Abans que res, em presente. Apitxat, amb orgull de ser de poble, i amb molta honra! Sí, ho confesse, tinc por, por de perdre la meua, la nostra identitat. No sols som una llengua viva, sinó també història i poesia, entre d’altres, com demostra el fet que som capaços de crear expressions meravelloses com el “cinc de copes” que m’entra cada vegada que sent algú dir destarifos que em fa entrar borró. Que no ens dona prou per a trucar, sols amb el telèfon, però que amb un set bord, i de bons pares, sí que podem envidar.
Per començar, vull aclarir que no és dels atacs, sinó de la possibilitat de caure en l’oblit i deixar de ser poble. És clar que hi ha qui li fa nosa el valencià, a uns pocs els fa mandra criticar-lo, de vegades ens fa feredat sentir un no-sé-què poden argumentar alguns setciències que es creuen molt “sabuts”. Però, a nosaltres, ens pot fins i tot arribar a fer fàstic, encara que també ens pot donar ois o una gran acalorada, perquè no tot siga fer i desfer, com la faena del matalasser.
De pronoms, en tenim més, encara que no és cap excepcionalitat, ja que ocorre, per exemple, en italià, on n’hi ha de semblants. Però clar, com que és la llengua de Dant i de Petrarca… Tan senzill que seria seguir la idea d’una llengua (i ideologia) única!
D’una banda, vull aclarir que no sols és eixa sensació o dèria de tindre una gran paüra (sí, també com l’italià, que tots som fills del llatí) que, o assumim que tothom és lliure i ric, d’esperit i de llengua, o bé acabarem estralejant i trencant palletes els uns amb els altres. De trellat, hi ha qui no n’entén, ni en té… i de ninots, n’hi ha més que en un monument faller.
Per una altra banda, no ens oblidem que vivim tots plegats, malgrat que alguns no ens vulguen permetre badar boca. Tanmateix, el valencià és més vell que el fil negre i que Adam, tant per als que van mudats com els que visten com Adam, i més si van en conill.
En definitiva, ens agrada fer escama fins i tot quan hauríem d’estar parlant a cau d’orella xiuxiuejant algun secret, i ens reballem al sofà quan tornem esgotats de treballar, encara que no ens agrade ballar. No parem en torreta ni a la de tres, i la feina la podem fer tant a estall com de rapa-fuig. Som teclosos, com l’orgue de Sollana, però també som els hereus d’anys, dècades i segles de la dolçaina, del Mediterrani, de la paella i de l’espardenya, i també de la del teatre.
Deixem (i deixeu) de considerar-nos simples, hi som rics, en mots i d’esperit… Que ningú pense que del ric al rac, per quatre lleis pensades a calbot, pegarem una cabotada i les acceptarem encara que siga a contracor. Estem amb l’ai al cor, perquè ara mateix va de bo una gran embranzida envers nosaltres, però sols es tracta de faules i paraules llançades totes per l’aire.
En resum, sols defensem el nostre dret de ser. Per a alguns, arreus, meninfots, afarams, panfígols, simples i ximples, amants de la festa i del comboi. Tanmateix, arribarà el dia que no podrem més i aleshores ens entrarà una rauxa, una ramalada de Valor, amb majúscules, com el de les Rondalles, i la por pegarà a fugir per a esdevindre en futur i pau.
Al remat, allò que hem de fer és canviar la por per la lluita, no toquem ferro esperant que tot vaja a millor, sinó que, igual que cridaven els almogàvers, despertem el ferro i estiguem tots dempeus i alerta. De nosaltres, què n’esperen, si el pare és lleu i la mare, freixura, a qui ha de semblar la criatura? Així que… bona nit, cresol, encara que siga de dia! Sense por i amb valor, estimant el valencià i estimant en valencià, o acabarem com el famós Camot!
