«Estem animats i contents, molt agraïts pel suport popular i realment desbordats», explica a La Veu Joan Escrivà, director de Camacuc en referència a la polèmica per la censura de la biblioteca municipal de Borriana. I és que quan Jesús Albiol, regidor de la localitat per Vox va fer gala a les xarxes socials d’haver retirat totes les revistes en català de la biblioteca, va incloure en el llistat, juntament amb Sàpiens, Enderrock, Cavall Fort i El Temps, Camacuc, una modesta revista infantil, editada a Paiporta des de fa gairebé 40 anys.
I és que Camacuc no és soles una revista «en valencià», també és una revista valenciana, en la concepció i els continguts. La gran majoria dels autors dels còmics són locals i, per a Escrivà, «açò és crucial perquè, per una banda, estem posant en contacte els xiquets d’un territori amb els autors, a qui poden conèixer, saber qui són. Però també l’humor, els temes i la narrativa són properes». A més de la seua contribució a la indústria editorial pròpia: «Estem creant economia de proximitat en treballar amb persones que són veïnes nostres», remarca Escrivà. El 2021 seria distingida amb el premi a la Millor Revista de l’Any.
Potser per açò, l’intent de censura de Vox ha tingut l’efecte contrari al que es desitjava. És el que en l’argot d’internet s’anomena un «efecte Streisand», o siga, quan l’intent de censurar una informació acaba provocant que més gent la conega. L’onada de reconeixements i ànims a les xarxes no s’ha quedat només en bones paraules. Només en un dia la revista va rebre més de 15 subscripcions noves. «És el rècord absolut, mai en la vida havíem fet una xifra similar –afegeix un Escrivà pletòric- a veure si la tendència es manté».
Aquest editor creu que el missatge que s’ha enviat als intents censuradors de l’extrema dreta és que «ens trobaran de cara» i que a partir d’ara «s’ho pensaran dues voltes abans de fer una cosa així».
Una revista «resistent»
Nascuda el juny del 1984 a iniciativa de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, ben prompte va començar a ser editada autònomament. En els inicis, la conselleria de Cultura va subscriure totes les escoles del país, el que va causar un gran impacte en uns xiquets que fins al moment no havien vist cap còmic en valencià. «Era un moment sense tantes pantalles, on el còmic tenia molta més influència i molta gent recorda el Camacuc de llavors», explica Escrivà.
Als anys 90, però, el PP acabaria amb aquest tipus de suports i durant 25 anys tractaria d’ofegar econòmicament la revista. Sense aconseguir-ho. En el 2000, amb una forta crisi, Camacuc se salvaria gràcies a editar una versió en occità per a la Vall d’Aran anomenada Era Gárbera i que va durar fins al 2015.
«Sempre estem en la corda fluixa –assumeix Escrivà amb un somriure-, ja hi estem acostumats i incidents com aquest no ens espanten. Només ens fa patir per ells. Pense que fem una revista tan bonica i amb continguts tan increïbles que si s’haguera molestat a fullejar-la, enlloc de censurar-la s’hi hauria subscrit».
