La «Llei de No Llibertat Educativa», i la consulta a les famílies sobre la llengua vehicular preferent en l’ensenyament, es va concebre com una mesura estrella i demagògica. Què hi ha de més populista que demanar el vot com en un partit de futbol, sabent que tens totes les cartes per guanyar? Els ideòlegs de la proposta devien pensar que la maniobra seria una passejada triomfal. L’eslògan de «Tu decides» i «libertad de elección» els convertiria en paladins de la democràcia i els ompliria el sac de vots, en un futur. La realitat no està sent com s’esperaven.
Anem a pams. D’entrada, fer votar les famílies pot semblar democràtic. Quina educació vols per als teus fills? Tot el món té dret d’opinar i exigir. Però, per què voten només la llengua i no altres qüestions també importants? A algú li semblaria bé que es votara, democràticament, en cada centre escolar, el temari o les hores de les matemàtiques, d’història o de naturals? Votar la llengua és «libertad», però votar els temaris o les assignatures no? O serà el següent pas?
Concedim que, a pesar de tot, les famílies han de votar. Abans triaven si volien línia en castellà o en valencià. Ara poden votar si volen ensenyament només en castellà o en valencià/castellà. Caldrà saber què votem? Caldrà explicar les conseqüències de votar una cosa o una altra? Per què Conselleria s’ha negat a fer una campanya informativa a les famílies sobre els beneficis d’estudiar en valencià i ser plurilingüe? O sobre els beneficis d’estudiar en castellà i ser monolingüe? No van de neutrals i equidistants? Que argumenten, amb veus expertes, pros i contres de cada opció. I després, triem i votem. Oh… és que resulta que els arguments i els beneficis d’estudiar en valencià són evidents i demostrats (aprens dues llengües segur, tens facilitat per adquirir-ne de noves, et fas competent…). En canvi, el monolingüisme no pot presumir de cap benefici (et fa ignorant, et tanca portes i no aporta res…).
La Conselleria s’ha negat a fer qualsevol campanya informativa a les famílies. Que cadascú es busque la vide i vote «en libertad». Ha penjat un vídeo mediocre en una pàgina web i au. I no sols això. Ha prohibit que docents i centres educatius informem les famílies sobre les conseqüències d’estudiar en valencià o no. En educació, tenim experts ben a prop, persones accessibles i de confiança, que ens poden orientar i donar l’opinió. Gent a qui confiem el que més ens estimen: els nostres fills. Per a la Conselleria d’Educació els mestres som criatures perilloses i ha manat que callem. Ser mestre no és tan sols impartir una matèria i ensenyar matemàtiques, tecnologia o llengua. Ser mestre significa ajudar els nostres fills a créixer, a convertir-se en persones, en membres d’una societat, crítiques, actives i participatives. Jo vaig tindre la sort de gaudir de mestres «implicats» i «combatius» que a classe, ens parlaven de tot: de les guerres, del racisme, del masclisme, de la història, del valencià… Eren mestres que havien conegut una dictadura i sabien que la llibertat no la regalen, l’has de guanyar i l’has de defensar dia a dia, o te la roben. Trenta o quaranta anys després, me’n recorde molt, d’ells. De la resta, gens. Ja ho deia Sòcrates: «Quan el mestre t’ensenya a mirar, tu aprens a pensar».
La Conselleria està nervioseta. Perquè el tema de la consulta se’ls està escapant de les mans. Pensaven que el menfotisme natural dels valencians i l’autoodi secular neutralitzarien qualsevol conat de resistència. Però han topat amb un moviment social inesperat: la revolta de Famílies pel valencià. De nord a sud, en un temps rècord, han proliferat xarrades informatives, manifestacions, marxes pel valencià… i Conselleria s’ha posat punxosa.
L’últim moviment ha estat la carta oprobiosa del conseller. S’ha produït després de diverses reunions amb regidors de les comarques valencianoparlants del seu mateix partit. Han manifestat, en privat, la incomoditat que la situació els està generant. La llengua no és una qüestió de dretes o esquerres. Conec moltes persones que marcaran «Sí, al valencià» amb independència de qui voten, per convicció o simplement, per interès, perquè saben que és la millor opció per als seus fills.
Abans, la Conselleria havia provat de silenciar l’escola. Amb pressions als equips directius i docents. Alguna testerola pensant va redactar un «argumentari» i s’ordenà el cos d’inspecció que l’escampara. Les directrius són una barreja d’amenaces tendencioses i insinuacions capcioses, que venen a dir, resumidament: «Els centres educatius -llegiu docents i equips directius- han de mantindre la neutralitat en l’elecció de la llengua base, i no han d’influir en la tria de les famílies». Esta ordre és il·legal. No hi ha cap llei, decret ni circular administrativa que l’empare. Si algú s’atrevira a posar-la per escrit, en una comunicació als centres o en un simple correu electrònic, seria un acte constitutiu de delicte i denunciable davant els tribunals. Un acte de coacció i censura administrativa, un abús de poder tipificat en el codi penal.
La Conselleria i el cos d’inspectors ho saben. Per això amenaces i bonegons són «de paraula» i en reunions «a porta tancada». Com que un docent no pot explicar a classe i a les famílies que la millor opció educativa és el programa d’ensenyament en valencià? Ho pregonem i demostrem durant més de quaranta anys! Fa poc, un inspector amic i amb coneixement -n’hi ha uns quants- em comentava que es troben entre l’espasa i la paret. Un altre, no tan amistós, em recordava que som funcionaris i que els funcionaris hem de ser imparcials i complir la llei. I com que la llei és la Conselleria, anar contra la Conselleria és anar contra la llei. I que hi ha pares a l’aguait, a l’espera que els mestres cometen «un error» per denunciar-nos i muntar el canyaret. I que anem «amb compte». I que: «Ara no podeu opinar, però quan passen les votacions sí, tranquils, donarà igual». Jo li vaig contestar que si tan segur n’estava, que tinguera l’amabilitat de passar-me les seues directrius per escrit. Amb un correu electrònic oficial em conformava. Al punt, se li va capgirar el gest i acabàrem la conversa.
Si mai vos trobeu en una situació semblant, demaneu l’ordre per escrit. No de paraula. Sinó per escrit. I després, feu-la pública i envieu-la a qualsevol sindicat o entitat per la llengua. Estarem encantats de querellar-nos, primer, contra l’inspector que s’haja atrevit a posar per escrit una ordre il·legal (això, s’anomena prevaricació). I en segon lloc, presentarem una denúncia contra la Conselleria per manipulació de la llibertat de càtedra i abús de poder. Ara, ja vos avance que serà impossible. No vos donaran mai una ordre de censura escrita.
Personalment, m’encantaria que inspecció em cridara a capítol. Li trauria molt profit en la meua faceta d’escriptor. I donaria joc a articles en premsa ben sucosos. Pense, amb humilitat, que durant vint-i-cinc anys de docència n’he fet mèrits, prou i massa. I últimament, estic omplint el cabàs a caramull: he ajudat l’AFA del meu centre a penjar pancartes a favor del valencià dins i fora de l’institut; els he assessorat per organitzar xarrades sobre la consulta; he informat les famílies de les xarrades; he animat i animaré els meus alumnes a matricular-se en l’ensenyament en valencià… Escric llibres subversius, com ara l’últim, La resistència lingüística (Bromera), on compare el cas valencià amb altres trenta llengües del món que lluiten per reviscolar i donen la llanda. Ah, se m’oblidava, també llegim en batxillerat el llibre La mestra, de Víctor Labrado, la història de Marifé Arroyo i l’aventura dels inicis de l’ensenyament en valencià. Fa poc unes alumnes em comentaven: «Està passant el mateix que en temps de La mestra!». En voleu més? Ho confesse, per a Conselleria, soc un fora de la llei. I m’encanta! Pense que és el millor per a la formació dels meus alumnes i la meua obligació moral és dir la meua. El contrari seria una traïció.
Les famílies triaran. I nosaltres, mestres, també. Podeu ser docents obedients, que no es claven en problemes i compleixen l’horari, callen i cobren a final de mes. O podeu ser docents molestos i bufaconsciències, que diuen el que pensen amb intel·ligència i estratègia, que posen nerviosos els poderosos i eduquen alumnes per convertir-los en persones de trellat. Nosaltres, mestres, també decidim.
Francesc Gisbert, mestre fora de la llei.
