Ombuena, i Sanchis Guarner, amb motiu d’uns articles d’aquest sobre el parlar dels mossàrabs. Segons Sanchis, el mossàrab no era l’origen del valencià actual, el qual derivava del català importat per la Conquesta. Ombuena va replicar en defensa del secessionisme, i s’hi va afegir, en defensa de la seua postura i de la contrària, una allau de veus en forma d’articles i cartes al director, donant origen a una llarguíssima polèmica
El professorat de diverses facultats, el Col·legi de Doctors i llicenciats, i un grup d’acadèmics de la Real Academia Española publicaren comunicats d’adhesió a Sanchis Guarner i en defensa de la unitat del català.
El mateix any 1975 es va produir la ruptura en Lo Rat Penat, que fins a aquell moment havia defensat la unitat de la llengua i adoptà la postura secessionista. Els professors de valencià que abandonaren l’entitat crearen els cursos Carles Salvador.
En juny d’aquell any va aparéixer el manifest «Nosaltres, ciutadans del País Valencià», que defensava la unitat lingüística, exigia l’oficialitat del català i reclamava un futur democràtic.
Manifest «Nosaltres, ciutadans del País Valencià»
Nosaltres, ciutadans del País Valencià, davant les successives campanyes i maniobres tendents a impedir que la nostra llengua siga vehicle normal d’expressió dels valencians, i conscients que aquestes maniobres atempten contra el nostre poble, ens adherim i fem nostres, tant el “Manifest a l’opinió pública” signat pels catedràtics i professors de. la Universitat de València, com l’escrit de la Junta de Govern del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències, apareguts a diversos diaris del País Valencià.
Creiem que és arribat el moment que tots els valencians prenguem consciència de la nostra realitat com a poble i dels problemes que com a tal tenim plantejats, a la solució dels quals hem de dedicar tots els nostres esforços en una lluita comuna.
I amb aquesta fi declarem:
- 1.- Que totes aquestes campanyes per aïllar els valencians, tant lingüísticament com culturalment, del Principat de Catalunya i les Illes Balears, amb els quals formem històricament una mateixa comunitat cultural, tenen com a finalitat impedir el desenvolupament de la nostra cultura i evitar que la nostra llengua siga l’instrument normal de comunicació social al País Valencià.
- 2.- Que aquestes campanyes són sistemàticament protagonitzades per les mentalitats més reaccionàries, lligades des de sempre als sectors socials dominants, que menyspreen la llengua dels valencians, i que, utilitzant inclús la violència moral i física, han provocat i provoquen el procés de castellanització del nostre poble, la qual cosa cal considerar com un greu atemptat a la nostra comunitat.
- 3.- Que com a valencians parlem una mateixa llengua, la llengua catalana, junt amb la resta de Països Catalans, amb els quals ens considerem units en una mateixa cultura. Llengua i cultura que defensarem, malgrat totes les dificultats.
- 4.- Que aquesta unitat lingüística i cultural no suposa cap “imperialisme català” ni cap voluntat de deixar de ser valencians, com sistemàticament se’ns ataca. Contràriament, considerem que aquesta unitat és la condició indispensable per a la nostra afirmació com a poble.
I en conseqüència afirmem:
- Primer: Que no renunciarem mai al dret que tenim els valencians al ple ús social de la llengua.
- Segon: Que aquest dret ens obliga a exigir, en aquest moment decisiu per la nostra cultura, la oficialitat de la llengua a tots els efectes: tant a l’ensenyament, com als mitjans de comunicació social, administració…
- Tercer: Que els valencians hem d’exigir el reconeixement immediat d’aquests drets, front als que per interessos contraris als del poble,. ens ho neguen.
- Quart: Que aquests i altres problemes només podran ser totalment resolts dins d’una societat democràtica. I entenem que no existirà una veritable societat democràtica fins que aquests drets ens siguen plenament reconeguts.
És per eixa societat que tots els valencians –és a dir, els que vivim i treballem al País Valencià– hem de lluitar i esforçar-nos.
Els primers signants eren Joan Fuster, Raimon Pelegero i Vicent Andrés Estellés. El manifest va aconseguir arreplegar 58.522 signatures d’adhesió.
Acabe amb una pregunta fàcil de contestar: creieu que aquest manifest de fa 50 anys ha perdut actualitat?
