L’article 2n de la LUEV estableix que “el valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüència, tots els ciutadans tenen dret a conéixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions amb les instàncies públiques”, i l’article 17 que “tots els ciutadans tenen el dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió, així com a desplegar en valencià llurs activitats professionals, mercantils, laborals, sindicals, polítiques, religioses, recreatives i artístiques”.
Cines Yelmo intenta tancar la polèmica per la seua discriminació lingüística amb un comunicat amable i amb una paraula que ho vol empetitir tot: “malentés”. La nota que la seua agència de comunicació ha fet arribar a la redacció insisteix en el “respecte profund” per “la cultura i les llengües” i defensa que el responsable “va demanar amablement” passar al castellà “només” per garantir una gestió “fluida i sense errors”, sense “exigència” ni “prohibició”.
La documentació i els relats que ha publicat Diari La Veu dibuixen, però, un patró que no casa amb la coartada del to cordial. El fil de correus inclou missatges del gerent amb una petició literal: “Quede a la vostra disposició, però en castellà”. Què haguera passat si haguera sigut un turoperador que oferia una experiència a turistes i ho haguera demanat en alemany? Haguera traduït el missatge o buscat un company que l’ajudara.
Una empresa amb seus o locals comercials ubicats en el territori valencià pot afirmar que no discrimina i, alhora, practicar una atenció que trasllada a l’usuariat l’obligació de canviar de llengua pròpia oficial per ser atés amb normalitat en castellà. Eixa és la frontera real entre un “malentés operatiu” i una discriminació lingüística estructural. Qui paga el cost? Si el cost el paga sempre qui parla valencià, el problema no és de fluïdesa; és d’asimetria. Així ho demostren les dades de l’últim Informe de denúncies dels drets lingüístics al País Valencià 2025. Les denúncies per discriminació han crescut més d’un 47% en els últims anys.
La política pública tampoc pot mirar cap a un altre costat. Diari La Veu ha documentat que Yelmo Films SLU ha acumulat com a mínim 1.832.892,77 euros en ajudes públiques entre 2021 i 2025 procedents de ministeris de l’Estat, de l’Institut Valencià de Cultura i de la Generalitat de Catalunya. Els diners públics no poden finançar una pràctica que, quan arriba l’hora de la veritat, tracta el dret lingüístic com un inconvenient negociable. Recordem el marc constitucional que regula en l’art. 3 apartat 2. “Les altres llengües espanyoles [diferents al castellà espanyol] seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts.”
El cas Yelmo també demana aprenentatge. S’ha d’aprendre de moviments socials exitosos que han portat les seues reivindicacions a la llei i a tots els racons de la societat. El clar exemple és el col·lectiu LGTBIQ+. El moviment ha avançat perquè ha entés que els drets no creixen amb la discreció, sinó amb la visibilitat del conflicte, el suport mutu i la persistència, i amb l’exigència i l’exercici dels seus drets.
La societat necessita, per això, una idea simple i urgent: cal denunciar, cal actuar, cal moure’s, cal pressionar…, a banda de piulades, articles, queixes, i pancartes. Però, no a través d’un comunicat o els mitjans, que també. Cal interposar demandes als jutjats. Tenir un exèrcit d’advocacia que defense els nostres drets. Ja està bé. Fins ací s’ha aplegat. S’ha de dir prou a una rutina discriminatòria sagnant. I les entitats que defensen la llengua catalana/valenciana han de repensar les seues estratègies particulars per posar aquesta eina de forma conjunta a l’abast de qualsevol persona discriminada per raó de llengua. I no parar de presentar iniciatives per exigir un nou marc jurídic dels nostres drets lingüístics, que garantisca tot allò no previst en la LUEV.
Cine Yelmo pot mantindre comunicats o pot assumir compromisos verificables. La Generalitat i els ajuntaments poden limitar-se a declaracions o poden condicionar ajudes i relacions institucionals a protocols d’atenció real en valencià, amb formació, supervisió i canals de queixa clars. La ciutadania pot resignar-se o pot fer el que ens han ensenyat tantes lluites —també les LGTBIQ+—. S’ha d’entendre que el dret només existeix veritablement quan es practica sense demanar permís.
